Disfrutant...que no gaudint ;-)

Cantava com una possessa mentre es banyava, tenia molt mala veu, però ella seguia i seguia, sobretot amb les cançons italianes. Era una creu que ningú havia d’aguantar, ja què vivia sola. Un dia, quan estava cantant a ple pulmó una cançó de la Rita Pavone, es va ennuegar amb l’aigua de la dutxa que li va entrar a la gola sense que ella pogués reaccionar. Ni un minut va passar fins que va caure fulminant a terra morta per asfixia, això és el que va declarar l’autòpsia practicada. Ella, però, ni se n’havia adonat que s’havia mort  i seguia cantant mentre es banyava i dutxava.

Visca els llestos!!!!

Quan vaig llegir una frase expressada per Vincent Van Gogh que deia; “Si escoltes una veu dins teu que diu que no pots pintar, aleshores pinta, i la veu serà silenciada”. De sobte vaig pensar—Nena, aquesta veu que sents tu, també l’has de silenciar!

Dit i fet, quan la veu em va dir:—“No facis cap cigarreta”, aleshores vaig encendre el “cigarro”, i voilà, la veu es va silenciar.

Hi ha gent molt i molt llesta que ajuda a gent molt i molt ignorant!

Font del dibuix: Neda

Non esiste l'amor

Asseguda en un balancí davant del finestral, respirava al so de la música que arribava de l’Spoty Free on ella tenia seleccionades veus i musica al seu gust. Sospirava breument per trobar la “xispa” que la feia sentir tan bé. No sabia que ho provocava, però tenia tants moments d’èxtasis escoltant la música que tan li agradava que no entenia com sobrevivia a tots els moments gratificants que algunes notes li transmetien. La veu dels cantants la torbaven i sabia que si existia el cel, aquest seria així. Era feliç, ella és feliç, perquè ella sóc jo.




Pintora: Lyse Paquette

Història de tardor

Quan ella va dir —“Bona tarda!”, a l’entrar a la botiga, els ulls d’un client que estava llegint una etiqueta de vi d’importació van quedar immòbils. Aquella veu, dues paraules tan sols, el van atrapar. Mirant el tall petit de paper blanc escrit, que ara li importava ben poc, va començar una lluita interior on la ment li deia que seguís llegint, mentre el cor li deia que mirés a la propietària d’aquella musicalitat de veu que li havia travessat el cor. Mentre estava discutint amb si mateix, el botiguer va preguntar —“ A qui toca ara?”.  Un silenci breu, acompanyat seguidament de la veu d’ella dient—“A aquest senyor!”. Ell no es va moure ni un mil·límetre mentre el botiguer va afegir—“Disculpi, el puc ajudar?. Ell, aleshores es va veure perdut, va fer un tancament d’ulls tot respirant profundament i alçant el cap se’l va mirar tot responent—Ho dubto! El botiguer amb ulls sorpresos va dir—Ho provi?. Ell, sense mirar a la dona de la veu, somrigué i digué — La vull a ella!. El botiguer, torçant el cap, va respondre sense preàmbuls—No depèn de mi, senyor! Ell, sense apartar la mirada dels ulls del seu interlocutor va afegir—Ho veu, com no podia ajudar-me!

Pintora: Francine Vaysse