PROU! (P.A.S.)

No és fàcil quan no vols sentir tant i veus que no hi pots fer res, gens fàcil. Com fer entendre el que sents, el que perceps, el que és sinó hi ha paraules per descriure-ho. Et preguntes com pots haver arribat fins aquí amb els que has patit i també amb el que has rigut, ja que no hi ha terme mig. L’interval entre un i l’altre és pau, és tranquil·litat total envers a tu i al món, però aquesta pau desapareix a la mínima olor, a la mínima nota musical, a la mínima percepció d’un bé o d’un mal. Passes la infància no entenent el que et passa, la adolescència amagant el que sents i palpes, i la maduresa acceptant el que ets. T’han etiquetat com a “rara”, “tontaina” i “especial”, encasellaments difícils d’esfondrar, però arriba un punt on dius: —Prou.!. I aleshores és quan t’ho emportes tot per davant i vas a recollir els trossos que has anat perdent per la vida i els recompons, i ja et dona igual tot. Solament vols ésser tu mateixa en tot moment i ja no permets més catalogacions, i vius com saps, com pots i a la deriva o bé a un port segur.

Patíbul

La raó entra, des de l’exterior, quan la bogeria supera els límits suportats. Una dosi de realitat s’apodera de l’esperit que anava passat de voltes i cau en picat dins la vida modelada, usada per sortir airosa de tots els tràngols viscuts. La guillotina sempre està a punt per tallar les ales a qualsevol ésser que no combregui amb la resta.

Indicis rebuts

Amb les mans a la cintura, es movia gràcilment per la terrassa seguint el ritme d’una cançó que sortia de casa del veí. Abstreta i segrestada per la música seguia ballant i rodolant en el seu eix, era pura felicitat. La veïna del davant la mirava atònita. Ella  no va saber mai que havia estat observada, però entrada la nit i recolzada a la barana va veure a la veïna d’enfront ballant amb follia en el menjador. Va pensar que en el fons molts eren com ella en la intimitat, l’únic que ignorava es que la veïna va apreciar indicis de felicitat en les gestes d'ella i al vespre ho va voler provar. Estava anhelada de tan preuada sensació.

Una entre tantes

Era una més de totes les que hi havia al voltant de la taula de pedra desgastada. Estaven totes juntes i es movien gràcilment amb les notes del vent que bufava subtilment. Totes elles anaven al mateix ritme. No es diferenciaven una d’altra, però ell es va fixar solament en una. Sense saber el motiu que l’havia fet fixar-se en ella, va apropar-s’hi, i acostant els seus llavis a la suavitat del seu vestit, va notar la fragància que desprenia. Ella, com les altres ni es va immutar, seguia dansant amb moviments elegants. La parella d’ell, estava observant-lo. Quan ell es va girar i va veure la mirada penetrant d’ella s'hi va acostar i li va dir que havia passat el mateix que li havia passat amb ella. Estava envoltada de belleses quan la va conèixer però ell només va tenir ulls per a ella, el mateix li havia passat amb la rosa blanca dels rosers que envoltaven aquella taula vella de pedra i oblidada.

Pintor Renoir

Intromissió

Caminava a prop del mar, descalça. Va passar per darrera d'un home assegut en una roca mirant la immensitat del mar.

—Que busques? —Va dir ell en veu alta.

Ella observant que no hi havia ningú més a prop va suposar que li preguntava a ella.

—Si m’ho diu a mi, li diré que res!

—Mentidera!—va respondre ell.

Aquella afirmació li va tocar la fibra i es va plantar en front d’ell.

—Si et poses al davant meu em talles l’energia que em proporcionen les onades—va dir sense miraments.

Ella, perplexa per la situació es va apartar i se li va posar al costat.

—No em digui mentidera quan realment no busco res. Solament passejo.

—Seràs capaç de dir-me alguna veritat o bé seguiràs amb les mentides.

Ella no va dir res, pensava qui era aquell personatge que l’estava tractant de tal manera, i més sense conèixer-la de res, i atrevint-se a entrar en el seu món. Va decidir allunyar-se de la mateixa manera que s’hi va apropar, a poc a poc i en silenci.

—Et desitjo de cor que trobis el que necessites. No et serà fàcil. L’amor pur no és a l’abast de tothom.

Ella va seguir caminant amb llàgrimes regalimant galtes avall.

Pintor Victor Bauer

A la punta dels cabells

La boira baixava lentament, ella n’era conscient, allò no presagiava res de bo. Ella la percebia abans de veure-la. No era una olor, ni tampoc res palpable. Eren un cúmul de gestes i accions que s’apilaven atropellant-se sense aturador. Quan la boira ja li començava a tocar la punta dels cabells sabia que aviat en seria presonera de totes les sensacions i emocions engolides a la força. Quan la boira, inexistent pels altres, ja tocava el terra, ella ja s’havia convertit en guspires de foc i pluja, convertint el seu present en un camp ple de mines i forats.

Pintora Angela Dufresne