Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Univeeeeers!!!! Em seeeeeeents!!!!!





No ens retornis els somnis!
Crea’ls, usa’ls, malbarata’ls, però
no ens els retornis mai! Perquè
sempre en tenim de nous i millors.
Els somnis són les il·lusions que
ens alimenten, que ens fan viure,
que ens donen ales per a millorar
en aquesta espècie de bola rodona
tan bàrbara i delicada alhora.








Il·lustració Izakowski

dissabte, 22 d’abril de 2017

23 d'abril 2017



Ell li va dir que era
la “flor” del seu món!
Ella li respongué
amb ”lletres” d’amor.


dilluns, 17 d’abril de 2017

Am-ort


Havien viscut sempre rodejats de boscos. El seu món era limitat, però era el seu món. En tots els records del viscut hi havia fulles, colors, flors, pinassa, aigua, neu i cel. Van morir el mateix dia en que van néixer, un dia de maig. Els records van morir amb ells. Estaven fets un per l’altre. L’amor i la mort els va unir del principi al fi.

divendres, 14 d’abril de 2017

Leylandii (xiprer)



Tot començament té un final. En aquella història no hi va haver començament, i això va provocar que no hi hagués un final. Podria haver estat, però no va ser. El relat volava per l’aire i algú altre l’atraparia i en feria una versió amb un agradable començament i un feliç final.






Pintor: Guillermo Martin Ceballos

dimecres, 5 d’abril de 2017

Enamorada

Coneixia la seva olor, sabia que era allà, el cercava entre la gent que hi havia al local. No el divisiva. La música era alta i molt animada. Es va asseure’s en un racó amb els seus amics. Al mig de la pista la gent ballava al ritme de soul. Aleshores, entre mig de tots ells, el va veure. Ballava amb ganes i els seus moviments transmetien passió per la música. El volia, el desitjava, l’estimava...era el seu amor. Ningú el veia, tan sols ella, ja que l’havia creat dins seu per poder sentir de nou.

dilluns, 3 d’abril de 2017

" "



Havia nascut del no res. No era res, ni tan sols estava catalogada. La seva curta vida va estar rodejada de coses amb nom. Tampoc tenia res, per no tenir no tenia ni un amic. Va néixer ignorada i es va morir ignorada. No va conèixer l’amor, ni l’estimació, ni una trista carícia. Ella, però, es va posar un nom compost:”Morta de Vida”.





Il·lustració: magosnava

diumenge, 2 d’abril de 2017

VI JORNADA DEL BANC DEL TEMPS DEL PONT DEL DIMONI


*Relat escrit amb les paraules escrites que han deixat algunes persones que han estat a la JORNADA, les quals són remarcades en negreta i subratllades.


VI JORNADA DEL BANC DEL TEMPS DEL PONT DEL DIMONI
1 d’abril de 2017

Amb música de fons dels ’80 una història estava naixent. N’ignorava el contingut, mes tota ella estava integrada amb les lletres escrites en els pos-it escampats arreu. Era un repte endimoniat i diferent escrit amb total llibertat.

Breu història d’una jornada a Can Ninetes.


L’Eva era una noia amb molt bon trotllo i farcida de creativitat, això sí, sempre anava sense presses. Tenia una espècie d’aurora que la impregnava. A la gent que la rodejava en les festes, els anomenava “una gran família acollidora”, hagués qui hi hagués i fos on fos.

Era una jove amb una obertura de ment colossal. Tenia “frescura “ i “calidez”. On era ella, hi havia diversió, il·lusió per a compartir, tot era substanciós i amb fonament.
Avui havia anat a la VI JORNADA del BANC DEL TEMPS del PONT DEL DIMONI. Ella era donadora del seu temps a tothom que ho necessites, i al mateix temps era sol·licitant del temps dels socis per a coses que ella no era capaç de fer. L’intercanvi de temps la tenia captiva. Sempre comentava que era com estar en família, era genial

Va decidir quedar-se a dinar i va portar un pastís de Maria perquè la gent s’animés després del dinar i ballés en el hall de Can Ninetes. Evidentment, ella no va dir de què era el pastís, va posar un rètol amb el nom de “coca de bones herbes”. El problema li va venir quan es va asseure’s al costat d’un noi que era anglès, quan ella d’idiomes no hi entenia ni una “patata frita” ni un “pepino”.

