Amb dos c...

La Des va anar a la platja amb un escalador de muntanyes. Amb el que ella no comptava, era haver de baixar per corriols i esgraons que duien a la cala que ell coneixia. Ell amb les seves flamants bambes, la Des amb les seves xancletes negres i roses de feia vuit anys.

—No sé per què no has vingut amb calçat adequat!— va dir ell tot sorprès.

—Perquè jo puc caminar amb xancletes per sobre una corda si vull!—va respondre amb contundència, mentre li maleïa els ossos interiorment.

Ell era la lluna i ella era el sol, dos cossos totalment oposats que es van ajuntar una tarda de lleure.

Ell va acabar el dia satisfet. La Des el va acabar amb agulletes a les cuixes, el vestit esgarrinxat, la dignitat intacta i les xancletes per tirar. I també amb l’enteniment que “anar a la platja” no té el mateix significat per a tothom.

Retrocés

Marxava amb els ulls negats de llàgrimes, l’ànima adolorida i uns records inexistents. Marxava a passes petits. L’únic que s’enduia, era a ella mateixa, res més. Havia equivocat les senyals. Vivia sentint, no volia morir buida. Marxava pel mateix camí que havia arribat, un corriol envoltat de pins i plataners.

Pintor Vicente Romero Redondo

Diploma d'HONOR

Era la primera de la classe, en sabia un fotimer, Els altres, però, no li tenien enveja, gens ni mica, tot el contrari, la miraven de reüll perquè sabien que arribar al grau que ella havia arribat era desconcertant. Les  assignatures del curs no eren teòriques sinó físiques, i ella s’havia emportat la palma. El dia de recollir el diploma la sala estava farcida de cares expectants, tothom volia veure aquella mossa que havia de recollir el diploma mai entregat. L’assignatura era la de la intolerància a un ingredient que porta tota mena de llet que no és desnatada. La imbècil s’havia fotut molts dies enlaire per prendre el que sabia que li faria mal. Va ser la primera i única alumna de la vida que havia aconseguit el Diploma d’Honor a l’alumna més imbècil de la vida.