Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Observem?



No sabia què havia passat, només sabia que havia passat. No sabia el com, nomes sabia el fet. Va indagar i es va trobar amb un mur infranquejable. No podia accedir a cap informació que l’ajudés a entendre el com, però a través del fet va arribar al com. - I com? - Doncs perquè el fet parlava per si sol, només calia observar-lo i allà hi havia trobat la clau. -Quina clau?- La del com! Per entendre, tan sols cal observar.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Grams i mesura


Quants grams són necessaris per a ser una estona feliç? Li va preguntar ella a ell. Ell, aclaparat per la pregunta es va quedar immòbil mirant a l’horitzó, on unes muntanyes estaven banyades pel sol del matí. Tu creus que la felicitat es pot mesurar? Li va preguntar ella a ell. Ell immers en la primera pregunta es va girar observant-la amb els ulls brillants i un petit somriure. Ella amb la tassa de cafè encara fumejant se’l mirava esperant les respostes. Però aquestes no van arribar, no van arribar perquè ell, ell no ho sabia. 

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Dues de moltes


Tinc dues amigues, una és vaga i indolent i l’altra n’és eixerida i treballadora. Una viu en un món planer, sense cap vestigi de sots. L’altra viu en un món abrupte, ple de muntanyes. Totes dues, no obstant, diuen que la vida s’ha de viure. Però cap de les dues ha entès res, ja que encara desconeixen que la vida és per a participar-hi i sentir-la en totes les seves facetes.

divendres, 13 d’octubre de 2017

Sense llum






Importants sumes de sensacions inespecífiques em bolquen a l’abisme del no saber, pel fet de no tenir, i no rebre pel sol fet de no existir. Tal vegada, només tal vegada apareixerà una font de donar, això sí ,buida de prejudicis i pensaments.




dijous, 12 d’octubre de 2017

Mal dia...molt mal dia


Estava cansada i esgotada. Havia tingut un dia difícil. No hi era per a ningú. Havia desconnectat el telèfon, apagat la televisió i quan anava a apagar el mòbil rep un missatge amb una cançó que la va fer plorar d’amor. Quan va respondre el missatge preguntant si era per a ella la cançó i si era ell el que parlava, la resposta es va fer esperar i aquesta va ser: Perdona, m’he equivocat. Realment aquell dia no era el seu dia.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

dimarts, 10 d’octubre de 2017

No tothom en sap




La foscor més gran de tot ésser humà és no sentir-se estimat, mentre que la llum més brillant és estimar. Quan s’ajunta la foscor i la llum, guanya la llum del qui estima, mentre que la foscor perd tota probabilitat de veure i viure.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Felip Vi



Nen amb estudis i com a única experiència la de saber de tot sense haver aprés res. Fill de pare follador i mare immòbil de postal. Nen “español” que com deia Machado “españolito que vienes al mundo te guarde Dios”. Gràcies a tu Felip Vi, serem lliures.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

La D i la M


Estaven soles, plenes d’amor i un somni diferent pel qual lluitar. Totes dues van quedar ferides i tocades per l’absència d'estimació rebuda. Tant una com l’altra van experimentar al mateix temps qui les volia i qui no.  Elles eren la Democràcia i la Mònica, i realment no estaven boges sinó que eren pura passió.

dissabte, 30 de setembre de 2017

Per tu i per mi



Sé que estaries pendent de totes les notícies. Sé que em trucaries dient el que has escoltat. Sé que estaries contenta amb tot el que està passant. Sé que m’explicaries coses que vas viure en aquella època semblant a aquesta. Però el que més sé és que series la primera en ésser-hi. Et van estroncar la infància. Et van fer viure amb conviccions que no t’agradaven. Eres avançada però et van tallar les ales. Però jo, MARE, votaré per a tu.

divendres, 29 de setembre de 2017

dimarts, 5 de setembre de 2017

La "meiga"

