Era una nit clara, la lluna il·luminava els
arbres que es veien des de la finestra. Ell dormia plàcidament. Ella estava
destrossada; el cor li plorava, l’ ànima
estava desfeta i la ment no l’ajudava en res. Una nit clara a fora i una nit
fosca en el seu interior. Els despropòsits havien estat massa pesants i poc
esperats. El sol va fer desaparèixer a la lluna, però ni l’escalfor dels seus
raigs van poder suavitzar el dolor experimentat aquella nit clara.
4 comentaris:
El temps i unes quantes llunes ajudaran a esmorteir el dolor i, encara que la cicatriu perduri impertorbable, caminarem amb l'ajuda del record dels moments de rauxa i passió...!!!
...petons!
Que lent funciona aquests temps Pere....
Omple'l d'amics, d'activitats, de teatre....et passarà volant...!!!
Petons!
Jajajajaajajaj....el teatre sobretot!!!!!!
Publica un comentari a l'entrada