La llei no ho permetia...

Ell ja no sabia què fer més, el seu company era extremadament gelós. Havia intentat raonar-hi, li havia fet veure que no havia de patir, perquè l'amor que sentia per ell era per a sempre. Però el seu company era d’un tarannà diferent, pensava que només podia estimar-lo a ell, no entenia com podia estimar tant a altres, ell només l’estimava a ell únicament. La seva vida va ser sempre un daltabaix, i no es podien separar perquè la llei no ho permetia. Ell, el cor, ja no sabia que més fer per demostrar-li a ell, el cervell, que l’amor és molt ampli.

El basc, la punseta, el gallec i la moscacojonera

La punseta, així la va batejar el gallec vingut del nord amb un esperit obert i rialler, quan aquesta va explicar una transmutació de l’ADN on les cèl·lules mutaven arran del fum del tabac que penetrava dins el cos, això que ella era una fumadora com cal. La moscacojonera era la companya de pis de la punseta i li agradava riure’s d’ella, sobretot quan “ella” quedava sana i estalvia de la punseta que tenia el do de acollonar-la constantment. La punseta, el gallec i la moscacojonera van viure instants diferents observats per la lluna inexistent amagada darrera els núvols que no li deixaven fer el tafaner d’aquells tres humans que prometien converses extravagants i incomprensibles. El basc, ben adormint, no es va assabentar de res,  s’havia lliurat incondicionalment als braços de Morfeo.

Els portals sempre han d’estar oberts perquè la rutina surti a donar un tomb i doni pas a la “vida”. 

Obra de: Bob Salo