Vivia en un indret petit i molt acollidor. Era la “meiga” del bosc. Tothom hi anava quan necessitava recuperar-se d’alguna cosa “dolenta” que li passava. Un dia s’hi va presentar una noia que volia un servei molt especial, esperant que ella la pogués ajudar. La “meiga”, després d’escoltar-la amb molta atenció, va estar uns moments amb silenci, moments que a ella se li van fer interminables. Després es va aixecar, va passar per davant de la noia tot indicant-li que la seguís. Quan van estar en el portal de l'entrada, la “meiga” li va dir directe i sense preàmbuls:— Tu no necessites això que em demanes! L’únic que necessites és trobar una ànima com la teva per a poder gaudir d’aquest món. El que et passa no és una maledicció sinó un do. La noia, va marxar amb el cap jup, no hi havia res més a fer que esperar.... L’únic que l’hi havia demanat és que la desposseís del fet de sentir tant i tant profundament.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Sentits estroncats


Quan el món es torna aspre, la vida es desequilibra. I quan això passa, els colors es tornen símbols, les aromes s'inhalen com tufs i els sons externs esdevenen en ganivets afilats.



divendres, 1 de setembre de 2017

Realitat



No accepto cap dolor gratuït que no sigui meu, tanmateix deixo entrar qualsevol alegria que no em pertanyi. Escollir és un dret, rebutjar és un deure, i tant l’un com l’altre una obligació per a fer de mi una persona millor.

dijous, 31 d’agost de 2017

Ales perdudes



Quan has sentit les ales per poder arrancar el vol que tan esperaves, t’arriba de cop i volta “el toque de queda” i les tornes a arronsar i guardar, el cor s’esquerda, el cos pateix i la resta s’esmicola en bocins petits, que ni tan sols una bona lupa pot recuperar.

dissabte, 29 de juliol de 2017

PROU! (P.A.S.)

No és fàcil quan no vols sentir tant i veus que no hi pots fer res, gens fàcil. Com fer entendre el que sents, el que perceps, el que és sinó hi ha paraules per descriure-ho. Et preguntes com pots haver arribat fins aquí amb els que has patit i també amb el que has rigut, ja que no hi ha terme mig. L’interval entre un i l’altre és pau, és tranquil·litat total envers a tu i al món, però aquesta pau desapareix a la mínima olor, a la mínima nota musical, a la mínima percepció d’un bé o d’un mal. Passes la infància no entenent el que et passa, la adolescència amagant el que sents i palpes, i la maduresa acceptant el que ets. T’han etiquetat com a “rara”, “tontaina” i “especial”, encasellaments difícils d’esfondrar, però arriba un punt on dius: —Prou.!. I aleshores és quan t’ho emportes tot per davant i vas a recollir els trossos que has anat perdent per la vida i els recompons, i ja et dona igual tot. Solament vols ésser tu mateixa en tot moment i ja no permets més catalogacions, i vius com saps, com pots i a la deriva o bé a un port segur.

Patíbul

La raó entra, des de l’exterior, quan la bogeria supera els límits suportats. Una dosi de realitat s’apodera de l’esperit que anava passat de voltes i cau en picat dins la vida modelada, usada per sortir airosa de tots els tràngols viscuts. La guillotina sempre està a punt per tallar les ales a qualsevol ésser que no combregui amb la resta.

divendres, 28 de juliol de 2017

Indicis rebuts

Amb les mans a la cintura, es movia gràcilment per la terrassa seguint el ritme d’una cançó que sortia de casa del veí. Abstreta i segrestada per la música seguia ballant i rodolant en el seu eix, era pura felicitat. La veïna del davant la mirava atònita. Ella  no va saber mai que havia estat observada, però entrada la nit i recolzada a la barana va veure a la veïna d’enfront ballant amb follia en el menjador. Va pensar que en el fons molts eren com ella en la intimitat, l’únic que ignorava es que la veïna va apreciar indicis de felicitat en les gestes d'ella i al vespre ho va voler provar. Estava anhelada de tan preuada sensació.

