Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dissabte, 31 de desembre de 2016

"Jolines"

Tot era de paper, fins i tot les llaunes, ja que la roba no tenia cotó ni ciment. No obstant els fils van dir als vidres que tenien una olla plena de llapis que no utilitzaven. L’home aquell veia en negre i les cortines transparentaven perquè estaven repletes de forats. La il·lusió estava ben perduda i els plors de les bombetes inundaven les bosses de brossa amb tanca fàcil. La “mopa” feia la seva funció i ballava valsos amb l’escombra plena de borrissol. Era primavera a l’hivern del nord. Tot plegat era un galimaties que no entenia ni el psicòleg de núvols. No estem sols, estem farcits com les albergínies al forn. Quina meravella de lloc.


Il·lustració Paul Hasas

dijous, 29 de desembre de 2016

Increïble!

Havia quedat amb uns amics per a passar el dia prop del riu. Es tractava de dinar de pic-nic i gaudir d’unes hores en bona companyia. Es va llevar aviat i es va preparar una bona truita de patates, va agafar una ampolla de vi i tots els estris que necessitava. Van quedar tots de trobar-se a les 10h en el lloc mateix on menjarien. Caminarien una mica i després gaudirien del sol i la conversa. A l’hora convinguda tots hi eren menys ella. Al principi no en van fer gaire cas, ja que la puntualitat no era el seu fort. Després d’una hora d’espera ja no ho van trobar tan normal. Tampoc responia als missatges. Van decidir “plegar veles” i anar a casa seva a veure si li havia passat res. La sorpresa se la van tenir abans de sortir del paratge, ja que la van trobar  espatarrada en el petit pont que travessava el riu. Les fustes s’havien desplaçat just quan ella el creuava. Les seves amistats, en veure-la en aquella posició i les mans ocupades amb el menjar i al seu gosset, van al·lucinar. Després d’estirar-la cap a ells, li van preguntar perquè coi no tirava el menjar i el gos cap a terra i ella hauria quedat lliure per caure al riu, de fet no era gaire fondo i tampoc hi havia corrent. Ella, tota digna els hi va dir:

—Perquè just ahir a la nit vaig veure un reportatge a la televisió on un peix petit es va filtrar dins el penis d’un home que travessava un riu. I la veritat, no vull un intrús a casa meva sense el meu permís.

Il·lustració de Duane Bryers

dimecres, 28 de desembre de 2016

I mentrestant...la vida passant

Estava fullejant el diari del dia mentre dinava una sopa calenta, feia molta fred aquell dia. En el bar hi havia cadires plenes d’abrics, bufandes i gorres de llana. Una plana entera del diari va cridar la seva atenció. Anunciaven una festa amb un conjunt que li encantava. Per moments se li va passar pel cap de dir-li a un  amic per anar-hi, però en pocs segons  s’ho va treure del cap, ell era més jove i segur que havia quedat amb tot el seu grup. No volia anar-hi sola ni amb ningú més. Va arribar el dia i la festa es va fer, però ella, com sempre, es va quedar a casa en companyia dels seus anhels.


Pintura de Francine Van Hove

dimarts, 27 de desembre de 2016

Temps perdut

Estava viu. Havia donat molt. També havia rebut molt, però a vegades la insatisfacció el feia perdre el rumb del seu bon fer. Pensava en el temps perdut de vida, de feina, d’aventura. El que ell  no veia era tot el temps que havia guanyat aprenent de la vida. Un dia qualsevol va descobrir un cor anhelat d’amor, anhelat de conversa, anhelat de carícies, anhelat de donar amor pur, un cor diferent. Ell, però, es va pensar que era una de tantes. Van passar els anys i es preguntava on estaria aquell cor que havia conquerit  i havia deixat a mig camí. De fet, aquell cor, va ser l’únic “temps perdut” que va tenir quan la va deixar marxar. 


Pintura de Antonio López

diumenge, 25 de desembre de 2016

Malenconia


Recollir els trossets perduts de mi
és una feina complicada, tot i així,
la tenacitat i la rectitud no em
permeten plorar ni afligir-me,
a menys que sigui per marxar
al món on les notes musicals
son els braços que m’abracen
i les veus els cors que m’estimen.

