Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

diumenge, 18 de juny de 2017

Retrocés


Marxava amb els ulls negats de llàgrimes, l’ànima adolorida i uns records inexistents. Marxava a passes petits. L’únic que s’enduia, era a ella mateixa, res més. Havia equivocat les senyals. Vivia sentint, no volia morir buida. Marxava pel mateix camí que havia arribat, un corriol envoltat de pins i plataners.





Pintor Vicente Romero Redondo

Diploma d'HONOR

Era la primera de la classe, en sabia un fotimer, Els altres, però, no li tenien enveja, gens ni mica, tot el contrari, la miraven de reüll perquè sabien que arribar al grau que ella havia arribat era desconcertant. Les  assignatures del curs no eren teòriques sinó físiques, i ella s’havia emportat la palma. El dia de recollir el diploma la sala estava farcida de cares expectants, tothom volia veure aquella mossa que havia de recollir el diploma mai entregat. L’assignatura era la de la intolerància a un ingredient que porta tota mena de llet que no és desnatada. La imbècil s’havia fotut molts dies enlaire per prendre el que sabia que li faria mal. Va ser la primera i única alumna de la vida que havia aconseguit el Diploma d’Honor a l’alumna més imbècil de la vida.

dissabte, 17 de juny de 2017

Trencats

Tancar els ulls i palpar
la negror de la presó
on ets et porta a creure
que tal vegada els somnis
de colors que anheles
són tan sols això; somnis.

Ves quines coses...

Havia sortit a donar un tomb pel barri, estava cansada de llegir i volia estirar una mica les cames. Anava caminant tranquil·lament observant els aparadors, i en un d’ells va veure una pedra de color magenta i verda i va entrar a preguntar el preu. No sabia que en faria, però li agradava molt. La dependenta li va dir que no estava a la venda, que era un accessori de decoració. Es va quedar un moment pensativa i va dir-li que de totes maneres li podia vendre. La dependenta li deia que era impossible. Ella insistia, però la dependenta no volia. Va demanar per l’encarregat i aquest li va dir que allò que volia no estava a la venda per una senzilla raó; no era una pedra, era l’amagatall de la fada de la botiga. Ella, incrèdula, va dir-li que li presentés. Ell no s'hi va negar i va començar a cridar-la.... Els crits, eren cada vegada més forts i alts..... La seva companya de pis la cridava com una histèrica perquè li havia caigut al damunt el “biombo” de fusta massissa. Era un dels tants somnis que tenia quan es quedava dormida a la butaca llegint llibres estranys.

divendres, 16 de juny de 2017

Dos perduts

Va quedar atrapada en aquells ulls grans i foscos. No s’hauria imaginat mai que un ulls poguessin parlar tant sense dir res. El dolor va arribar quan també hi va veure que ella n’era exclosa del seu món. Aquells ulls que la van captivar no la veien, tan sols la miraven. Com sempre, va haver de recórrer a la imaginació on tot era possible i tot s’hi valia. Ella era una monja i ell un capellà. Una monja que necessitava estimar i ser estimada i ell un capellà bolcat en ell mateix.

dijous, 15 de juny de 2017

Gel diferent


Es sentia frustrada, feia calor i el gel del congelador no servia, estava fet amb aigua especial, i a sobre l’epidermis cremava, no es fonia. Aquell gel tan sols servia per posar a les begudes perquè duressin fresques i no s’aigualissin. Ella, però, no volia beure, volia refrescar-se la pell. Va optar per la colònia fresca, ja que l’alcohol que duia la feia sentir bé quan se l'escampava pel coll, el pit, la nuca... Era l’únic al·licient que tenia per no fondre’s en records vulnerables, suaus i privilegiats on les paraules no hi tenien cabuda i la temperatura pujava.

dissabte, 10 de juny de 2017

"La Capulla"

Creia en les ànimes, i no entenia com l’havien posat en aquest món tan brusc. Però el que ella desconeixia era que l’havien enviat perquè comprengués que no totes les ànimes provenien d’allà mateix, volien donar-li una lliçó que no oblidaria quan tornés a casa. Amb el temps havia aprés a torejar el dolor, però sempre hi havia pedres que ella no esperava. Allà era “flower powers” i aquí era “la capulla”



