Els mots són petonts o espines com les gotes de pluja sobre la cara...
Confiava en ells, i més del
compte potser. Ahir a la tarda van muntar un enrenou rocambolesc i aquest matí
he tingut feina a separar-los a tots. Estaven dormint uns sobre els altres,
abraçats, embolicats i amb una ressaca brutal. Van llogar un conjunt de “heavy
metal”... La festa els hi ha passat factura a ells i a mi. La tempesta i els
mobles de la terrassa s’ho van passar com mai.
N’era filla d’ells, i també n’era
d’ella. Ells la van engendrar, ella li va regalar moments inoblidables i
immensos. Ara que els havia perdut a tots, havia aparegut una altra “ella”.
Tres “mares” per a una filla sensible... L’univers vetllava per a ella!
Cinc segons és el temps que gasta
una persona en dir-li a una altra una paraula bonica. Cincs segons de
vuitanta-sis mil quatre-cents segons que té un dia. Cinc segons per fer feliç a
l’altre durant vuitanta-sis mil tres-cents noranta-cinc segons que li resten de
dia. Cinc segons, no més. Tan sols s'ha de voler sortir del melic on un està submergit.
A través de les cortines
observava les gotes com topaven amb la taula que hi havia al mig de la
terrassa. S’estavellaven amb força creant espurnes de gotes petites que es
fonien amb l’aigua que omplia la terrassa. Ella es sentia igual, una gota
estavellada en un món de melangia i enyorança. Enyorança plena de sentiment i
melangia per si havia estat el principi del fi. 
Et necessito tant! Mai hagués pensat que el nostre amor,
sí, el nostre amor, has escoltat bé, pogués fer-me viure amb la tranquil·litat
que ho faig actualment. Tot i que si em pregunten, ho negaré. Quan no et trobo,
et busco. No sempre em reps bé, però acabes aquí amb mi. T’estimo ment. Signat:
el cor.
Havia tingut un dia laboral
nefast. Tot li queia de les mans, no en feia ni una a dretes. A l'anar cap a
casa, mentalment pensava en una dutxa fresca a la terrassa. Feia molta calor,
el sol era foc, passava per totes les ombres que trobava al seu pas. Va veure
el pas de zebra massa llunyà i va decidir travessar el carrer, tot i que venia
un cotxe. Va calcular malament i el cotxe va haver de parar perquè ella passes
al seu ritme. L’home després de tocar el clàxon va baixar la finestreta i
traient el cap li va dir:— Estàs molt empanada noia!!!! Ella se’l va mirar
sense poder obrir la boca mentre el seu cervell calculava si “empanada” era un
“piropo” o un insult. Entre la xafogor, el sol que li donava de ple i el fogot
que li acabava de pujar va decidir que era una paraula bonica. Va obrir el
portal de casa amb un somriure de bat a bat per haver acabat la jornada amb una
bona floreta.
Ella el mirava des del cor, ell
la mirava amb amistat profunda. El dia havia estat llarg, es van dormir un al
costat de l’altre sobre el llit. Les cortines voleiaven amb la petita brisa que
portava un vent càlid i suau. Ella es va despertar i va sentir l’escalfor dels
seu cos darrera d’ella, la ma d’ell estava sobre la seva cintura. Ella va
començar a acariciar-li els dits, ell va respondre amb suavitat. Les seves mans
van fer l’amor com mai havia imaginat. Un bes suau d’ell als cabells caòtics d’ella va desencadenar una passió descontrolada on l’amor era el protagonista.
Les carícies entre dits i parts del cos van ser els protagonistes del silenci
de la nit. Mai a la seva vida havia experimentat res igual, ella per fi va
conèixer el que era fer l’amor des del més profund del seu cor. La matinada la
va portar al plaer més extraordinari viscut mai. Va poder entrar dins els seus
ulls i va poder travessar-li l’ànima. Era ell, senzillament era ell en un gran
moment d’intimitat que no oblidaria en sa vida. Per unes hores havia viscut en
el món que ella anhelava des que era jove.