Rua Nadalenca

I ha arribat Nadal, i amb ell tota la prole que no es pas curta, no. El mestre de ceremònies ocupa el primer lloc, és un tronc amb quatre pals que li surten del sota ventre i arrastra una manta vella. El segueixen una pila de boles de tota mena de colors que del cap els hi surten dos cabells comptats i esquifits. Darrera d’aquestes hi va una rastellera de cintes brillants, que van perdent els mini cabells a mida que van passant, deixant una estela de retalls que s’enreden amb els que vénen tot darrera, que no són més que unes llumetes intermitents o fixes i molt saltirones. Tot seguit un fotimer de gent  i animals de totes mides i al final de tots ells, en una barraca plena de palla hi ha una dona, un home, un nado i junt a ells hi ha un bou i una mula que no saben ben bé qui s’ha de posar a la dreta o a l'esquerra del matrimoni. Tot darrera hi van tres personatges vestits exòticament muntats sobre camells. I tancant tota aquesta solemnitat sortits d’un conte de fades hi va una estrella amb cua i un munt de punxes.

dissabte, 24 de desembre de 2016

Disjuntiva

Des de la finestra veia la festa que es vivia en ple carrer. Divisava veïns i gent estranya ballant i celebrant alguna cosa. Va fer memòria per esbrinar que es podia festejar, però no recordava cap acte festiu anunciat. Era un dia qualsevol. Ella estava fent un cafè observant tot aquell enrenou des de la finestra. Va decidir baixar. Va agafar la jaqueta, la bufanda i les claus i va sortir del pis. Quan va sortir de l’ascensor  la va sorprendre el silenci regnant. Va obrir el portal i allà fora tan sols hi havia gent passejant tranquil·lament. Astorada va tornar a pujar i a l’obrir la porta del pis va sentir música, crits i xerinola provinent del carrer. El soroll travessava els finestrals. Perplexa es va apropar a la finestra, on a la rapissa encara hi havia la tassa de cafè que s’acabava de prendre. A l’alçar la vista, va veure un home a la finestra de davant que la observava. Després de breus segons, aquest li va picar l’ullet. Ella va apartar la mirada per tornar a mirar el carrer ple d’alegria. Va tornar a mirar a aquell home, però aquest ja no hi era, en el seu lloc hi havia una dona que la somreia, l’esglai experimentat en veure-la va fer-li fer un pas enrere, xocant descaradament amb la tauleta plena de llibres. Era ella mateixa a l’altre costat...... Dos mons paral·lels s’havien creuat.

dijous, 22 de desembre de 2016

El fet tenia nom

Va tenir un dia diferent. Va passar el dia, la tarda, el capvespre i la nit i encara era diferent. Mirava arreu, observant on radicava tanta diferència i no ho va poder esbrinar. Estava descol·locada . L’endemà tot era com sempre; igual. Ella, però, va memoritzar cada instant del dia d’ ”ahir” i a la fi va trobar on estava el punt de la diferència. No era res més que es va sentir viva altre cop.

dissabte, 17 de desembre de 2016

Ha "nascut" un nou pessebre

Des de 2016, la representació real del nou pessebre de Nadal va deixar en commoció a tota la humanitat. Havia nascut un nou ”Messies” de cognom Trump, la Verge es va identificar com a Hillary i Sant Josep com a Barack Obama. L’ase  panxa content de l’indret, era un tal Rajoy i la mula sorneguera i altiva, la Soraya de Santamaria. Els pastorets n’eren tots els banquers i les ovelles seguidores, tota la humanitat. El gos del ramat era Felipe VI.  L’àngel anunciador i per punts la Merkel i l’àngel del portal el Sr.Papa. L’estrella de la cua, sens dubte Nibiru i els tres reis d’orient plens de material bèl·lic en van ser; Putin, al-Àssad i Kim Jong-un.

Des d’aquest nou pessebre la història es va haver d’escriure altre vegada, ja que el planeta va fer “boooom”.


