Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dimarts, 31 de gener de 2017

Per Catalunya!


La lluita pels ideals és un parany
per als curts de cervell. Entenen la lluita
com a guerra o com a menyspreu,
quant la lluita és per sentiments
i nostàlgies anhelades.

Visca Catalunya! Ara i sempre!

dilluns, 30 de gener de 2017

No tothom la té...




Mostrar-se tal qual és un,
no agrada a l’altre. Es podria
dir que és normal, però no hauria
d’ésser així. Per acceptar la personalitat
de l’altre es necessita d’un mínim
d’intel·ligència que no tothom té.

diumenge, 29 de gener de 2017

Tres tites...


Hi havia una vegada dues donzelles que vivien en una petita ciutat. La seva única companyia eren tres tites. Cada dia les satisfeien. Era passió pura i dura. Tant a les tites com a elles els hi agradava gaudir al matí, més que a la nit. Els hi agradava fer-ho amb el sol i a les tites els hi encantava. Les tites les despertaven, sempre estaven desganades. La tita grossa, era desesperant, mai estava satisfeta. La tita mitjana sempre menjava de segon plat. I la tita petita es limitava a llepar el que podia.
Estaven en boca de tot el veïnat. Escoltar-les cada matí no tenia preu. Les converses eren la “comidilla” del barri.
—Tites, tites, tites, tiiiites...—cridava una donzella.
—Tita grossa calma't!—deia l'altra donzella.
—Tites, tites,tites...Tita mitjana respiraaaaaaaa!
—Tita petitaaaaa, afanye't que sempre vas tard, punyetes!– xisclava la donzella.
Les tres tites i las dos donzelles es van fer famoses a la contrada. I el Rei del país, que era un follador nat,  va voler conèixer-les. Un matí s'hi va presentar amb una bossa plena de diners fastigosos junt amb un agent del CESID. El que van veure els agents de paisà quan van tirar la porta a terra quan van envair la casa els va deixar atònits.
Des d’aquell dia, el rei, anomenat “sumer”(Su Majestad”) va ser la riota del país i de tots els països confrontants.

Les tites en qüestió eren un gos, una gossa i un gat. Les seves mestresses cada matí els hi tiraven trossets de pa de llet que els hi encantaven, como si de gallines es tractessin.

dissabte, 28 de gener de 2017

Qui sap...?




Qui sap ningú de la vida de l’altre?
Res més del que un vol comunicar.
Qui sap ningú de les necessitats de l’altre?
Res més del que un demana.
No comunicar ni demanar, engreixa
el mal caràcter i acaba vomitant paraules
que van directe a la jugular ; un acaba
dessagnat  i l’altre desterrat per sempre.

divendres, 27 de gener de 2017

"Torrecollons"

Es va llevar “torrecollons” aquell dia,
ignorava el perquè, tan sols sabia
que a l’altre costat del wassap els
amics perillaven, ja que ella comptava
amb ells quan la vida la sobrepassava.
Ells, els que l’estimaven, li perdonaven
aquestes “neures”. Li seguien la beta
perquè sabien que allò els hi garantitzava
rialles i distracció davant la rutina del dia.

dilluns, 23 de gener de 2017

Dos en ratlla




És difícil i molt. No tothom té la capacitat
de fer-ho, i menys, quan el que es busca
tan sols és en benefici propi utilitzant per
la fita cors fràgils anhelats  de vida viva.
Estimar no és fàcil, usar l’estimació molt.






Pintura Kerry Simmons

dissabte, 21 de gener de 2017

Paranoia de música

Tenia tantes ganes de ballar que qualsevol música que escoltava la feia moure’s. Un amic, apiadant-se d’ella la va convidar a una festa que feien al seu barri. La nit prometia. Ella, abans de que la orquestra toqués, ja ballava. El seu amic no sabia que fer perquè estigués quieta ja que estava donant la nota. El seu amic començava a penedir-se. Quan el ball va començar, ella va ocupar la pista i no va parar fins el final. Ballava el pop, la salsa, les balades, el lent, els tangos, els valsos... Mentre ella esquivava les parelles amb el seu moviment el seu amic anava bevent cerveses. Quan la vetllada va acabar, ella va anar a la taula on hi havia el seu amic.
—Perquè no has ballat cap cançó?—li va dir amb un somriure de bat a bat.
—Perquè cada vegada que venia tu ja eres a l’altre punta de la pista, i m’he passat tota la nit d’una punta a l’altre sense poder atrapar-te, punyetes—va dir ell amargat.
Ella va aconseguir ballar i ell va aconseguir fer quilometres en va.

dimecres, 18 de gener de 2017

Curiós!