Pintora Emilia González

Color violí

Ell va descobrir que ella s’amagava darrera un pot de tint color violí. Això el va descol·locar, ja que ella era autèntica en tot i aquest fet el va fer dubtar. Però ell no sabia que ella es tapava les canes per un sol motiu. Mentre ell cavil·lava i vagava per entendre aquell fet, ella vivia ignorant el trasbals que havia ocasionat a la ment d’ell quan li va dir que es tenyia. Ell ja no la mirava igual, ella ho percebia. Ell la va deixar, no volia a ningú que no fos ell mateix en el seu entorn. Ella no va entendre mai que va passar. Ell seguia buscant la perfecció de la naturalitat en tots els àmbits. Ella seguia tenyint-se perquè una gitana que va llegir-li la mà li va dir que és moriria un dia quan tingués els cabells blancs.

dimecres, 7 de juny de 2017

ELL

La seva llibertat em trasbalsa. La seva manera de moure’s em rendeix. Em sento tan tosca al seu costat. Quan em toca la pell em fonc. Les seves carícies són suaus i dolces. Quant amor, Déu meu! Però no! Sóc jo! Només jo! Una femella tosca, absurda, despistada i alguna cosa més que me la guardo per a mi. Jo només vull ser com ell; espavilat, elegant i guapo. Vull ser com ell, el gat. Així és ell.

dilluns, 5 de juny de 2017

L'última ventada

La qüestió no era aquella, era ben diferent. Eren dos mons paral·lels sense cap lligam que els unís. Ella, vividora de la vida, ell encasellat en el món. Es van conèixer una tardor quan les fulles ja banyaven les aceres i els boscos lluïen estores de colors. Van viure els vents, les neus, el fred... Ella sempre indagava en la profunditat dels seus ulls, ell tan sols és veia a sí mateix reflectit en la mirada que l'indagava. Quan els primers brots de la primavera van despuntar, ella es va retirar amb les restes de les fulles mortes a terra i una ventada se la va endur món amunt.  



II·lustració Catrin Welz-Stein

diumenge, 4 de juny de 2017

Sang viva

Feia temps que no sortia, però aquella nit ho va fer. L’ambient no era tumultuós. Va ballar totes les cançons que va tocar l’orquestra. Estava en el cel, així ho va confessar a la seva amiga. Ho va ballar tot; tangos, valsos, rock, country, salsa, boleros...sempre sola, però. La pista era d’ella i les gotes de pluja que queien del cel la besaven...el cel existia i era al costat de casa. A estones aspirava el fum dels joves que fumaven maria i reien, aleshores volava amb els peus a terra.



Pintura de Cynthia Cristina

dissabte, 3 de juny de 2017

So silenciós



Silenci és tot el que escoltava, el maleït silenci que trobes quan no el busques, i no trobes quan el cerques. Aquest silenci miraculós que t’omple l’ànima o te la destrossa. Tant se val...tot és silenci, tot és el mateix, res és quan i quan és mai.




divendres, 2 de juny de 2017

Absent...que no absenta

Absent, estic absent! Els arbres, la gent...tot passa pel costat, però jo estic absent. Ni tan sols la flor més bonica, ni les rialles que em torben em motiven. Absent, sí, estic absent! Absent del món però no de la vida, perquè aquesta, sempre s’encarrega d’empènyer vulgui jo o no. Tant li és com estigui, tant li és com em trobi. Ella marca, es entrenadora neutre, diuen, però jo no m’ho crec. Et fa jugar quan no vols i et retira a la banqueta quan ànsies menjar-te el món. Estic absent, sí! Això mata per dins i per fora. L’absència no em fa lliure, l’absència em fa esclava.



Pintora Helene Miaz

dilluns, 29 de maig de 2017

Dits petits



Em fuig la vida d’entre els dits
i ni la força de les mans pot aturar-la,
penso que tot plegat és un malson
del meu insaciat cervell petit.









Pintura Harumi Hironaka

diumenge, 28 de maig de 2017

No ho entenc!