I used to sag nothing!—li va dir aquell noi, molt distès.
—I am sorry plis no inglex!—va respondre-li ella.
—Okey! Amigos?—va preguntar-li ell.
—Okey Friends!—va respondre-li ella.

Després de dinar ella li va servir un bon tall del pastís que havia fet. Al noi anglès li va agradar tant que va repetir tres vegades més. Aquell pobre noi i quatre persones més van ser les ànimes de la resta de la festa. Col·laboraven, compartien, i també feien cadena darrera cada cintura que trobaven al mig de la pista de ball.

Els “chismorreos” no van trigar a aflorar entre els que observaven tot aquell enrenou. El xiuxiueig era repetit:
—Aquesta gent ha perdut el coneixement!

La integradora de l’Eva, s’havia passat amb les herbes dels postres oferts.
Va ser una jornada inoblidable i plena de caliu. Els canvis en el dia a dia de l’Eva la feien créixer i sentir-se integradora d’un món des-perfecte.
Aquell pobre anglès anava dient a tothom que “no me pude comer la última manzana”.

L’Eva li va fer una xerrada sobre la sinergia i la resiliència. El noi se l’escoltava amb molta atenció, però tots sabien que aquell noi estava dormint amb els ull oberts. Va concloure el monòleg amb la creativitat, l’intercanvi i l’amistat.

El retrobament de vells amics li va animar el dia.

La seva estimada amiga Josefina, la va abraçar tot dient-li:—Com sempre i per sempre, estaré amb tu. Aquell agraïment li va tocar el seu anhelat cor.
Quan va acabar la jornada va agafar la seva bicicleta per marxar cap el seu cau, però a mig camí es va haver de posar a aixopluc per la quantitat de pluja que queia sobre la ciutat de Girona.

dissabte, 1 d’abril de 2017

Lament




El caprici del destí no és res més que els crits interiors que anhelen una raó, una explicació, una solució a la vida de l’ànima i el cor que van junts, mentre la ment és la oposició a qualsevol pensament que s’alia amb ells dos.









Dibuixant: Mariana Britto

dissabte, 25 de març de 2017

Evolució

Van néixer el mateix dia i en ple estiu ja jugaven a cuita amagar. El seu món no era molt extens. Estaven envoltats de pins, la pinassa era el seu deliri. Pertanyien a famílies diferents. El primer dia que es van veure, tan sols es van observar un a l’altre. Amb els dies es buscaven i feien intents d’apropar-se. Un dia ella enfilant-se per a observar-lo de més a prop va fer un mal pas i va quedar enredada en una espiral d’esparreguera. Ell, en veure-la en aquella situació va anar a auxiliar-la. Des d’aleshores no es van separar mai més. S’havien ben trobat. Van aprendre junts de tot el que els envoltava. No eren com els altres, eren diferents, això els va anar allunyant  de la resta de la comunitat. Van fer de la seva vida una nova versió d’esquirols.

dilluns, 20 de març de 2017

Puresa



Es van conèixer quan ella encara era petita. Els anys van anar passant i la seva complicitat havia crescut en la mesura que ella s’anava desfullant per donar entrada a la formosa que avui era. Ella ho sabia tot d’ell. Ell li parlava dels seus més íntims secrets. Ell l’estimava, ella l’adorava. El jardí era el seu cau d’estimació. Ell l’acariciava i la dutxava Ella li agraïa acariciant-lo amb alguna fulla. Les tardes de primavera s’acompanyaven durant hores i les nits d’estiu gaudien del cel estrellat. Ell era el Sr.Idacra i ella una preciosa morera plantada al bell mig del pati.





