Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dimarts, 24 de juny de 2014

Nens imaginant!!!!

Anaven el 3 i el 8 conversant
tranquil·lament, quan de la cantonada
va sortir com una bala l’1. El xoc
va ser tan brutal que els tres van acabar
embolicats pel terra. El 4, que estava
apuntat al balcó va cridar al 5 que estava
fent el cafè. El 9 i el 2 que xerraven
més avall van anar a auxiliar-los.
L’embullat en el que havien quedat
atrapats feia difícil esbrinar qui era qui.
El 0, tot parsimònia, va creuar el carrer
per anar a veure el que estava succeint.
El 6, ho guaitava tot des de l’hamaca
del seu jardí, mentre el 7 li recriminava
la patxoca que tenia davant l’incident.

6—Què vols que hi vagi a fer? Si ja són tots allà socorrent-los!
7—No m’estranya que tinguis el cul tan rodó, amb aquesta gansoneria.
6—I tu què? Amb l’excusa de portes visera sempre dius que no veus res i et lliures de tot.

0—Que ha passat nois?

4—L’1, que sempre va amb presses i fa estralls.
5—Qui són els d’aquest embolic? No els distingeixo...
4—El 3, el 8 i l’indomable de l’1.

9—Nois, resteu-vos quiets o no us podrem desfer!
2—No rondinis tant 3, que estàs deixant sord al 8!

8—Que ha passat? On som?
1—M’estan esperant! Arribo taaaaaard!
3—Ostres 1, treu el teu ganxo del meu pit!

El 8 va acabar a l’hospital amb un bon trenc al cap, mentre el 3 va estar adolorit durant una setmana. L’1 encara córrer, i evidentment arriba tard un munt de vegades.
El 9 i el 2 encara expliquen l’aldarull d’aquell dia quan fan dinars familiars.

Tota aquesta penya viu en una població anomenada “Oremun”.

dissabte, 21 de juny de 2014

Tropell

Un dia em van explicar una història
d’una persona sàvia que amb paraules
insistents t’animava quan estaves
al fons del pou i que t’aturava quan
Raul Soldi
no tocaves de peus a terra. No vaig
poder esbrinar qui era, ni d’on era.
Amb el temps, però, vaig descobrir
que aquesta història no és res més
que la història d’un mateix; la saviesa
innata és el llegat dels nostres
predecessors. Alguns la ignorem, d’altres
l’enaltim,  i d’altres la usem. Aquesta
persona no és tal, sinó que és un múscul
que s’anomena cervell i està embafat per
un col·lectiu que es fan dir “Pensaments”.

dissabte, 14 de juny de 2014

Estat!


Es sentia quadrada. Aquest estat la pertorbava
ostensiblement i la consumia malèficament.
Li agradava estar rodona, perquè  les idees
no es podien amagar per cap racó, ja que totes
restaven visibles i això provocava que s’enredessin
unes amb les altres; en aquesta naturalesa s’hi vivien
grans moments d’eufòria esbojarrada. Però el que
mes la fascinava era quan estava enmig de línies rectes,
perquè aleshores passava d’una banda a l’altra
on els pensaments es tenien que atrapar I seleccionar;
aleshores vivia, vivia molt sense moure’s del seient.

dijous, 12 de juny de 2014

Ament!




Que véns?
No puc, tinc bens!
Què els vens?
Tan sols per advent!
I això et permet tenir béns?
No! Però almenys em toca el vent!

dilluns, 9 de juny de 2014

UN PETÓ!

Les lletres desordenades
que m'inunden el cervell,
us donen les GRÀCIES!

El full en blanc
quan em veu, tremola,
però sempre acaba acceptant-me;
sigui perquè no pot fugir
o bé pel plaer de sentir
les lletres juganeres
sobre el seu llom.

