Roses amb espines i sense pètals

CALDES DE MALAVELLA

LUMA D'ELPU, avui a Anglès

BLAU

No sé si mires el blau de les aigües mortes

o bé el blau d’unes aigües mogudes,

però sigui el que sigui el que mires

no t’oblidis que l’intens blau ets tu.

Elles i jo

Quan el dia m’ha deixat sola,

la nit passa a ser infal·lible.

Marxaria amb les grans estrelles

però també me n’adonaria

que la seva llum és tan sols

un projecte d’elles i que elles

estan mortes, apagades, com jo,

però visibles a tot ull retardat.  

Què soparem avui...reina?

—Histèrica! Estic histèrica!—cridava per la casa la Mei anant d’una cambra a l’altra.

—Aquest és el teu estat natural, reina!—va dir en Roger quan aquesta va entrar a la saleta on ell estava llegint el diari tot fumant un puro.

—Com potser que hagi fet una cosa així la Teia.... Perdona?... Que m’has dit?

—Que és ben natural.... reina!

—Ah! Així m’entens oi?

—I tant Mei! Jo també ho estaria.

—I per què no ho estàs, doncs?

—Perquè estic en el meu moment de repòs!

—Però n’hi ha per estar-ho!

—Sens dubte reina!

—Bé, així  si truca la Teia ja saps que has de dir-li. Quina barra que té, quina poca-vergonya... Roger, me’n vaig a la reunió de l’associació.... Adéu...serà cara dura la noia?...ja m’ha donat el dia!

Després de que la Mei sortís rondinant per la porta va sonar el telèfon.

—Si?

—Hola Roger! Saps si està enfadada la Mei?

—I ara! No dona! Ho ha entès perfectament!

—Gràcies a Déu! Estava patint perquè no sabia quina reacció tindria amb el que vaig dir i fer.

—Ben tranquil·la Teia!

—Gràcies Roger, em trec un pes de sobre! ... Ens veiem. Adéu!

—Adéu Teia, i tranquil·la!

Quan la Mei va entrar per la porta dues hores després, aquesta li va preguntar a en Roger si havia trucar la Teia.

—Sí, no fa pas gaire...

—Li has deixat clar el que pensem, oi?

—I tant! Ha quedat ben servida la dona...

—Bé, no hi ha res com deixar les coses clares.

—I tant reina!.. Que soparem avui?

A prendre pel cul...

...va dir una vegada un ésser gris i llefiscós.

Els que estaven allà, ens immunes i fastigosos es van quedar garratibats.

—Me n’he cansat de ser pura merda...

...va seguir dient l’andròmina.

Els que seguien allà, ens pestilents i soporosos van al·lucinar.

—Però mentre vosaltres m’envolteu no podré  renovar-me...

...va  acabar dient el repulsiu.

Els ens que ho van entendre van marxar deixant una estela nauseabunda i pestilent.

La resta d’ens no es va moure, no eren ningú sense la merda.