Disjuntiva

Des de la finestra veia la festa que es vivia en ple carrer. Divisava veïns i gent estranya ballant i celebrant alguna cosa. Va fer memòria per esbrinar que es podia festejar, però no recordava cap acte festiu anunciat. Era un dia qualsevol. Ella estava fent un cafè observant tot aquell enrenou des de la finestra. Va decidir baixar. Va agafar la jaqueta, la bufanda i les claus i va sortir del pis. Quan va sortir de l’ascensor  la va sorprendre el silenci regnant. Va obrir el portal i allà fora tan sols hi havia gent passejant tranquil·lament. Astorada va tornar a pujar i a l’obrir la porta del pis va sentir música, crits i xerinola provinent del carrer. El soroll travessava els finestrals. Perplexa es va apropar a la finestra, on a la rapissa encara hi havia la tassa de cafè que s’acabava de prendre. A l’alçar la vista, va veure un home a la finestra de davant que la observava. Després de breus segons, aquest li va picar l’ullet. Ella va apartar la mirada per tornar a mirar el carrer ple d’alegria. Va tornar a mirar a aquell home, però aquest ja no hi era, en el seu lloc hi havia una dona que la somreia, l’esglai experimentat en veure-la va fer-li fer un pas enrere, xocant descaradament amb la tauleta plena de llibres. Era ella mateixa a l’altre costat...... Dos mons paral·lels s’havien creuat.

El fet tenia nom

Va tenir un dia diferent. Va passar el dia, la tarda, el capvespre i la nit i encara era diferent. Mirava arreu, observant on radicava tanta diferència i no ho va poder esbrinar. Estava descol·locada . L’endemà tot era com sempre; igual. Ella, però, va memoritzar cada instant del dia d’ ”ahir” i a la fi va trobar on estava el punt de la diferència. No era res més que es va sentir viva altre cop.