"US ESTIC IMMENSAMENT AGRAIDA A TOTS
PER DEDICAR-ME UN RETALL DE TEMPS
EN EL VOSTRE DIA A DIA"

diumenge, 8 de juny de 2014

Aliment insconcient

Francisco Jiménez Berbell

Ballava a ritme de les notes provinents de la casa del veí. A ella li agradava moure’s amb les notes musicals que la incitaven a volar. Volava des de la cambra de bany al menjador, de la cuina al despatx... Les seves gestes eren més que lliures i molts expressives. Quan la música acabava, ella feia una profunda respiració  i expirava la descàrrega d’adrenalina que l’havia posseït. El món variava de color després d’haver-se “menjat” amb gust les notes compassades de la música i la veu d’un cantant desconegut. Ja res era igual durant la resta del dia. Un somriure l’acompanyava mentre vivia aquell nou jorn. No coneixia el veí, no l’havia vist mai, però l’estimava per les estones que li brindava. Les finestres dels seus pisos estaven una al costat de l’altra, però  ella pertanyia al bloc del costat i no entraven ni sortien pel mateix portal. Sabia que era un home, això sí, perquè li havia sentit la veu més d’una vegada quan parlava per telèfon. De fet, tampoc el volia conèixer, amb el que li donava en tenia prou. Un dia per l’altre la música va deixar de sonar i la veu ronca parlant per telèfon també. Ell, sense saber-ho va alegrar-li la vida a ella durant la seva estança al pis del costat. Quan ell va desaparèixer, ella va deixar d’existir en el món particular de dos coneguts: un n’era l’aliment i l’altre l’alimentat. Altruista? No! Ell no n’era conscient!.

dissabte, 7 de juny de 2014

Pedres al terrat

—Canvia hàbits i habitaràs diferent!
Així va començar una conversa que tenia lloc a la taula del costat d’una terrassa molt concorreguda.
—Sí, molt bé! Però he de canviar tants d’hàbits que no sé per on començar— va respondre l’interlocutor.
—Preferències noi, preferències! Has de començar per les prioritats—va dir  el que portava la directriu de la conversa.
—La meva prioritat és enviar a la merda a persones que m’envolten i que em posen pals a les rodes a cada decisió— va confessar l’interlocutor.
—Doncs, ja ho tens! Comença per aquí!—va dir el confessor.
—Estàs segur? I que passarà amb ells?—va dir amb veu tímida el que escoltava a aquella persona tan directe i pràctica.
Isaac Mainon
—No serà problema teu. Tu t’hauràs tret un problema i un pes que no vols. Això no ho sabràs mai, doncs els hauràs apartat de tu.
—No sabré res més d’ells, doncs?
—No! Bé, així hauria de ser, si res més no!
—D’acord! Faré un esforç i ho posaré en pràctica!
—Bona sort amic! Et trobaràs millor, però has de tenir en compte que això tindrà conseqüències bones i dolentes.
—Em dius quines són, si us plau!
—No puc! Desconec les reaccions i el fer dels que vols engegar a la merda.
—Vaja! Doncs pel que entenc si em tiro a la piscina em puc troba amb aigua bruta, amb aigua verdosa, amb aigua transparent….
—…i sense aigua també noi, sense aigua també!
—Hauré de posar-me un banyador amb coixins veig!—va dir l’interlocutor més segur de si mateix.
—Que tinguis sort!—va acabar dient-li aquell home de veu greu.
El jove va tenir sort, el primer que va treure’s del damunt va ser a l’interlocutor, que es va quedar assegut amb cara de circumstància.
—Doncs tu seràs el primer! No necessito de les teves paraules perquè he comprovat que prediques el que no fas i per tant penso que no ets una influència bona per a mi. Espero no saber res de tu, i que la merda que escampes mentre tu quedes com un cavaller t’ompli de pudor tot teu entorn….. És com engegar a la merda però usant mots concrets… Ah! I per cert, no he necessitat coixins, la piscina era inexistent!!

dimarts, 3 de juny de 2014

Ajudeu-me!

Juan Tichy



Quant tot esdevé fosc
cerco llum en algun lloc.
El dolor n’és mortífer
si la minsa claror
no aporta res de bo.
Ajudeu-me si podeu!
Pregueu per a mi si podeu!
No em deixeu en el plor
perquè se’m morirà cor.

diumenge, 1 de juny de 2014

Haikus... Alzheimer-D.Senil

Bernard Buffet
Fotos antigues
a la “falda” de l’àvia.
Records permanents.

Mirada fixa
a una paret taronge.
Pensaments perduts.

Centres de gent gran
retorn a la infantesa.
Col·legi obligat.

Mirada buida
ment xuclada per la mort.
Cos automàtic.