"Jolines"

Tot era de paper, fins i tot les llaunes, ja que la roba no tenia cotó ni ciment. No obstant els fils van dir als vidres que tenien una olla plena de llapis que no utilitzaven. L’home aquell veia en negre i les cortines transparentaven perquè estaven repletes de forats. La il·lusió estava ben perduda i els plors de les bombetes inundaven les bosses de brossa amb tanca fàcil. La “mopa” feia la seva funció i ballava valsos amb l’escombra plena de borrissol. Era primavera a l’hivern del nord. Tot plegat era un galimaties que no entenia ni el psicòleg de núvols. No estem sols, estem farcits com les albergínies al forn. Quina meravella de lloc.

Il·lustració Paul Hasas

Increïble!

Havia quedat amb uns amics per a passar el dia prop del riu. Es tractava de dinar de pic-nic i gaudir d’unes hores en bona companyia. Es va llevar aviat i es va preparar una bona truita de patates, va agafar una ampolla de vi i tots els estris que necessitava. Van quedar tots de trobar-se a les 10h en el lloc mateix on menjarien. Caminarien una mica i després gaudirien del sol i la conversa. A l’hora convinguda tots hi eren menys ella. Al principi no en van fer gaire cas, ja que la puntualitat no era el seu fort. Després d’una hora d’espera ja no ho van trobar tan normal. Tampoc responia als missatges. Van decidir “plegar veles” i anar a casa seva a veure si li havia passat res. La sorpresa se la van tenir abans de sortir del paratge, ja que la van trobar  espatarrada en el petit pont que travessava el riu. Les fustes s’havien desplaçat just quan ella el creuava. Les seves amistats, en veure-la en aquella posició i les mans ocupades amb el menjar i al seu gosset, van al·lucinar. Després d’estirar-la cap a ells, li van preguntar perquè coi no tirava el menjar i el gos cap a terra i ella hauria quedat lliure per caure al riu, de fet no era gaire fondo i tampoc hi havia corrent. Ella, tota digna els hi va dir:

—Perquè just ahir a la nit vaig veure un reportatge a la televisió on un peix petit es va filtrar dins el penis d’un home que travessava un riu. I la veritat, no vull un intrús a casa meva sense el meu permís.

Il·lustració de Duane Bryers

I mentrestant...la vida passant

Estava fullejant el diari del dia mentre dinava una sopa calenta, feia molta fred aquell dia. En el bar hi havia cadires plenes d’abrics, bufandes i gorres de llana. Una plana entera del diari va cridar la seva atenció. Anunciaven una festa amb un conjunt que li encantava. Per moments se li va passar pel cap de dir-li a un  amic per anar-hi, però en pocs segons  s’ho va treure del cap, ell era més jove i segur que havia quedat amb tot el seu grup. No volia anar-hi sola ni amb ningú més. Va arribar el dia i la festa es va fer, però ella, com sempre, es va quedar a casa en companyia dels seus anhels.


Pintura de Francine Van Hove

Temps perdut

Estava viu. Havia donat molt. També havia rebut molt, però a vegades la insatisfacció el feia perdre el rumb del seu bon fer. Pensava en el temps perdut de vida, de feina, d’aventura. El que ell  no veia era tot el temps que havia guanyat aprenent de la vida. Un dia qualsevol va descobrir un cor anhelat d’amor, anhelat de conversa, anhelat de carícies, anhelat de donar amor pur, un cor diferent. Ell, però, es va pensar que era una de tantes. Van passar els anys i es preguntava on estaria aquell cor que havia conquerit  i havia deixat a mig camí. De fet, aquell cor, va ser l’únic “temps perdut” que va tenir quan la va deixar marxar. 

Pintura de Antonio López

Malenconia

Recollir els trossets perduts de mi

és una feina complicada, tot i així,

la tenacitat i la rectitud no em

permeten plorar ni afligir-me,

a menys que sigui per marxar

al món on les notes musicals

son els braços que m’abracen

i les veus els cors que m’estimen.

Rua Nadalenca

I ha arribat Nadal, i amb ell tota la prole que no es pas curta, no. El mestre de ceremònies ocupa el primer lloc, és un tronc amb quatre pals que li surten del sota ventre i arrastra una manta vella. El segueixen una pila de boles de tota mena de colors que del cap els hi surten dos cabells comptats i esquifits. Darrera d’aquestes hi va una rastellera de cintes brillants, que van perdent els mini cabells a mida que van passant, deixant una estela de retalls que s’enreden amb els que vénen tot darrera, que no són més que unes llumetes intermitents o fixes i molt saltirones. Tot seguit un fotimer de gent  i animals de totes mides i al final de tots ells, en una barraca plena de palla hi ha una dona, un home, un nado i junt a ells hi ha un bou i una mula que no saben ben bé qui s’ha de posar a la dreta o a l'esquerra del matrimoni. Tot darrera hi van tres personatges vestits exòticament muntats sobre camells. I tancant tota aquesta solemnitat sortits d’un conte de fades hi va una estrella amb cua i un munt de punxes.