Paranoia de música

Tenia tantes ganes de ballar que qualsevol música que escoltava la feia moure’s. Un amic, apiadant-se d’ella la va convidar a una festa que feien al seu barri. La nit prometia. Ella, abans de que la orquestra toqués, ja ballava. El seu amic no sabia que fer perquè estigués quieta ja que estava donant la nota. El seu amic començava a penedir-se. Quan el ball va començar, ella va ocupar la pista i no va parar fins el final. Ballava el pop, la salsa, les balades, el lent, els tangos, els valsos... Mentre ella esquivava les parelles amb el seu moviment el seu amic anava bevent cerveses. Quan la vetllada va acabar, ella va anar a la taula on hi havia el seu amic.
—Perquè no has ballat cap cançó?—li va dir amb un somriure de bat a bat.
—Perquè cada vegada que venia tu ja eres a l’altre punta de la pista, i m’he passat tota la nit d’una punta a l’altre sense poder atrapar-te, punyetes—va dir ell amargat.
Ella va aconseguir ballar i ell va aconseguir fer quilometres en va.

Curiós!

La llar de foc estava encesa. La neu queia a fora, es podia divisar a través del gran finestral. La llum que regnava a l’estància tan sols era la del foc que estava ben avivat. Des d’aquell angle es veia un home assegut en una butaca davant la xemeneia, tenia un got mig ple a la mà, es podia deduir que era whisky pel color i la forma del vas. Estava sol, ni tan sols un gos als peus ni un gat sobre el coixí de l’altra butaca. La beguda era la única companyia que tenia. Era un quadre melangiós exposat en una galeria de la ciutat. Un dona se’l mirava observant cada detall. Era casa seva, era la seva llar, era el seu marit. No tenia companyia perquè ella havia mort feia tan sols un any.

Aïllament

Va sortir a caminar, feia sol i l’aire era fred. Quan va adonar-se  ja no hi havia sol i l’aire li gelava la cara. No recordava res de les hores invertides en el passeig. Els peus li feien mal, com també l’esquena, i tenia les cames adolorides. Envoltada d’arbres desfullats i un camí desert va pregar perquè no s’hagués perdut, però ja era massa tard; la foscor de la nit va arravatar-li la vida. La vida somiada i la vida no viscuda. La foscor no era res més que la por feta realitat.

Pintora Jessica Mingo

El secret del somni

Vull creure en el que sento!

Vull ballar sota un mar

d’estels farcits de música,

on les ràfegues de vent

són les suaus carícies

de l’amor pur i sa que em

fa viure en el que crec.

Vull sentir el que visc!