No ho entenc, senzillament no ho entenc. Amb tants com n’hi havia, havia de ser jo. A mi, que no m’agrada l’esport, com a molt caminar, i sense córrer encara. Jo, que em paro per contemplar i observar. A mi, que m’agrada quedar-me última per veure una visió de tot. M’agradaria saber qui em va donar una espenta per anar directe a ell, o bé em va fer la traveta quan era de baixada i vaig anar-hi rodolant sense aturador. Que algú m’ho expliqui, perquè el que és jo, no ho entenc. Amb tants com n’hi havia, com vaig poder ser jo la que entrés directe a l’òvul fertilitzant.


dissabte, 27 de maig de 2017

Tal vegada...


Algun dia t’explicaré
el que no pots veure.
Tal vegada un dia podré!
Ara, però, t’hauràs
de valdre amb el glaç.
Tal vegada un dia et fons!
Això, però, no ho veure
perquè ja seré lluny de tot.

dimecres, 24 de maig de 2017

Insoluble



Ignorant em sento
quan em pregunto
el que no té resposta,
i quan em sé respostes
que no tenen pregunta
sàvia em reconec.









Pintura Jack Vettriato

diumenge, 21 de maig de 2017

La Mort de l'Amor



Paraules d’amor que se les endur la vida, igual que el vent se’n dur les fulles cap els racons. Paraules d’amor mortes en el aire, invisibles, no escoltades, no vistes ni tan sols acceptades. Paraules d’amor que maten l’amor.

dissabte, 20 de maig de 2017

Santíssim



Estava asseguda en un petit mur davant l’església esperant que sortís el seu amor. Portava esperant més de trenta minuts, començava a inquietar-se, aquell temple no semblava tan gran. Ella estava cansada i va decidir asseure’s una estona. Quan portava quasi una hora observant tot l’entorn sense perdre de vista la porta gran per on havia entrat ell va decidir anar a buscar-lo. Quina sorpresa va endur-se’n quan a l’entrar va veure una estàtua tallada dalt d’un pedestal que era igual que el seu estimat. Un capellà mirava aquella figura bocabadat. Ella va apropar-s’hi i va preguntar-li qui era aquell Sant. El capellà compungit li va respondre que ho ignorava, mai havia vist aquella figura i això que era el rector de l’església. Ella es va quedar sola per sempre, el capellà es va morir sense saber mai qui havia portat el sant i l’estimat mai més va ser vist, havia estat abduït i convertit en Sant per la dimensió de la bona gent no reconeguda.


dimecres, 17 de maig de 2017

Sense tinta...



Tenia al davant un foli negre, però cap tinta perquè les lletres s’hi veiessin, no obstant això, va començar a escriure dels sentiments més profunds que podia tenir. Era el moment, tenia el cervell adormit i el cor despert. Les paraules sortien soles, les emocions s’havien fet amb el bolígraf blau. Va ser el relat més fidel a ella mateixa. El va posar dins un calaix, ella sabia exactament el que hi posava i pel fet que ningú hi veies res escrit no significava que no hi fos.

dissabte, 13 de maig de 2017

Vals buit


Un vals alegre estava sonant. Ella, asseguda en una petita taula del racó mirava els moviments de les parelles que es movien per la pista. Li agradava observar, però també li agradava ballar. Mai havia trobat a ningú per a compartir aquests moments. La seva imaginació va crear a un personatge amb el que rodar per sobre les fustes gastades del vell local. Tot anava sobre rodes fins que la orquestra va parar de tocar i la seva parella de dansa va desaparèixer dels seus braços. Estava una altra vegada sola a la petita taula del racó.

dijous, 11 de maig de 2017

Fina, gris i lladre


Una capelina fina grisosa es va apoderar d’ella. La va atrapar mentre caminava per un carrer transitat de la petita ciutat. No la va veure venir, ni tampoc com la va envoltar. Tan sols sap que es va trobar dins d'una buidor, i res, ni ningú podia alliberar-la. Era presa del seu destí. Estava com una perla dins una ostra; que hi és però ningú ho sap. Aquella maquiavèl·lica “cosa” li va robar un retall de vida que va durar vint-i-quatre hores.