dilluns, 24 de juliol de 2017

Una entre tantes

Era una més de totes les que hi havia al voltant de la taula de pedra desgastada. Estaven totes juntes i es movien gràcilment amb les notes del vent que bufava subtilment. Totes elles anaven al mateix ritme. No es diferenciaven una d’altra, però ell es va fixar solament en una. Sense saber el motiu que l’havia fet fixar-se en ella, va apropar-s’hi, i acostant els seus llavis a la suavitat del seu vestit, va notar la fragància que desprenia. Ella, com les altres ni es va immutar, seguia dansant amb moviments elegants. La parella d’ell, estava observant-lo. Quan ell es va girar i va veure la mirada penetrant d’ella s'hi va acostar i li va dir que havia passat el mateix que li havia passat amb ella. Estava envoltada de belleses quan la va conèixer però ell només va tenir ulls per a ella, el mateix li havia passat amb la rosa blanca dels rosers que envoltaven aquella taula vella de pedra i oblidada.


Pintor Renoir

diumenge, 23 de juliol de 2017

Intromissió

Caminava a prop del mar, descalça. Va passar per darrera d'un home assegut en una roca mirant la immensitat del mar.
—Que busques? —Va dir ell en veu alta.
Ella observant que no hi havia ningú més a prop va suposar que li preguntava a ella.
—Si m’ho diu a mi, li diré que res!
—Mentidera!—va respondre ell.
Aquella afirmació li va tocar la fibra i es va plantar en front d’ell.
—Si et poses al davant meu em talles l’energia que em proporcionen les onades—va dir sense miraments.
Ella, perplexa per la situació es va apartar i se li va posar al costat.
—No em digui mentidera quan realment no busco res. Solament passejo.
—Seràs capaç de dir-me alguna veritat o bé seguiràs amb les mentides.
Ella no va dir res, pensava qui era aquell personatge que l’estava tractant de tal manera, i més sense conèixer-la de res, i atrevint-se a entrar en el seu món. Va decidir allunyar-se de la mateixa manera que s’hi va apropar, a poc a poc i en silenci.
—Et desitjo de cor que trobis el que necessites. No et serà fàcil. L’amor pur no és a l’abast de tothom.
Ella va seguir caminant amb llàgrimes regalimant galtes avall.

Pintor Victor Bauer

A la punta dels cabells

La boira baixava lentament, ella n’era conscient, allò no presagiava res de bo. Ella la percebia abans de veure-la. No era una olor, ni tampoc res palpable. Eren un cúmul de gestes i accions que s’apilaven atropellant-se sense aturador. Quan la boira ja li començava a tocar la punta dels cabells sabia que aviat en seria presonera de totes les sensacions i emocions engolides a la força. Quan la boira, inexistent pels altres, ja tocava el terra, ella ja s’havia convertit en guspires de foc i pluja, convertint el seu present en un camp ple de mines i forats.



Pintora Angela Dufresne

dissabte, 22 de juliol de 2017

Soroll sord


Ella li va dir “bé”, quan volia dir “sí”. Ella li responia “tal vegada” quan la ment li deia “sí”. Ella no el tocava, quan es moria per fer-ho. Ella li esquivava la mirada, quan frisava per retenir-la. Ella actuava així per no pertorbar-lo. Ell no se n’assabentava de la “mis a la meitat”. Ella era feliç. Ell ho intentava.

dimecres, 19 de juliol de 2017

Amb pic i "sense" pala

Estava construint un búnquer per amagar-s’hi i vigilar a tots aquells que el rodejaven. Ho havia decidit perquè volia una mica d’intimitat. Allà hi estaria bé i fresc, ja que el sol en aquell indret donava de ple. Se'l va construir tan sols amb un pic i les mans petites i rodones que tenia. Al darrera havia fet una porta a la seva mida per poder-hi accedir. Hi havia posat molt d’esforç en aixecar-lo. Era a dins, quan la natura, imprevisible com sempre, va desmuntar-li  tot. Una onada vinguda amb força i del no res s’ho va emportar tot per davant, i el nen que havia edificat aquell refugi davant del mar havia quedat al descobert davant les mirades entristides dels banyistes allà presents.

dilluns, 17 de juliol de 2017

Fràgil - Dur

Ella li parlava de viure, ell li responia sobre la natura. Ella li parlava d’amor, ell li sortia amb la bellesa de la vida. Ella li parlava de sentir, ell li donava raons del pensament. Ella li parlava del sol, ell li responia coses de la lluna. Ella li parlava de volar, ell li comentava sobre les llavors dels conreus. Ella va caure dins un desassossec. Ell li proporcionava llibres. Ella va entendre que no hi havia res. Ell no va entendre com l’havia perdut. Ella no va deixar d’estimar-lo. Ell es va passar la vida buscant.


