Un passeig marítim. Gent passejant en totes direccions. A
un costat el mar, a l’altre, cases indianes. Un ulls color mel observant-t’ho
tot a traves d’una de les escletxes dels llibrets oberts d’una de les cases.
Una noia els va percebre mentre observava aquelles façanes tan antigues i senyorials.
Ella, però, va apartar la mirada, no volia semblar descarada. Al cap de dos dies, caminant amb una amiga per allà
mateix la mirada es va tornar a topar amb els ulls color mel. No va dir res a la
amiga, però es va quedar intrigada. L’endemà per curiositat va tornar a
passar-hi i aquella mirada continuava allà. Ella, els va reptar mirant-los
fixament. La solana que queia, feien que ells ulls es veiessin amb molta
claredat. Va decidir asseure’s a un banc just davant de la finestra. Va
aguantar poc, es sentia incòmode davant aquella mirada fixa i descarada. Després
de dos dies va tornar al passeig, volia plantar cara a la mirada amagada darrera d’unes
escletxes mig obertes. El cor li va fer un tomb quan veié les persianes de
llibret obertes de bat a bat. Va pensar que, fos el qui fos, no es podria amagar
aquell dia darrera una obertura. La seva expressió de repte i decisió va acabar
essent una expressió d’idiotesa total. Els ulls hi eren, i a primera fila. Eren
els ulls d’un mussol de decoració aposentat en el pedrís de la finestra d’aquella
casa senyorial.
Pintura Scott Rohlfs