Dibuix de Anna Llenas

diumenge, 11 de desembre de 2016

Nadal i el Sant Grial

Altra vegada som a Nadal, i amb ell  el Sant Grial. Sant de res, però. Això si, el grial és el grial i aquest sí que és el fill de deu. A totes les taules hi és. El raïm premsat amb les bombolles fan sentir el Nadal. Alegria, disbauxa i converses inhòspites converteixen al fill de Déu en un bati burí de moments inoblidables pels que han pogut dir veritats enmig de cervells plens de bombolles que no en pesquen ni una perquè s’ho agafen com a un acudit... gràcies al Sant Grial tot és més portable. La mentida del Nadal, no és més que una festa més per omplir butxaques i buidar-ne d’altres. 

Cita al migdia



Estava asseguda davant una taula petitona en una terrassa amb vistes al riu. Esperava  a la seva cita. Cançons italianes sortien d’una finestra de dalt del “Coffe”, local on havien quedat. L’escalfor del sol la reconfortava, eren les dotze del migdia d’un diumenge en ple desembre. Absorta mirant la corrent del riu i assaborint el licor calent típic del país no va percebre l’arribada de la seva cita que en veure-la en aquell estat hipnòtic i de postal es va retenir de saludar-la. El seu cap estava recolzat en una de les columnes i la seva mirada era neta tot mirant a l’infinit. La seva espera va ser eterna, ja que ella havia quedat atrapada en un món on els vius no podien accedir. El licor i la seva malaltia havien xocat i la parada cardíaca havia estat fulminant.


Il·lustració Shelly Bedsaul

dissabte, 10 de desembre de 2016

Jugar a ser "Déus"

L’estrèpit  va ser monumental, es va sentir a quilòmetres de distància. El tremolor sota els peus de les persones els va abocar a una incertesa momentània. El terra es va moure i la gent mirava al cel. La inseguretat va calar en el fons de tots els ésser vius de la zona. El silenci es va convertir en un so molest, greu i agut al mateix temps. Cap so d’animal s'escoltava, cap veu sortia de cap boca humana. Després de trenta segons de perplexitat, tot es va acabar. Un terratrèmol provocat per uns científics que treballaven per al govern per obtenir informació sobre unes dades que els hi mancaven per acabar una investigació, va causar una allau d’explosions d’unes bombes antigues enterrades a gran profunditat d’una guerra passada. Els titulars dels diaris de l’endemà van ésser “Danys colaterals....” però els danys colaterals tenien noms i vivien. Ara tenien làpides i estaven morts.

Il·lustració Joaquin Aragon

diumenge, 4 de desembre de 2016

"Qüestionatges"


Va perdre la fe una tarda quan es va endinsar fins el fons en una qüestió que la tenia en “jaque” .La qüestió en sí tant se valia, la fe perduda era la qüestió actual.  Aquesta qüestió li va fer plantejar-se  una altra qüestió. Aleshores va adonar-se que les qüestions neixen en qüestió de moments i totes van directes al "jaque mate". Va decidir no qüestionar-se res més  i va avançar per la vida actuant. Va acabar engarjolada, això sí, però sense qüestionar-s'ho.


Imatge de : Serge Marshennikov

dissabte, 3 de desembre de 2016

El marit ideal


—Besa’m,  però no prenguis mal—va dir la Maria a en Josep.
 —No entenc perquè em dius això, si saps que sóc el marit ideal—va respondre en Josep amb veu suau i tranquil·la.
—Marit sí, Josep! Ideal...ideal...ideal...
—No acabis la frase Maria, que et veig venir!
—Vols dir Josep? Si no vas veure venir el colom—va dir la Maria amb sorneguera.
—No era un colom Maria, sempre estem igual, era l’esperit Sant.
—Esperit sí, però Sant?
—Ja hi som! Parem aquí Maria! —va dir en Josep amb la mosca al nas, ja.
—Així ja no seguim amb l’acte amorós Josep?
—No! M’ha entrat mal de cap!
—Vols una aspirina?!
—Una copa de conyac vaig a prendre’m!