Pintura  Emma Sheldrake

dimarts, 9 de maig de 2017

Textura de vellut



Esperant sense més motiu
que el d’esperar que passi.
El temps, aquest personatge
tan lent i tan ràpid a l’hora
la tenia en un desviure. Era
captiva d’una contingència
no buscada i trobada. Tan
sols esperava, tot sabent
que tal vegada no passaria.


Pintura Vladimir Volegov

divendres, 5 de maig de 2017

Quins "ous" !!!!


Una veu salada l’estava crivellant, tenia el so de petards en traca. El ressò que produïa dins les arcades romanes de la església gòtica era tan desagradable que inclús els ocells havien deixat les seves cantarelles. La grandària del malson fins i tot va despertar a la companya d’habitació, que es va despertar pensant que hi havia un terratrèmol. El somni desesperant d’ella havia envaït completament el somni de sa amiga. La ironia, però, era que la del malson seguia dormint mentre que l’altra s’havia quedat ben desvetllada sense saber exactament que havia passat.

dimecres, 3 de maig de 2017

Petons de Colors

No era molt gran, tampoc molt bonica, tan sols era una més en l'entrellat del univers. En el seu fòrum intern se li havien colat unes sagetes afilades vingudes des de fora. Implorava amb crits silenciosos que els hi traguessin, més sabia massa bé que això no seria possible a menys que ella les llimés primer. Però una vegada va tirar totes les llimes, inclús les noves, estava convençuda que mai més les necessitaria. Amb el sofriment, però, les llàgrimes de colors que queien sobre les punxes punxants les erosionava i el dolor minvava. Des d’aleshores la petita estrella desprenia una coloració inusual. La van començar a veure tots, però ella ja era morta per dins.



Il·lustració Christina Lank

dissabte, 29 d’abril de 2017

Set hores tan sols!



El campanar del poble constava de set campanes. 
Cada campana un toc. La gent vivia segons els tocs. 
Començaven a les vuit del matí amb el primer toc i acabaven 
a les dues del migdia amb set tocs,  després el temps no existia.
 Mai se’ls hi va ocórrer que podien repetir els tocs per fer 
les vint-i-quatre hores. Allà la vida era viscuda,
 tan sols marcada per set hores, la resta, 
era essència pura en tots els sentits.

divendres, 28 d’abril de 2017

Liberalitatis




Dóna'm el que vulguis, però
no em donis el que et sobra.
No sóc un container, ni molt
menys una deixalleria. La tasca
consisteix en obsequiar, sense cap
més desig que el de saber donar.





Il·lustradora Martine Johanna

dilluns, 24 d’abril de 2017

Univeeeeers!!!! Em seeeeeeents!!!!!





No ens retornis els somnis!
Crea’ls, usa’ls, malbarata’ls, però
no ens els retornis mai! Perquè
sempre en tenim de nous i millors.
Els somnis són les il·lusions que
ens alimenten, que ens fan viure,
que ens donen ales per a millorar
en aquesta espècie de bola rodona
tan bàrbara i delicada alhora.








Il·lustració Izakowski

dissabte, 22 d’abril de 2017

23 d'abril 2017



Ell li va dir que era
la “flor” del seu món!
Ella li respongué
amb ”lletres” d’amor.


dilluns, 17 d’abril de 2017

Am-ort


Havien viscut sempre rodejats de boscos. El seu món era limitat, però era el seu món. En tots els records del viscut hi havia fulles, colors, flors, pinassa, aigua, neu i cel. Van morir el mateix dia en que van néixer, un dia de maig. Els records van morir amb ells. Estaven fets un per l’altre. L’amor i la mort els va unir del principi al fi.

divendres, 14 d’abril de 2017

Leylandii (xiprer)



Tot començament té un final. En aquella història no hi va haver començament, i això va provocar que no hi hagués un final. Podria haver estat, però no va ser. El relat volava per l’aire i algú altre l’atraparia i en feria una versió amb un agradable començament i un feliç final.






