ARMARI

Txell Tehàs

Un armari amb dos portes i un calaix a sota . Quan l’armari s’obre és veuen un munt d’imatges de tota mena i de tots colors, el calaix, però, roman tancat. Les imatges no paren de moure’s, el calaix, però, resta tancat.  Una imatge d’injustícia trasbalsa, mes el calaix no s’obre. Una imatge de maltractament rebel·la , mes el calaix resta quiet. Una imatge amorosa encisa, mes el calaix està immòbil. Les imatges hi són totes però les paraules resten absents. Que en fem de les imatges si no podem transmetre amb paraules o lletres el que es veu i es sent?

La visió del món a traves de portes obertes però calaix tancat, provoca putrefacció interna.

La visió del món amb portes tancades i calaix obert, desprèn ferum cargant.

La visió del món amb portes i calaix divergents equival a RES.

Sempre seva...

Ella l’acompanyava sempre, ell la gnorava quasi sempre. Ella, tant anava al seu costat com a davant seu, a vegades també al darrera. El fet era que no l’abandonava mai. Ell ni tan sols l’apreciava, i quan la mirava no li dedicava cap somriure, cap mirada dolça, cap mostra d’afecte. Sempre sola i ignorada es sentia ella. Els dies de pluja no el volia acompanyar, preferia esperar-lo fins que sortís el sol. A ell tant li era, ell no variava mai la seva ruta ni el seu pas decidit. Ella sempre l’esperava a fora. Ell ni s’immutava perquè sabia que era seva, sempre seva. Ella l’estimava de totes maneres. Un dia, però, la va mirar i li va fer gràcia veure-la tan llarga i esvelta, el sol que tenia al darrera projectava la seva ombra llarga i estirada. Aquell dia, ella va ser feliç per primer cop. 

No em diguis...

Digues que no t’agrado,

però no em diguis que sóc lletja.

Digues que paladeges volar

però no em diguis que sóc gallina.

Digues que no et del·laïta ballar

però no em diguis que sóc sosa.

Digues tot el que et passa pel cap

però no em diguis que sóc jo.

Propòsits

Pas a pas camino endavant,

però a cada pas deixo un món

que no tornaré a viure per molt

que m’ho proposi.

Pas a pas engendro un present

amb il·lusió, que no és futur

del que podria ser, sinó prematur

del que em proposi.