Pintora Romina Lerda

diumenge, 12 de març de 2017

Nua=Vestida

Ella sempre era la incògnita, inclús per a ella mateixa. Sort en tenia de les seves amigues, elles l’ajudaven a aclarir-se sempre que podien, tot i que a vegades la seva intervenció no era possible. Ella, amb el temps havia aprés a estar sola i a espavilar-se davant els problemes dels enigmes de la seva vida. Provocava odi i amor al mateix temps, no hi havia terme mig. Ella era la x, i les seves amigues eren la y i la z.




Il·lustració  Anastasiia Bobko

divendres, 3 de març de 2017

Un dia qualsevol




Havien quedat a la terrassa de l’àtic aquella nit., però no s’hi va presentar. La Dacs l’esperava estirada en el balanci tot contemplant la lluna que brillava com mai en un cel fosc i ple d’estels. Es va quedar adormida entre els coixins. La va despertar una carícia de la Plum. Aquesta li va explicar que ell havia sortit de marxa i l’havia tancat a dins de casa. Van passar la resta del dia juntes. Eren les gates de dos veïns.







Pintor Lin Jinfu

dijous, 23 de febrer de 2017

Farta i cansada dels ineptes!

El món està obsolet. Els sous haurien de seguir paràmetres diferents. El treball d’una persona hauria de ser mesurat per l’interès, la disposició i el saber del treballador. Hi ha personal que cobra per la feina mal feta i això repercuteix a tot l’entorn. Ho reitero! Les feines haurien de ser pagades per la professionalitat de la persona, indistintament del títol que hagin obtingut. Estudiant s’agafen coneixements, però aquests no són útils sinó s’apliquen correctament.

dissabte, 18 de febrer de 2017

Titans enfrontats


Records passats la tenien atrapada
en una espiral sense fi. Turbulències
que pujaven des del fons dels malsons
i baixaven des de dalt dels somnis grats
lluitaven al bell mig del dia per adjudicar-se
una victòria que no quedaria arrelada enlloc.
Vendavals que ho arrasaven tot, quedant
en peu tan sols una fortalesa ignorada .


Il·lustrador Luis Royo

divendres, 10 de febrer de 2017

Desesperació o necessitat?

Havia entrat a un botiga d’accessoris de moto, es volia comprar un casc.
—Bon dia senyora! En que puc servir-la?—va dir el dependent tot educat.
—Vull un casc per anar en moto!—va respondre ella mentre mirava el prestatge farcit de cascs.
El dependent va començar a preguntar-li sobre les prestacions dels cascos. Ella l’únic que apreciava es que el dependent parlava de coses ben rares i estranyes.
—Disculpi—va frenar-lo ella amb la ma plana— Jo només vull un casc.
El dependent sabia que tenia a davant a una dona que no hi entenia res del material que anava a comprar. Ell, aleshores va començar a ensenyar-li cascos que creia que podrien anar-li bé.
Ella després de veure’n uns quants se’l va mirar.
—Tots són negres?
—Bé n’hi ha de grisos, de vermells...
Ella observant la botiga va veure un casc mig amagat al final d’una lleixa.
—I aquell d’allà?
El dependent va mirar a on ella senyalava.
—Aquell rosa?
—Si—va dir contundent ella.
El dependent li va dir que aquell no tenia cap prestació, que era un casc molt senzill i que feia anys que corria per la botiga.
—Doncs el vull, vull aquell!
La dona va sortir de la botiga amb el seu casc rosa.


L’únic que ignorava el dependent es que ella només volia el casc com a complement per a portar-lo en el braç. Una amiga seva li va dir que havia lligat aguantant el casc d’un amic que havia entrat a un centre a comprar. 

dimarts, 31 de gener de 2017

Per Catalunya!


La lluita pels ideals és un parany
per als curts de cervell. Entenen la lluita
com a guerra o com a menyspreu,
quant la lluita és per sentiments
i nostàlgies anhelades.

Visca Catalunya! Ara i sempre!

dilluns, 30 de gener de 2017

No tothom la té...




Mostrar-se tal qual és un,
no agrada a l’altre. Es podria
dir que és normal, però no hauria
d’ésser així. Per acceptar la personalitat
de l’altre es necessita d’un mínim
d’intel·ligència que no tothom té.

diumenge, 29 de gener de 2017

Tres tites...