Pintor: Guillermo Martin Ceballos

dimecres, 5 d’abril de 2017

Enamorada

Coneixia la seva olor, sabia que era allà, el cercava entre la gent que hi havia al local. No el divisiva. La música era alta i molt animada. Es va asseure’s en un racó amb els seus amics. Al mig de la pista la gent ballava al ritme de soul. Aleshores, entre mig de tots ells, el va veure. Ballava amb ganes i els seus moviments transmetien passió per la música. El volia, el desitjava, l’estimava...era el seu amor. Ningú el veia, tan sols ella, ja que l’havia creat dins seu per poder sentir de nou.

dilluns, 3 d’abril de 2017

" "



Havia nascut del no res. No era res, ni tan sols estava catalogada. La seva curta vida va estar rodejada de coses amb nom. Tampoc tenia res, per no tenir no tenia ni un amic. Va néixer ignorada i es va morir ignorada. No va conèixer l’amor, ni l’estimació, ni una trista carícia. Ella, però, es va posar un nom compost:”Morta de Vida”.





Il·lustració: magosnava

diumenge, 2 d’abril de 2017

VI JORNADA DEL BANC DEL TEMPS DEL PONT DEL DIMONI


*Relat escrit amb les paraules escrites que han deixat algunes persones que han estat a la JORNADA, les quals són remarcades en negreta i subratllades.


VI JORNADA DEL BANC DEL TEMPS DEL PONT DEL DIMONI
1 d’abril de 2017

Amb música de fons dels ’80 una història estava naixent. N’ignorava el contingut, mes tota ella estava integrada amb les lletres escrites en els pos-it escampats arreu. Era un repte endimoniat i diferent escrit amb total llibertat.

Breu història d’una jornada a Can Ninetes.


L’Eva era una noia amb molt bon trotllo i farcida de creativitat, això sí, sempre anava sense presses. Tenia una espècie d’aurora que la impregnava. A la gent que la rodejava en les festes, els anomenava “una gran família acollidora”, hagués qui hi hagués i fos on fos.

Era una jove amb una obertura de ment colossal. Tenia “frescura “ i “calidez”. On era ella, hi havia diversió, il·lusió per a compartir, tot era substanciós i amb fonament.
Avui havia anat a la VI JORNADA del BANC DEL TEMPS del PONT DEL DIMONI. Ella era donadora del seu temps a tothom que ho necessites, i al mateix temps era sol·licitant del temps dels socis per a coses que ella no era capaç de fer. L’intercanvi de temps la tenia captiva. Sempre comentava que era com estar en família, era genial

Va decidir quedar-se a dinar i va portar un pastís de Maria perquè la gent s’animés després del dinar i ballés en el hall de Can Ninetes. Evidentment, ella no va dir de què era el pastís, va posar un rètol amb el nom de “coca de bones herbes”. El problema li va venir quan es va asseure’s al costat d’un noi que era anglès, quan ella d’idiomes no hi entenia ni una “patata frita” ni un “pepino”.

I used to sag nothing!—li va dir aquell noi, molt distès.
—I am sorry plis no inglex!—va respondre-li ella.
—Okey! Amigos?—va preguntar-li ell.
—Okey Friends!—va respondre-li ella.

Després de dinar ella li va servir un bon tall del pastís que havia fet. Al noi anglès li va agradar tant que va repetir tres vegades més. Aquell pobre noi i quatre persones més van ser les ànimes de la resta de la festa. Col·laboraven, compartien, i també feien cadena darrera cada cintura que trobaven al mig de la pista de ball.

Els “chismorreos” no van trigar a aflorar entre els que observaven tot aquell enrenou. El xiuxiueig era repetit:
—Aquesta gent ha perdut el coneixement!

La integradora de l’Eva, s’havia passat amb les herbes dels postres oferts.
Va ser una jornada inoblidable i plena de caliu. Els canvis en el dia a dia de l’Eva la feien créixer i sentir-se integradora d’un món des-perfecte.
Aquell pobre anglès anava dient a tothom que “no me pude comer la última manzana”.

L’Eva li va fer una xerrada sobre la sinergia i la resiliència. El noi se l’escoltava amb molta atenció, però tots sabien que aquell noi estava dormint amb els ull oberts. Va concloure el monòleg amb la creativitat, l’intercanvi i l’amistat.

El retrobament de vells amics li va animar el dia.

