Estat!

Es sentia quadrada. Aquest estat la pertorbava

ostensiblement i la consumia malèficament.

Li agradava estar rodona, perquè  les idees

no es podien amagar per cap racó, ja que totes

restaven visibles i això provocava que s’enredessin

unes amb les altres; en aquesta naturalesa s’hi vivien

grans moments d’eufòria esbojarrada. Però el que

mes la fascinava era quan estava enmig de línies rectes,

perquè aleshores passava d’una banda a l’altra

on els pensaments es tenien que atrapar I seleccionar;

aleshores vivia, vivia molt sense moure’s del seient.

Ament!

Que véns?

No puc, tinc bens!

Què els vens?

Tan sols per advent!

I això et permet tenir béns?

No! Però almenys em toca el vent!

UN PETÓ!

Les lletres desordenades

que m'inunden el cervell,

us donen les GRÀCIES!

El full en blanc

quan em veu, tremola,

però sempre acaba acceptant-me;

sigui perquè no pot fugir

o bé pel plaer de sentir

les lletres juganeres

sobre el seu llom.

"US ESTIC IMMENSAMENT AGRAIDA A TOTS

PER DEDICAR-ME UN RETALL DE TEMPS

EN EL VOSTRE DIA A DIA"

Aliment insconcient

Francisco Jiménez Berbell

Ballava a ritme de les notes provinents de la casa del veí. A ella li agradava moure’s amb les notes musicals que la incitaven a volar. Volava des de la cambra de bany al menjador, de la cuina al despatx... Les seves gestes eren més que lliures i molts expressives. Quan la música acabava, ella feia una profunda respiració  i expirava la descàrrega d’adrenalina que l’havia posseït. El món variava de color després d’haver-se “menjat” amb gust les notes compassades de la música i la veu d’un cantant desconegut. Ja res era igual durant la resta del dia. Un somriure l’acompanyava mentre vivia aquell nou jorn. No coneixia el veí, no l’havia vist mai, però l’estimava per les estones que li brindava. Les finestres dels seus pisos estaven una al costat de l’altra, però  ella pertanyia al bloc del costat i no entraven ni sortien pel mateix portal. Sabia que era un home, això sí, perquè li havia sentit la veu més d’una vegada quan parlava per telèfon. De fet, tampoc el volia conèixer, amb el que li donava en tenia prou. Un dia per l’altre la música va deixar de sonar i la veu ronca parlant per telèfon també. Ell, sense saber-ho va alegrar-li la vida a ella durant la seva estança al pis del costat. Quan ell va desaparèixer, ella va deixar d’existir en el món particular de dos coneguts: un n’era l’aliment i l’altre l’alimentat. Altruista? No! Ell no n’era conscient!.