Pintora Sicilia

diumenge, 16 de juliol de 2017

Connexió

Dominava la discussió que estava mantenint sobre “el fer i no fer” amb el seu amic. Aquest se’l mirava sense obrir boca. L’escoltava atent i sense perdre pistonada del que deia, tot i que a vegades se li escapaven conceptes massa complicats per a ell. Ella el mirava de tan en tan, mentre es movia per la sala fent espavents amb els braços. Quan ella va acabar de dir tot el que pensava va asseure’s a la punta de la butaca. Ell, aleshores va aixecar-se, va apropar-se a ella i li va llepar la cara, sempre feia el mateix per calmar-la. Ella li va respondre amb un petó als morros. Eren un per l’altre. S’estimaven i es necessitaven. Es van adormir abraçats al sofà. Estimava a aquell gos amb bogeria .

dissabte, 15 de juliol de 2017

Intruses

Tres gotes li baixaven per entre els pits, mentre que dues li lliscaven pel mig de l'esquena. Aquestes últimes li donaven pura sensació de carícies, les altres li semblaven traïdora intromissió. Les cinc gotes eren producte d'uns esquitxos d’aigua provinents d’un aspersor del jardí. Amb aquestes sensacions contraposades va entendre que no tot el plaer va acompanyat d’esperança ni tota intromissió és dolenta.

Il·lustració Guido Crepax

Préssecs

Havia anat a comprar fruita a la verdularia nova que havien obert al barri. Estava buida, tan sols eren ella i el botiguer. Ella estava triant préssecs de vinya.
—No és això el que vols— va dir el venedor des de darrera del mostrador.
—Disculpi? M’ho diu a mi?— va preguntar tot girant-se a mirar-lo.
—Sí! És l’única clienta que hi ha si no se n’ha adonat!— va respondre ell sense aixecar la vista d’uns papers que estava llegint.
—Doncs va errat! Si estic agafant préssecs és perquè vull préssecs.
—No! Està triant préssecs perquè li agrada una cosa que tenen ells.
—Ai mare! I que vull doncs?—va preguntar ella desconcertada.
—Vol trobar la textura vellutat dels préssecs en les persones.
Ella, sense saber que dir es va quedar plantada mirant els préssecs.
—Em pot dir d’on ha tret aquesta deducció senyor?— va dir més segura del normal.
—Del que desprens!
—Déu meu! Que desprenc?
—Desprens les ganes d’un món com pocs!
—Vostè és vident?
—No, sóc el seu mirall tan sols!—va respondre amb un somriure trist.
Ella va deixar els préssecs que tenia dins la bossa sobre el mostrador i va marxar.
A l’arribar a casa va anar al bany i es va mirar al mirall i el que va veure la va deixar perplexa. A l’altre costat del mirall hi havia la cara del botiguer que li estava picant l’ullet.

Feia anys demanava conèixer a algú que l’entengués i aquest “algú” era ell, el botiguer.

divendres, 14 de juliol de 2017

"Delicatessen"

Envolta'm de la felicitat que desprens, jo també la tinc i penso que la felicitat al quadrat pot ser una experiència única. Dóna’m la nit, jo t’oferiré el dia i amb la lluna i el sol farem dibuixos amb les nostres puntes fregant-se. Banya’m d’amor i jo et banyaré de paraules plenes de sentit. I si no pots fer res de tot això no t’amoïnis jo seguiré vivint des del cor on tot és més senzill i planer. Declaració d'amor d'una flor a un arbre del bosc.

