La "meiga"

Vivia en un indret petit i molt acollidor. Era la “meiga” del bosc. Tothom hi anava quan necessitava recuperar-se d’alguna cosa “dolenta” que li passava. Un dia s’hi va presentar una noia que volia un servei molt especial, esperant que ella la pogués ajudar. La “meiga”, després d’escoltar-la amb molta atenció, va estar uns moments amb silenci, moments que a ella se li van fer interminables. Després es va aixecar, va passar per davant de la noia tot indicant-li que la seguís. Quan van estar en el portal de l'entrada, la “meiga” li va dir directe i sense preàmbuls:— Tu no necessites això que em demanes! L’únic que necessites és trobar una ànima com la teva per a poder gaudir d’aquest món. El que et passa no és una maledicció sinó un do. La noia, va marxar amb el cap jup, no hi havia res més a fer que esperar.... L’únic que l’hi havia demanat és que la desposseís del fet de sentir tant i tant profundament.

Sentits estroncats

Quan el món es torna aspre, la vida es desequilibra. I quan això passa, els colors es tornen símbols, les aromes s'inhalen com tufs i els sons externs esdevenen en ganivets afilats.