Admeto

José-Ramón Díaz-Ropero Manzaneque

Jo no em confesso perquè

no tinc poder per a robar

ni misèria per a pispar.

Tan sols em confessaria

per no tenir el suficient

enteniment per estimar.

Salvats

La situació era compromesa, la tensió pul·lulava per l’ambient. Els moviments van quedar estàtics al escoltar-se unes passes que s’apropaven. Les mirades entre ells no denotaven gaire tranquil·litat. De cop, la porta de l’estança es va obrir i l’home que va entrar es va quedar petrificat. Dotze ulls el miraven fixament. L’home, va voler fer un pas enrere, mes el peu no se li va moure. Feia poc que havia arribat el camió de carn fresca per preparar la festa que hi hauria a la nit en aquella masia d’alta muntanya. Hi haurien 200 comensals, però al final van ésser 199. Tothom ignorava on s’havia posat l’afillat de l’amo. Aquella tarda una manada de llops havia accedit a una de les estances per una finestra oberta  por on havien sortit unes aromes especialment fresques per una família famèlica de llops.

Molls

 

Em sobte el mot “aiguamolls”,

ja que l’aigua sempre és molla.

Si n’hi diguessin  “terramolls”

seria més entenedor, tot i que

això no ens és cap problema,

perquè quan sabem el significat

d’una paraula concreta ja no parem

atenció a la forma.  I evidentment,

no és el mateix dir “aiguamolls”

que “molls d’aigua”, com tampoc

 “terramolls” que “molls de terra”.

Torbació

La història començava pel final, i deia així:

Avelino Boites Jiménez

Es va morir en els braços càlids de l’home que la va salvar dos anys enrere quan la va rescatar del pou on havia caigut. Es va morir de pena per haver deixat al fons del pou el seu bé més preuat: la il·lusió. La il·lusió de trobar l’amo que a tant havia estimat. Es deia Perla, era una gosa sense raça i poc agraciada. Quan el seu amo va passar a millor vida, ella va observar que el van posar a sota terra i va pensar que baixant al pou el trobaria.

Herència

 

M’agradaria explicar-te un conte,

no un conte qualsevol, sinó un d’aquells  

que passen de generació en generació,

però, malgrat em pesi ,no en sé cap. També

podria inventar-me’l, mes no seria un d’aquells

contes que m’agradaria explicar-te.

Histoire de "P"

Damian Klaczkiewicz

Tot va començar una nit de tardor, quan ella es dirigia tota Polida cap una masia situada al mig del bosc. El camí era costejat per Plataners, la claror de la lluna Plena es filtrava Per entre les branques mig nues. Ella, seriosa en tot moment, no sabia com acabaria el que li havia Proposat ell. Anava confiada, asseguda al darrera del cotxe negre sense conductor visible que l’havia recollit al Portal de casa seva. Pensava en mil i una cosa, Però res del que li havia Passat Pel cap va ser el trobat. El vehicle es va Parar davant d’uns esgraons que Portaven a la Porta Principal. Sola, davant l’entrada, va esperar breus segons fins que l’obertura d’aquella màgica Portalada  la va convidar a entrar. L’estança, estava en Penombra, tan sols un Parell de ciris estaven encesos en un racó il·luminant un quadre de dimensions extremes, on es Podia apreciar la vestimenta d’un home engalanat amb uniforme de marina. Una veu vinguda del fons la va sobresaltar. Era ell, era la Persona del quadre, li va dir que la seva imatge no es corresponia amb la realitat per la qual cosa només Permetia que quedés a la vista l’abillament que havia lluït durant anys en la guerra. Ella va Poder Posar cara a la veu i al quadre, i quina sorpresa va ser la seva quan es va trobar amb ell, el Putero de la història, ella era tan sols P, de Paulette.