dijous, 13 de juliol de 2017

Fletxa sense punta

Havia palpat el que li faltava per caminar pel món, però que ho hagués tocat no la va alertar que tal sols fos un miratge massa ben definit. Per què l’univers jugava tan bestialment amb ella? Ella que tan sols sabia estimar i li era tan difícil deixar de fer-ho. Havia tocat el cel i ara l’enviaven a la foscor més absoluta de l’absurd de tot plegat. Un cop més va decidir tornar a entrar en el seu món particular on res ni ningú podia ferir-la.

dilluns, 10 de juliol de 2017

Transparent

Hores es passava escoltant música i mirant el no res. Li passava, allò que en deien “el temps”, sense que se n’adonés. La sang ballava al ritme del que sonava i la ment fugia a mons paral·lels. Aterrar a la vida sempre li era molt brusc, a vegades inclús havia hagut de practicar un aterratge forçós provocant la caiguda des d’on estava, quasi sempre en el balanci de la terrassa. Anava plena de blaus pel cos, ella solia dir que eren cops de bastons de la vida real que odiava la vida perfecta. Així era ella, una ondina convertida en humana.


Pintora Ondina Lobos

divendres, 7 de juliol de 2017

Sempre n'hi ha d'aquests

La Bru havia anat a mar per treure’s tot el neguit que arrastrava des de feia uns dies. L’aigua era clara i el sol cremava. Es va fer un bany i va anar a asseure’s a la tovallola. Es va treure la part de dalt del biquini i el va deixar en un racó perquè s’anés assecant. Un graciós va passar per allà amb el seu grupet d’amics i li va dir amb to burlesc: —Senyora, li ha caigut la part de dalt del banyador. La Bru se’l va mirar i amb to irònic li va respondre: — I a tu t’acaben de caure els collons a terra i són tan petits que ni tan sols te n’has adonat!. La gent de l’entorn va començar a riure i el graciós de torn va passar a ser la riota de tothom. Per burro!

dilluns, 3 de juliol de 2017

Dies diferents

—Bon dia noia!
—Serà per a vos senyor!
—Caram! Sembla que t’has llevat amb mal peu avui!
—Els peus s’han aixecat perfectes i al seu ritme!
—Et noto sarcàstica!
—El sarcasme serveix quan no saps si plorar o riure!
—Saps que et dic mossa?
—Què?
—Me’n vaig perquè encara prendria mal i tinc molt bon dia!
—Molt bé! Val més! Apa, “siau”!

Conversa matinera entre dos vells amics que poden permetre’s-ho tot i no passa res. És el que té estimar-se sense jutjar-se.

Rucada

Van unir-se en matrimoni sagrat segons la fe de l’església. Ho van fer convençuts. Ningú, però, els hi va dir que tot plegat era una “camama” per tenir-se controlats i les ales tallades. Els humans són esclaus dels humans, així de ximplets som.

diumenge, 2 de juliol de 2017

Pur Amor

Ell creava imatges precioses, exquisides, sublims... Ella se’l mirava de reüll i quan percebia que ell estava a punt de plorar li enviava paraules de coratge.  Ell l’escoltava, tan sols l’escoltava. Aquella ment estimava aquell cor ple de cicatrius i tiretes.

dissabte, 1 de juliol de 2017

"Senze Fine"

Era una casona antiga. Hi havia una habitació gran amb una finestreta petita. La seva il·lusió era ballar-hi descalça “Senze Fine” a la llum de les espelmes. Era una cambra molt acollidora, però.... ni ella existia, ni l’amor existia ni l’estança existia. Tot va ser una il·lusió fugaç.


Pintor Bryce Cameron Liston

"Heavy Metal..."

Confiava en ells, i més del compte potser. Ahir a la tarda van muntar un enrenou rocambolesc i aquest matí he tingut feina a separar-los a tots. Estaven dormint uns sobre els altres, abraçats, embolicats i amb una ressaca brutal. Van llogar un conjunt de “heavy metal”... La festa els hi ha passat factura a ells i a mi. La tempesta i els mobles de la terrassa s’ho van passar com mai.

