Sense EMBUTS

Embogiria de follia si tots i cada un del animals “irracionals”

poguessin volar, i així, literalment, fugissin de l’espècie humana.

I donaria la vida perquè totes les armes es convertissin en rosals.

Pintura de Toni Conejo

Sala d'urgències...

Hores mortes...

L’espera, espessa boira buida, és eterna.

El diagnòstic, aclaridor forat negre, fulminant.

Enterrades les hores i crucificada l’espera

tot acaba esdevenint cap a un o altre camí.

....temps esvaït!´

Pintura:Pablo Picasso

Converses...

—Hola Joan! Com anem?

—No gaire...

—No vas bé?

—Gens.

—Vine! T’invito a fer un cafè!

—No.

—Vols estar sol?

—Sí.

—Me’n vaig doncs.

—Genial.

.................................

—Hola Maria! Acabo de trobar-me a en Joan i crec que està fotut.

—Ah sí? Que té?

—No ho sé!

—I per què creus que esta fotut?

—Per la conversa que hem mantingut!

—Què t’ha dit?

—Res!

—Manel, com no t’expliquis millor no ho entenc!

.................................

—Hola Maria! Que tal Manel?

—Hola Jaume, en Manel m’estava dient que creu que en Joan està fotut.

—Que li passa?

—No ho sap!

—I per què et penses que està fotut Manel?

—Per la conversa que hem mantingut...

—Que t’ha dit?

—Res

—Manel, com no t’expliquis millor...

.................................

—Hola nois!

—JOAN! Hola! Ara estàvem parlant de tu!

—De mi? Per què?

—En Manel diu que t’ha vist fotut!

—A mi?

—Home Joan! Per la conversa que em mantingut...

—Tu i jo? Quan?

—Ara Joan, ara! Fa deu minuts!

—Perdona Manel! Jo fa deu minuts estava responent a una enquesta...no has vist que portava els “pinganillos” posats? T’he vist al meu costat i quan me n’he adonat ja no hi eres!

......................

En Jaume, la Maria i en Joan van acabar fent un cafè al bar del davant i en Manel un cafè llarg amb un bon raig de conyac!

Instants recuperants

El finestral del petit balcó estava obert, unes cortines blanques voleiaven amb elegància. Un vianant que passava per allà, s’hi va fixar, i en va quedar bocabadat. Aquella finestra oberta junt amb les cortines, li va recordar que feia ja molts anys li va cantar al seu primer amor de joventut. La situació era la mateixa, finestra oberta, cortines dansant, i el seu amor a dins, esperant-lo, però d’això ja en feia més de seixanta anys... En aquell precís moment, una noieta jove va aparèixer d’entre les cortines amb una petita regadora. Mentre ella regava les plantes florides dels testos que penjaven del balcó, l’home la mirava amb un petit somriure recordant aquells temps passats, quan ell era amant d’una bonica joveneta. La jove, en veure l’home mirant-la amb un lleu somriure, ella, amb tota cortesia també li va dedicar-ne un. L’home, agraït pel gest de la noia, la va saludar amb un moviment de mà i va seguir el seu passeig dirigint-se cap al jardins del barri, on hi passava moltes estones assegut en un banc. La noia, també li va fer un gest amb la mà i el va seguir amb la mirada mentre s’allunyava en direcció als jardins del barri, on sempre hi veia a aquell home assegut en el mateix banc molta estona. Ell desconeixia que la jove era la néta del seu amor de joventut i ella ignorava que aquell home era el protagonista de la història d’amor que explicava l’àvia quan ella li preguntava sobre el “Romeo” que li va cantar sota la balconada. 

Pintura: Salvo Caramagno