dijous, 21 de maig del 2020

T'estimo



Es volia comunicar, mes no podia, es sentia atrapada en aquell castell, ho intentava de totes les maneres, però el so se li havia negat des del mateix dia del naixement. Era bonica, sempre li ho deien, ella no podia respondre i sempre, sempre, sempre la miraven i seguidament marxaven. Es sentia tan sola. Uns, li deien coses boniques, altres, li explicaven penes, molts altres li dedicaven un somriure, tan sols una persona la va fer escruixir. Va ser una jove, que amb llàgrimes als ulls li va dir ben fluixet : - T’estimo! Dius tant sense poder dir res, ets la més bella imatge de la vida en plenitud. Ella sabia que es deia Margarita, doncs tothom la anomenava així quan la miraven mentre caminaven per aquell vell castell.