Rastres

M’agrada el sabor que deixes quan has marxat, adoro la olor que portes quan arribes, però el que més m’agrada és el contacte que regales quan ets aquí.

divendres, 30 de juny de 2017

Tambors de fons



Si tu no em beses, ja ho faran les gotes de pluja. Si tu no m’acaricies, ja ho farà el vent. Si tu no m’abraces, ja ho faran els llençols. I si tu no m’estimes, ja m’estimaré jo.




Pintrura Calenda 2007

dijous, 29 de juny de 2017

Ells, ella i "ella"

N’era filla d’ells, i també n’era d’ella. Ells la van engendrar, ella li va regalar moments inoblidables i immensos. Ara que els havia perdut a tots, havia aparegut una altra “ella”. Tres “mares” per a una filla sensible... L’univers vetllava per a ella!

Val la pena gastar-los....

Cinc segons és el temps que gasta una persona en dir-li a una altra una paraula bonica. Cincs segons de vuitanta-sis mil quatre-cents segons que té un dia. Cinc segons per fer feliç a l’altre durant vuitanta-sis mil tres-cents noranta-cinc segons que li resten de dia. Cinc segons, no més. Tan sols s'ha de voler sortir del melic on un està submergit.

dimecres, 28 de juny de 2017

Mel

A través de les cortines observava les gotes com topaven amb la taula que hi havia al mig de la terrassa. S’estavellaven amb força creant espurnes de gotes petites que es fonien amb l’aigua que omplia la terrassa. Ella es sentia igual, una gota estavellada en un món de melangia i enyorança. Enyorança plena de sentiment i melangia per si havia estat el principi del fi.  

Sempre!

Et necessito tant! Mai hagués pensat que el nostre amor, sí, el nostre amor, has escoltat bé, pogués fer-me viure amb la tranquil·litat que ho faig actualment. Tot i que si em pregunten, ho negaré. Quan no et trobo, et busco. No sempre em reps bé, però acabes aquí amb mi. T’estimo ment. Signat: el cor.

dimarts, 27 de juny de 2017

Encara queden "galants"

Havia tingut un dia laboral nefast. Tot li queia de les mans, no en feia ni una a dretes. A l'anar cap a casa, mentalment pensava en una dutxa fresca a la terrassa. Feia molta calor, el sol era foc, passava per totes les ombres que trobava al seu pas. Va veure el pas de zebra massa llunyà i va decidir travessar el carrer, tot i que venia un cotxe. Va calcular malament i el cotxe va haver de parar perquè ella passes al seu ritme. L’home després de tocar el clàxon va baixar la finestreta i traient el cap li va dir:— Estàs molt empanada noia!!!! Ella se’l va mirar sense poder obrir la boca mentre el seu cervell calculava si “empanada” era un “piropo” o un insult. Entre la xafogor, el sol que li donava de ple i el fogot que li acabava de pujar va decidir que era una paraula bonica. Va obrir el portal de casa amb un somriure de bat a bat per haver acabat la jornada amb una bona floreta.


Il·lustració Anne Soline

diumenge, 25 de juny de 2017

Sol, trist i no mort



Havia estat ple de vida i ara estava tan sol... Mirava el petit món que l’envoltava des d’aquell racó, restava quiet al costat de l’arbre que l’havia acompanyat en els seus dies gloriosos. El cel i les estrelles eren les mateixes, ell, però, ja no. Ara el mantenien net i polit, però la vida havia desaparegut del seu racó. Era el petit gronxador que es mantenia suspès d’una de les branques del seu estimat arbre, ara robust i gran.