La llar de foc estava encesa. La neu queia a fora, es podia divisar a través del gran finestral. La llum que regnava a l’estància tan sols era la del foc que estava ben avivat. Des d’aquell angle es veia un home assegut en una butaca davant la xemeneia, tenia un got mig ple a la mà, es podia deduir que era whisky pel color i la forma del vas. Estava sol, ni tan sols un gos als peus ni un gat sobre el coixí de l’altra butaca. La beguda era la única companyia que tenia. Era un quadre melangiós exposat en una galeria de la ciutat. Un dona se’l mirava observant cada detall. Era casa seva, era la seva llar, era el seu marit. No tenia companyia perquè ella havia mort feia tan sols un any.

dimarts, 17 de gener de 2017

Aïllament



Va sortir a caminar, feia sol i l’aire era fred. Quan va adonar-se  ja no hi havia sol i l’aire li gelava la cara. No recordava res de les hores invertides en el passeig. Els peus li feien mal, com també l’esquena, i tenia les cames adolorides. Envoltada d’arbres desfullats i un camí desert va pregar perquè no s’hagués perdut, però ja era massa tard; la foscor de la nit va arravatar-li la vida. La vida somiada i la vida no viscuda. La foscor no era res més que la por feta realitat.



Pintora Jessica Mingo

diumenge, 15 de gener de 2017

El secret del somni

Vull creure en el que sento!
Vull ballar sota un mar
d’estels farcits de música,
on les ràfegues de vent
són les suaus carícies
de l’amor pur i sa que em
fa viure en el que crec.
Vull sentir el que visc!

dissabte, 14 de gener de 2017

Dinar vol dir no

L’havia cagat, com sempre, no tenia remei. L’entenien pel que deia no pel que volia dir. Era el seu sinó de vida. No s’hi acostumava mai. Els que la coneixien li deien que no canviés, però ella encara que ho hagués intentat no hagués pogut fer-ho,  era una creu que portava des que va néixer. Abans s'hi amoïnava, ara però, somreia i reia perquè la interpretació que agafava l’interlocutor el portava directe a fugir. La “bogeria” és difícil de digerir quan surt dels paràmetres convencionals.




I·llustradació Gil Elvgren

diumenge, 8 de gener de 2017

Fins que la mort ens separi

Les gotes de pluja lliscaven per la finestra. Una ombra farcida de melancolia s’estava apoderant d’ell. Sabia que si desapareixia, tot es dissiparia  i a la llar regnaria la fredor. Aleshores va fer un pensament i va decidir quedar-se, no volia trencar l’embruix que es respirava dins la casa. Ell era tan romàntic que no podia escapolir-se així com així. Notava l’escalfor que desprenia ella. Ella l’havia creat, ella era la seva mestressa, el seu amor, la seva passió. Ell era el “caliu”.

divendres, 6 de gener de 2017

69 o Seixanta-Nou

La primera vegada que vaig trepitjar aquella terra tot em va semblar surrealista, però ells ho tenien molt assumit. Allà els noms de les persones eren números i lletres.  I com a tot arreu hi havia noms ben problemàtics. Sobretot quan a un li posaven XXL. Mira que hi havia combinacions, però hi havia pares amb molt poc tacte. Però el que més em va sobtar va ser la variació dels noms segons les regions. En un lloc hi havia el nom 7-7-7, però a d’altres els hi deien Set-cents-Setanta-Set. La bogeria eren les converses.
—V-baixa puja a dalt a buscar a la Y-grega que la I- llatina ve a buscar-la per anar a veure al “Seixanta-Nou”.

El meu nom els hi costava de pronunciar i van decidir batejar-me de nou. Sense veu ni vot em van posar  Ñ. Però segons on anava em deien “la del sombrerito”.  No vaig poder  treure'm aquesta lacra en la vida. No sé com vaig anar a parar a aquell nou món, però sí sé que a tot arreu hi ha gent amb molta "mala llet”.

Ilustrador JenPenJen