Ombra

Vaig morir el dia que vaig néixer.

No em van deixar escollir,

o tal vegada sí, però no ho recordo.

Els instants transcorreguts

entre les dos fases s’han multiplicat

Maribel Sánchez Majano

i dividit al mateix temps. Ara, puc dir

que la ombra de mi que es manté

en aquest nivell té la decència

de no malbaratar, o sí, les petjades

silencioses i arrelades que em

mantenen erecte per viure

en aquesta il·lusió de fabricació

casolana feta a mida pels pensaments.

La taca

JENKAH

Persistent a la manta blava hi havia una taca arrodonida amb una desviació cap a la dreta que era el malson de la bugadera. Estava acostumada a llevar-ne de tota mena, mes aquesta se li resistia. Havia provat de tot i més, fins i tot havia abusat d’algun líquid extremadament fort, però no hi havia res a fer. La taca la tenia absorta, no hi havia dia que no hi penses. La manta blau-cel era un record de la mare i no sabia com s’havia produït una llàntia d’aquelles mesures. Després de tots els intents, en va, per fer-la desaparèixer va decidir resoldre-ho cosint-hi una flor feta a ganxet amb tonalitats blaves perquè  s’hi avingués i no en ressaltés gaire. Una tarda es va acomodar al sofà i enfilant l’agulla va acoblar la flor sobre la taca i va clavar la primera “agullada”, tot seguit un líquid vermellós va començar supurar. La bugadera, extasiada, va pensar que s’havia punxat en algun dit, però en cap d’ells s’hi apreciava res de sang. El líquid vermell va anar agafant forma i un cor ben remarcat va aflorar en menys d’un minut. La bugadera, aleshores va entendre a la taca; aquella manta era plena de vida i la taca n’era l’ànima.

LA NEUS

ELS CONTES DE LA TIA MOKA

DIGITAL

LA NEUS

JORN

Dóna’m peu i no podré frenar

el meu impuls de supervivència

en l’àmbit existencial que res

a veure té amb política, cultura

i economia.  Tanmateix, no

entendràs res del que et diré,

ja que a mi mateixa em costa

de comprendre. El que sí sabràs

i no oblidaràs són les passions

desmesurades i els sentiments

arrelats que em fan llevar cada

matí amb la incertesa de no

saber si podré engolir el nou

dia amb les seves dolces roses

i també amb les seves punxants

espasses,  les quals hauré d’esquivar

o bé acceptar sense cap més fita

que la d’acabar el petit-gran jorn

tranquil·la i en pau.  

Us veig!

IGVicente

Sabent que el drap verd

resta enamorat del drap rosa,

intento que passin la major part

del temps junts. Això, però,

em converteix en una boja

llunàtica que imagino passions

en coses inanimades. Però, ells,

els draps, saben que no estic

perduda i m’ho demostren quan

els trobo ajuntant subtilment

alguna de les seves puntes

sota la meva mirada.  

Ingrats

Tot ha desaparegut, res no queda de la civilització que va poblar aquest món fa milers i milers d’anys. Nosaltres en som restes d’aquells éssers que van decidir crear vida en aquest orbe tan perfecte que tenim i que no sabem estimar. Com sempre, durament, els antecessors posen la llavor, els descendents intenten mantenir-la tot modificant-la i els renous s’ho poleixen tot.  La saviesa adquirida l’hem anat perdent per no saber escoltar ni als abans-passats, ni els senyals de la terra, ni la intuïció innata dins aquest cossos peribles. En som savis del no res.