Fosa...de fondre's

Ella el mirava des del cor, ell la mirava amb amistat profunda. El dia havia estat llarg, es van dormir un al costat de l’altre sobre el llit. Les cortines voleiaven amb la petita brisa que portava un vent càlid i suau. Ella es va despertar i va sentir l’escalfor dels seu cos darrera d’ella, la ma d’ell estava sobre la seva cintura. Ella va començar a acariciar-li els dits, ell va respondre amb suavitat. Les seves mans van fer l’amor com mai havia imaginat. Un bes suau d’ell als cabells caòtics d’ella va desencadenar una passió descontrolada on l’amor era el protagonista. Les carícies entre dits i parts del cos van ser els protagonistes del silenci de la nit. Mai a la seva vida havia experimentat res igual, ella per fi va conèixer el que era fer l’amor des del més profund del seu cor. La matinada la va portar al plaer més extraordinari viscut mai. Va poder entrar dins els seus ulls i va poder travessar-li l’ànima. Era ell, senzillament era ell en un gran moment d’intimitat que no oblidaria en sa vida. Per unes hores havia viscut en el món que ella anhelava des que era jove.


Pintor George Hendrik

divendres, 23 de juny de 2017

Amb dos c...

La Des va anar a la platja amb un escalador de muntanyes. Amb el que ella no comptava, era haver de baixar per corriols i esgraons que duien a la cala que ell coneixia. Ell amb les seves flamants bambes, la Des amb les seves xancletes negres i roses de feia vuit anys.
—No sé per què no has vingut amb calçat adequat!— va dir ell tot sorprès.
—Perquè jo puc caminar amb xancletes per sobre una corda si vull!—va respondre amb contundència, mentre li maleïa els ossos interiorment.
Ell era la lluna i ella era el sol, dos cossos totalment oposats que es van ajuntar una tarda de lleure.
Ell va acabar el dia satisfet. La Des el va acabar amb agulletes a les cuixes, el vestit esgarrinxat, la dignitat intacta i les xancletes per tirar. I també amb l’enteniment que “anar a la platja” no té el mateix significat per a tothom.

diumenge, 18 de juny de 2017

Retrocés


Marxava amb els ulls negats de llàgrimes, l’ànima adolorida i uns records inexistents. Marxava a passes petits. L’únic que s’enduia, era a ella mateixa, res més. Havia equivocat les senyals. Vivia sentint, no volia morir buida. Marxava pel mateix camí que havia arribat, un corriol envoltat de pins i plataners.





Pintor Vicente Romero Redondo

Diploma d'HONOR

Era la primera de la classe, en sabia un fotimer, Els altres, però, no li tenien enveja, gens ni mica, tot el contrari, la miraven de reüll perquè sabien que arribar al grau que ella havia arribat era desconcertant. Les  assignatures del curs no eren teòriques sinó físiques, i ella s’havia emportat la palma. El dia de recollir el diploma la sala estava farcida de cares expectants, tothom volia veure aquella mossa que havia de recollir el diploma mai entregat. L’assignatura era la de la intolerància a un ingredient que porta tota mena de llet que no és desnatada. La imbècil s’havia fotut molts dies enlaire per prendre el que sabia que li faria mal. Va ser la primera i única alumna de la vida que havia aconseguit el Diploma d’Honor a l’alumna més imbècil de la vida.

dissabte, 17 de juny de 2017

Trencats

Tancar els ulls i palpar
la negror de la presó
on ets et porta a creure
que tal vegada els somnis
de colors que anheles
són tan sols això; somnis.

Ves quines coses...

Havia sortit a donar un tomb pel barri, estava cansada de llegir i volia estirar una mica les cames. Anava caminant tranquil·lament observant els aparadors, i en un d’ells va veure una pedra de color magenta i verda i va entrar a preguntar el preu. No sabia que en faria, però li agradava molt. La dependenta li va dir que no estava a la venda, que era un accessori de decoració. Es va quedar un moment pensativa i va dir-li que de totes maneres li podia vendre. La dependenta li deia que era impossible. Ella insistia, però la dependenta no volia. Va demanar per l’encarregat i aquest li va dir que allò que volia no estava a la venda per una senzilla raó; no era una pedra, era l’amagatall de la fada de la botiga. Ella, incrèdula, va dir-li que li presentés. Ell no s'hi va negar i va començar a cridar-la.... Els crits, eren cada vegada més forts i alts..... La seva companya de pis la cridava com una histèrica perquè li havia caigut al damunt el “biombo” de fusta massissa. Era un dels tants somnis que tenia quan es quedava dormida a la butaca llegint llibres estranys.