Hi havia una vegada dues donzelles que vivien en una petita ciutat. La seva única companyia eren tres tites. Cada dia les satisfeien. Era passió pura i dura. Tant a les tites com a elles els hi agradava gaudir al matí, més que a la nit. Els hi agradava fer-ho amb el sol i a les tites els hi encantava. Les tites les despertaven, sempre estaven desganades. La tita grossa, era desesperant, mai estava satisfeta. La tita mitjana sempre menjava de segon plat. I la tita petita es limitava a llepar el que podia.
Estaven en boca de tot el veïnat. Escoltar-les cada matí no tenia preu. Les converses eren la “comidilla” del barri.
—Tites, tites, tites, tiiiites...—cridava una donzella.
—Tita grossa calma't!—deia l'altra donzella.
—Tites, tites,tites...Tita mitjana respiraaaaaaaa!
—Tita petitaaaaa, afanye't que sempre vas tard, punyetes!– xisclava la donzella.
Les tres tites i las dos donzelles es van fer famoses a la contrada. I el Rei del país, que era un follador nat,  va voler conèixer-les. Un matí s'hi va presentar amb una bossa plena de diners fastigosos junt amb un agent del CESID. El que van veure els agents de paisà quan van tirar la porta a terra quan van envair la casa els va deixar atònits.
Des d’aquell dia, el rei, anomenat “sumer”(Su Majestad”) va ser la riota del país i de tots els països confrontants.

Les tites en qüestió eren un gos, una gossa i un gat. Les seves mestresses cada matí els hi tiraven trossets de pa de llet que els hi encantaven, como si de gallines es tractessin.

dissabte, 28 de gener de 2017

Qui sap...?




Qui sap ningú de la vida de l’altre?
Res més del que un vol comunicar.
Qui sap ningú de les necessitats de l’altre?
Res més del que un demana.
No comunicar ni demanar, engreixa
el mal caràcter i acaba vomitant paraules
que van directe a la jugular ; un acaba
dessagnat  i l’altre desterrat per sempre.

divendres, 27 de gener de 2017

"Torrecollons"

Es va llevar “torrecollons” aquell dia,
ignorava el perquè, tan sols sabia
que a l’altre costat del wassap els
amics perillaven, ja que ella comptava
amb ells quan la vida la sobrepassava.
Ells, els que l’estimaven, li perdonaven
aquestes “neures”. Li seguien la beta
perquè sabien que allò els hi garantitzava
rialles i distracció davant la rutina del dia.

dilluns, 23 de gener de 2017

Dos en ratlla




És difícil i molt. No tothom té la capacitat
de fer-ho, i menys, quan el que es busca
tan sols és en benefici propi utilitzant per
la fita cors fràgils anhelats  de vida viva.
Estimar no és fàcil, usar l’estimació molt.






Pintura Kerry Simmons

dissabte, 21 de gener de 2017

Paranoia de música

Tenia tantes ganes de ballar que qualsevol música que escoltava la feia moure’s. Un amic, apiadant-se d’ella la va convidar a una festa que feien al seu barri. La nit prometia. Ella, abans de que la orquestra toqués, ja ballava. El seu amic no sabia que fer perquè estigués quieta ja que estava donant la nota. El seu amic començava a penedir-se. Quan el ball va començar, ella va ocupar la pista i no va parar fins el final. Ballava el pop, la salsa, les balades, el lent, els tangos, els valsos... Mentre ella esquivava les parelles amb el seu moviment el seu amic anava bevent cerveses. Quan la vetllada va acabar, ella va anar a la taula on hi havia el seu amic.
—Perquè no has ballat cap cançó?—li va dir amb un somriure de bat a bat.
—Perquè cada vegada que venia tu ja eres a l’altre punta de la pista, i m’he passat tota la nit d’una punta a l’altre sense poder atrapar-te, punyetes—va dir ell amargat.
Ella va aconseguir ballar i ell va aconseguir fer quilometres en va.

dimecres, 18 de gener de 2017

Curiós!

