dissabte, 3 d’agost del 2013

Infern...cel... Qui lo sa!



Estimat meu,
Aquest instants són teus i meus. Són instants on parla el meu cor sense sentir-me sota la mirada del pes de la traïció.
Perquè ens pesa estimar-nos amor meu?
Ens van trobar tard, però tal vegada havia de ser així. Tenim vides al marge del nostre amor, un amor de passió i culpa. Si parléssim  faríem mal a persones que estimem i sinó parlem ens fem mal a nosaltres mateixos.
Però, i la vida?
Que en fem dels dies, les hores, els minuts morts que no podem compartir per ser devots d’una rectitud que ens té lligats a unes  cadenes per no ser capaços d’afrontar uns sentiments despertats.
Recordo aquell dia arran de mar quan em vas recollir la pamela que se’m va endur el vent. Al tocar-nos els nostres dits  hi va haver una flipada que ens va astorar a tots dos. No ho vàrem demanar, solament va succeir. Portem dos anys en silenci davant el món. Portem dos anys sentint i vivint en silenci la nostre passió. Durant aquest temps els meus dies comencen dins l’apartat de correus on l’únic que hi té entrada són els teus mots farcits de vida. Mai arribaré a entendre perquè els religiosos no podeu viure amb parella davant una societat mancada d’amor.
Amor meu, et veure diumenge a missa de 12h. Tu i jo sabem quan parles i et dirigeixes a mi. I quan em dones “el cos de crist” els teus dits m’acaricien els llavis àvids de tu.
T’estimo amor meu...per sempre!

(Escrit d'amor per a un concurs)

dijous, 1 d’agost del 2013

Calfred


Amparao García López



Em fan por els tremolors
d’aquesta ànima meva.
Em clama el que no tinc,
i vetlla constantment
per no desintegrar-se
en no comprendre res
de la solitud sota el sol
imponent d’aquest orbe.

dimecres, 31 de juliol del 2013

Gri-Gra



Anava la Deta  cap el bosc dels pollancres quan a mig camí se li va creuar un gripau barrant-li el pas. No la deixava avançar. Cada vegada que la Deta feia un pas el gripau li saltava a sobre. La Deta, va començar a enfadar-se amb aquell animaló pesat i saltarí
Pintures MakoArt
—Per què no vols que passi gripau pesat?
—Perquè ahir et vaig veure tirant pedres a una granota,
—Però, no la tocava. Ho feia per distreure’m.
—Doncs podries divertir-te tirant-les a.... tu mateixa per exemple!
—I ara! Em podria fer mal!
—Ah maca! I que et penses que li podries haver fet ala granota?
—Ja t’he dit que no la vaig tocar!
—Oh! Perquè tens la punteria atrofiada!
—I tu la llengua molt llarga gripau pesat!
—Ets antipàtica i dolenta!
—No és veritat, sóc molt antipàtica i molt dolenta i veuràs el que faré ara quan...
El gripau davant aquelles paraules va comprendre que no tenia res a fer amb aquella mocosa. Va fer un xiulet i en un moment el caminet es va omplir de gripaus i granotes que miraven fixament a la Deta. El que més la va impressionar, però, va ser quan amb un altre xiulet del gripau, cada bestiola d’aquelles agafava una pedra amb la seva llarga llengua. La Deta, astorada, ’ho va veure venir, va arrancar a córrer com una llebre per on havia vingut.  Les granotes i els gripaus quan la van perdre de vista van entrar de nou dins el bosc dels pollancres, el seu hàbitat.
Fóra bo que les malifetes humanes es paguessin amb la mateixa moneda. Aprendríem ràpid i no gastaríem saliva en va,

dilluns, 29 de juliol del 2013

Dits trencats





Podria escriure molt, sí,
com també podria dir molt,
però poc escriuré i poc diré.
No vull que els mots amuntegats
en el hall de la ment m’embrutin
la boca, i menys el delicat paper.