HAIKUS... Substancial

Montse Martin

Plora l’ànima

quan es sent ignorada.

Oblit fatídic.

Esbufega el cor

quan no mana la intuïció.

Equívoc segur.

Ment carregada,

boca plena de canons.

Humà fracturat.

Accions deixades,

pensaments no realitzats.

Intencions mortes.

Ignorant elevat a la 3a potència

http://marceladibuja.blogspot.com.es/

La meva ignorància

no te límits, tan mateix

conec la ignorància

de l’altre quan diu:

—No ho sabies? Però

si surt a la TV i a tots

els diaris.

(I no sap explicar-me

el perquè).

Aleshores me n’adono

que la informació que ens

donen els medis no explica 

el perquè sinó el fet tan sols.

Errants regades

Us explicaré un conte molt curt,

més la seva mini extensió poc

té a veure amb la seva gran lliçó.

MARILU Sosa

Hi havia una vegada un munt de lletres

errants que pul·lulaven en totes direccions;

cap sentit tenien, cap sentit trobaven. Però

un núvol farcit de signes, va deixar anar

una pluja de comes,  interrogants, guions,

punts i admiracions, que van ben banyar

a tota aquella multitud de lletres soltes.

Va ser aleshores quan un cervell inquiet

va organitzar aquella disbauxa i la història

que d’allà en va sortir va causar una gran

torbació a l’aglomeració de lletres errants,

fent-les sentir útils, úniques i plenes de sentit.

Lectura infinita

Sandra Bierman

Asseguts en un banc del parc de Les Orenetes,

hi havia dos personatges estranys, estaven absorts

amb les pàgines d’un llibre de tapes gruixudes. Ni les rialles

dels nens, ni la xarrameca dels pares els molestaven. L’home

més prim portava un barret bombí i tenia una bossa blanca lligada

amb un cordill a la seva dreta. El més fornit, duia una boina força grossa

i tenia un maletí col·locat entre mig dels peus. A les vuit del vespre

es va tancar aquell parc amb els dos homes a dintre. Quan les dotze van tocar,

tots dos es van aixecar i es van passejar per aquell jardí desèrtic fins ben entrada

la matinada. L’única que coneixia aquell secret n’era la lluna. Ni tan sols l’escultor

que va crear aquella estàtua dedicada a la lectura, s’hauria pogut imaginar

 mai que la vida  que havien adquirit llegint cada dia aquells dos homes de pedra,

els hi hauria donat la llibertat de moviment i pensament.

Quatre tan sols

 Juan Manuel Casanueva Piñero

Quatre gotes m’han visitat

al balcó. Una m’ha dit:

—Molt bona nit!

L’altre ha afegit:

—Refresquem la terra per

alimentar-vos a tots!

La tercera ha manifestat:

—Tranquil·la! Demà sortirà el sol.

I l’última, m’ha renyat:

—Fes el fotut favor d’anar a dormir

que ja és molt tard!

Quatre gotes m’han visitat

al balcó. Quatre tan sols!