Desencert

Hi ha una cançó catòlica que diu així :

—Jesucrist ens ha estimat com ningú mai no ha estimat....

I jo em pregunto:

— Ja no ens estima doncs?

Deus infamiae

Quan el cor em vas omplir de sorra

cadascun dels teus drets en vas perdre,

canviant els meus deures en paperetes

de paraules i fets realment victoriosos. 

Sóc el no cos

Sóc el que sóc perquè ho sóc.

I ho sóc amb el cos que sóc.

Aquí, sense el cos, no sóc

el que sóc, però sí que ho sóc

més enllà del fràgil cos.

MENT-COR-SEXE

El bosc de Sant Pere (Lloret de Mar), vist des dels tres pensaments que ens regeixen.

MENT

Llargues fulles de palmeres

observen al fons, la immensitat del mar

mentre un aire lleuger i tranquil

suavitza una pluja de petites gotes

que banyen el terra sec i crivellat.

Dins la petita església, un altar evoca obligació

i a la llunyania s’escolten clams de cadells.

COR

Dracs imperials i immòbils

esguarden la sang blava a l’horitzó

mentre suaus carícies tendres

cobreixen  amb pluja d’estels

la ferma terra sota els meus peus.

Al centre d’un petit indret, un altar emula l’amor

on la remor del temps  transporta música de tambors.

SEXE

Turgents mugrons i empinats fal·lus

es confonen entre fluids vinguts del fons marí

mentre un seguit d’espasmes

llencen una pluja de vertiginosos focs

que fan levitar per sobre les pedres.

Un altar al recòndit nucli de l’univers espera la mort

després de les últimes explosions aparegudes.

La noguera i el roure

A mirar-se estaven condemnats

i a tocar-se inevitablement privats.

Ella, era delicada noguera,

ell, elegant roure robust.

Es mullaven amb la pluja caient,

i ballaven al ritme del vent.

Amb sons d’amor cruixia ell,

clams de dolçor emetia ella.

En ple dia paraven el sol,

i a la nit, la lluna amb desconsol.