Antagònic

Montse Martin

Sempre dels “sempres”

és l’infinit disfressat

d’horitzó, com el mai

dels “mais” és la màscara

empolainada de poder.

Menja'm!

Mireya Duart

—Què fas?

—Olorar-te!

—Prefereixo que em mengis.

—Ho faré...però abans deixa’m gaudir d’aquesta olor que desprens.

—Quina olor faig? Jo no m’oloro!

—És difícil de descriure, és una olor que penetra pels narius, puja cap al cervell, baixa cap a l’estómac i seguidament puja cap a la boca on la saliva se m’amuntega entre la llengua i el paladar.

—Renoi, si que m’ho poses difícil... Potser me la pots descriure amb un color, no?

—Mmmmmm...un color... Mmmmmm... No! No puc!... Però ara ja estic tan ple de tu que ja et puc menjar...

—Vinga! Tota teva! Sóc tota teva!

—Fantàstic! Tens el gust que jo em pensava!

—El gust? El gust també el sé jo! Estic plena d’ell, va amb mi!

—No puc més...no puc més...esclataré...

—Noooo! Ves a poc a poc...menja’m totaaaa!!!

—Prou... ja no puc...no puc més...

—Si no anessis amb tanta pressa i amb tant de desfici podries gaudir molt més de mi...

—Va, no et queixis, així a la nit podré tornar-hi!

—Sí home! T’esperaré aquí... Vindrà algú altre que potser sabrà assaborir-me i menjar-me amb la delicadesa que mereixo.... Em seeeeeeents!

—Ho dubto! Visc sol!

Conversa mantinguda entre la crema de porros a l’all i les parts prominents de la cara humana. 

Llicència desafinada

Malo Galindo

El cant de la raó el desitja tothom,

mes tan sols quatre privilegiats

l’entonen i, tot i saber-lo, no l’imposen,

tan sols “el deixen anar”. Quatre

llestos se’l fan seu, i la caguen,

perquè intueixen la música però

no encerten ni el cant, ni el maneig,

ni les raons dels seus fonaments.