Ni ella ni
els que l’envoltaven podien entendre com li podien passar tantes coses només sortir
per la porta de casa. Ella ja se n’havia fet el càrrec, no ho entenia però ho
acceptava. Havia arribat a la conclusió que li havien adjudicat àngels “guasons”.
Ella es deia Moia. Aquella tarda va decidir anar a rentar el cotxe perquè
estava ple de pols per haver passat per carrers sense asfaltar, això que vivia
ala ciutat. Va anar en aquells llocs on poses una moneda i pots fer “prevalavado-lavado-aclarado-brillo”
si anava cagant llets, n’havia aprés sense ensopegar, després de varis intents.
Però aquella tarda va ser diferent. Es va col·locar davant la màquina dels
botons amb la moneda a la mà sense pensar en res més que havia de fer un marató
si volia fer els 4 en 1. Va posar la moneda, va prémer el primer botó, que era
taronja, però es va oblidar d’una cosa bàsica; agafar aquell pal llarg on l’aigua
sortia a xorro i amb mola llet. El resultat va ser ella ben “prelavada” i la manega
aquella després de netejar-la amb ella de dalt a baix va fer un gir inesperat i
es va colar per dalt a l’altre costat on els cops del ferro anaven com tambors
de festa. Un usuari que estava rentant el seu cotxe de dins, si va acostar i al
preguntar-li si estava bé, mentre la mànega anava rentant a la cabina del costat
i picant com una boja tot el metàl·lic que trobava. La Moia, regalimant sabó i
aigua des del cap fins els peus li va dir que tot estava perfecte, que ja
estava neta, que nomes li faltava esbandir-se quan la senyora mànega estigués de fer el “prelavado”
a la cabina del costat. Però amb que ella no havia comptat era que un cop va
acabar de fer disbarats aquella boja és que no la podia passar al seu costat
perquè s’havia escolat per dalt i el que no volia era posar una moneda i prémer
el botó d’”aclarado” perquè la beneita tornaria anar al seu puto aire. Va
tornar casa ensabonada i amb el cotxe ple de pols.