La llar de foc estava encesa. La neu queia a fora, es podia divisar a través del gran finestral. La llum que regnava a l’estància tan sols era la del foc que estava ben avivat. Des d’aquell angle es veia un home assegut en una butaca davant la xemeneia, tenia un got mig ple a la mà, es podia deduir que era whisky pel color i la forma del vas. Estava sol, ni tan sols un gos als peus ni un gat sobre el coixí de l’altra butaca. La beguda era la única companyia que tenia. Era un quadre melangiós exposat en una galeria de la ciutat. Un dona se’l mirava observant cada detall. Era casa seva, era la seva llar, era el seu marit. No tenia companyia perquè ella havia mort feia tan sols un any.

dimarts, 17 de gener de 2017

Aïllament



Va sortir a caminar, feia sol i l’aire era fred. Quan va adonar-se  ja no hi havia sol i l’aire li gelava la cara. No recordava res de les hores invertides en el passeig. Els peus li feien mal, com també l’esquena, i tenia les cames adolorides. Envoltada d’arbres desfullats i un camí desert va pregar perquè no s’hagués perdut, però ja era massa tard; la foscor de la nit va arravatar-li la vida. La vida somiada i la vida no viscuda. La foscor no era res més que la por feta realitat.



Pintora Jessica Mingo

diumenge, 15 de gener de 2017

El secret del somni

Vull creure en el que sento!
Vull ballar sota un mar
d’estels farcits de música,
on les ràfegues de vent
són les suaus carícies
de l’amor pur i sa que em
fa viure en el que crec.
Vull sentir el que visc!

dissabte, 14 de gener de 2017

Dinar vol dir no

L’havia cagat, com sempre, no tenia remei. L’entenien pel que deia no pel que volia dir. Era el seu sinó de vida. No s’hi acostumava mai. Els que la coneixien li deien que no canviés, però ella encara que ho hagués intentat no hagués pogut fer-ho,  era una creu que portava des que va néixer. Abans s'hi amoïnava, ara però, somreia i reia perquè la interpretació que agafava l’interlocutor el portava directe a fugir. La “bogeria” és difícil de digerir quan surt dels paràmetres convencionals.




I·llustradació Gil Elvgren

diumenge, 8 de gener de 2017

Fins que la mort ens separi

Les gotes de pluja lliscaven per la finestra. Una ombra farcida de melancolia s’estava apoderant d’ell. Sabia que si desapareixia, tot es dissiparia  i a la llar regnaria la fredor. Aleshores va fer un pensament i va decidir quedar-se, no volia trencar l’embruix que es respirava dins la casa. Ell era tan romàntic que no podia escapolir-se així com així. Notava l’escalfor que desprenia ella. Ella l’havia creat, ella era la seva mestressa, el seu amor, la seva passió. Ell era el “caliu”.

divendres, 6 de gener de 2017

69 o Seixanta-Nou

La primera vegada que vaig trepitjar aquella terra tot em va semblar surrealista, però ells ho tenien molt assumit. Allà els noms de les persones eren números i lletres.  I com a tot arreu hi havia noms ben problemàtics. Sobretot quan a un li posaven XXL. Mira que hi havia combinacions, però hi havia pares amb molt poc tacte. Però el que més em va sobtar va ser la variació dels noms segons les regions. En un lloc hi havia el nom 7-7-7, però a d’altres els hi deien Set-cents-Setanta-Set. La bogeria eren les converses.
—V-baixa puja a dalt a buscar a la Y-grega que la I- llatina ve a buscar-la per anar a veure al “Seixanta-Nou”.

El meu nom els hi costava de pronunciar i van decidir batejar-me de nou. Sense veu ni vot em van posar  Ñ. Però segons on anava em deien “la del sombrerito”.  No vaig poder  treure'm aquesta lacra en la vida. No sé com vaig anar a parar a aquell nou món, però sí sé que a tot arreu hi ha gent amb molta "mala llet”.

Ilustrador JenPenJen