La seva estimada amiga Josefina, la va abraçar tot dient-li:—Com sempre i per sempre, estaré amb tu. Aquell agraïment li va tocar el seu anhelat cor.
Quan va acabar la jornada va agafar la seva bicicleta per marxar cap el seu cau, però a mig camí es va haver de posar a aixopluc per la quantitat de pluja que queia sobre la ciutat de Girona.

dissabte, 1 d’abril de 2017

Lament




El caprici del destí no és res més que els crits interiors que anhelen una raó, una explicació, una solució a la vida de l’ànima i el cor que van junts, mentre la ment és la oposició a qualsevol pensament que s’alia amb ells dos.









Dibuixant: Mariana Britto

dissabte, 25 de març de 2017

Evolució

Van néixer el mateix dia i en ple estiu ja jugaven a cuita amagar. El seu món no era molt extens. Estaven envoltats de pins, la pinassa era el seu deliri. Pertanyien a famílies diferents. El primer dia que es van veure, tan sols es van observar un a l’altre. Amb els dies es buscaven i feien intents d’apropar-se. Un dia ella enfilant-se per a observar-lo de més a prop va fer un mal pas i va quedar enredada en una espiral d’esparreguera. Ell, en veure-la en aquella situació va anar a auxiliar-la. Des d’aleshores no es van separar mai més. S’havien ben trobat. Van aprendre junts de tot el que els envoltava. No eren com els altres, eren diferents, això els va anar allunyant  de la resta de la comunitat. Van fer de la seva vida una nova versió d’esquirols.

dilluns, 20 de març de 2017

Puresa



Es van conèixer quan ella encara era petita. Els anys van anar passant i la seva complicitat havia crescut en la mesura que ella s’anava desfullant per donar entrada a la formosa que avui era. Ella ho sabia tot d’ell. Ell li parlava dels seus més íntims secrets. Ell l’estimava, ella l’adorava. El jardí era el seu cau d’estimació. Ell l’acariciava i la dutxava Ella li agraïa acariciant-lo amb alguna fulla. Les tardes de primavera s’acompanyaven durant hores i les nits d’estiu gaudien del cel estrellat. Ell era el Sr.Idacra i ella una preciosa morera plantada al bell mig del pati.





Pintora Romina Lerda

diumenge, 12 de març de 2017

Nua=Vestida

Ella sempre era la incògnita, inclús per a ella mateixa. Sort en tenia de les seves amigues, elles l’ajudaven a aclarir-se sempre que podien, tot i que a vegades la seva intervenció no era possible. Ella, amb el temps havia aprés a estar sola i a espavilar-se davant els problemes dels enigmes de la seva vida. Provocava odi i amor al mateix temps, no hi havia terme mig. Ella era la x, i les seves amigues eren la y i la z.




Il·lustració  Anastasiia Bobko

divendres, 3 de març de 2017

Un dia qualsevol




Havien quedat a la terrassa de l’àtic aquella nit., però no s’hi va presentar. La Dacs l’esperava estirada en el balanci tot contemplant la lluna que brillava com mai en un cel fosc i ple d’estels. Es va quedar adormida entre els coixins. La va despertar una carícia de la Plum. Aquesta li va explicar que ell havia sortit de marxa i l’havia tancat a dins de casa. Van passar la resta del dia juntes. Eren les gates de dos veïns.







Pintor Lin Jinfu

dijous, 23 de febrer de 2017

Farta i cansada dels ineptes!

El món està obsolet. Els sous haurien de seguir paràmetres diferents. El treball d’una persona hauria de ser mesurat per l’interès, la disposició i el saber del treballador. Hi ha personal que cobra per la feina mal feta i això repercuteix a tot l’entorn. Ho reitero! Les feines haurien de ser pagades per la professionalitat de la persona, indistintament del títol que hagin obtingut. Estudiant s’agafen coneixements, però aquests no són útils sinó s’apliquen correctament.

dissabte, 18 de febrer de 2017

Titans enfrontats


Records passats la tenien atrapada
en una espiral sense fi. Turbulències
que pujaven des del fons dels malsons
i baixaven des de dalt dels somnis grats
lluitaven al bell mig del dia per adjudicar-se
una victòria que no quedaria arrelada enlloc.
Vendavals que ho arrasaven tot, quedant
en peu tan sols una fortalesa ignorada .


Il·lustrador Luis Royo