Quan va ser fora de l’habitació la Maria sabia que era el marit ideal...ella no tenia que posar mai l’excusa del mal de cap ja què sempre era ell que acabava tenint-ne de veritat.

dijous, 1 de desembre de 2016

R.I.P.


Avançar amb l’esperit alegre no és fàcil, gens.  Tampoc ho és deixar enrere el que t’ha empès a anar endavant. Som éssers individuals i col·lectius, però si la individualitat es regeix pels costums i pensaments del col·lectiu, estàs mort. Has de perdre per guanyar. 

diumenge, 27 de novembre de 2016

Revés


Quan va entrar a la panxa de la seva mare no va ser acceptada, però ella es va aferrar a la vida. Des de petita, la seva lluita, sempre va ser en agradar i ser acceptada. La vida va transcórrer i amb ella la seva desventura. Al final, ella va entendre que la seva tragèdia tan sols era haver-se equivocat de panxa i de món.





Il·lustració : Girly_m

diumenge, 20 de novembre de 2016

Sofriment


El dolor de la impotència és fosc
com la negra nit, no el calma ni “Déu”,
ni tan sols és previsible.  L’únic metge
que el pot suavitzar és el temps, però
aquest no dona cites ni agafa el telèfon.
Estàs a les seves mans i a les seves lleis.




Il·lustradora : Rosana Faria

Cap "putada"


Et vaig perdre, no era la meva intenció, tampoc el meu desig. No vas donar-me cap explicació, senzillament vas marxar. Ho vas fer sense remordiments. No vaig fer-te cap “putada”, tan sols vas marxar. Vaig quedar-me sense tu, sense el teu món, sense les teves il·lusions. Ara, estic aquí, mirant pel finestral, no espero el teu retorn, però sí la teva alegria i la teva companyia. He hagut d’aprendre a viure sense tu. T’enyoro, no puc evitar-ho. El pas del temps no em fa oblidar-te, ans tot el contrari. T’enyoro infantessa meva.



Il·lustració : maiartik


dijous, 17 de novembre de 2016

Càstig



Malbaratar les paraules
fan de l’escolta i la lectura
una espècie de malson
del qual no et pots despertar
perquè ja estàs despert.

diumenge, 13 de novembre de 2016

Affaire

Havia anat a un congrés a Alemanya per a promocionar l’empresa que regentava amb el seu marit. Feia fred, anava abrigada com si fos al pol nord. El fred la paralitzava i volia evitar-ho. Després d’un dia ben mogut a la Fira on exposaven, tan sols esperava arribar a l’hotel per posar-se dins la banyera amb aigua ben calenta. El seu marit, eufòric per l’èxit obtingut amb els seus productes va demanar un sopar d’exquisideses junt amb un bon vi per celebrar-ho a l’habitació. Després del deliciós sopar, ella, vestida amb una camisa de seda i una bata a joc va dir que l’esperava al llit, ja que ell va decidir tancar el sopar amb un puro i un got de whisky a la terrassa observant les llums  de la ciutat. Quan va anar a la cambra, el que es va trobar el va deixar atordit i ben trasbalsat. La seva dona li estava fent el salt. Ell, incrèdul i astorat, li va dir:—Que collons fots? Ella, mirant-se’l amb un somriure trapella li va dir:—Acabo de tenir un orgasme impressionant amb ell! Ella, havia descobert el “nòrdic” per primera vegada. No pesava, era com un núvol que l’abrigava i l’acariciava suaument, cosa que mai havia tingut d’un mascle.

Des d’aquella fita el seu marit quan anaven de promoció sempre feia reserva en hotels sol·licitant mantes per abrigar, res de nòrdics.

Il·lustració: Gil Elvgren

dilluns, 7 de novembre de 2016

La llei no ho permetia...


Ell ja no sabia què fer més, el seu company era extremadament gelós. Havia intentat raonar-hi, li havia fet veure que no havia de patir, perquè l'amor que sentia per ell era per a sempre. Però el seu company era d’un tarannà diferent, pensava que només podia estimar-lo a ell, no entenia com podia estimar tant a altres, ell només l’estimava a ell únicament. La seva vida va ser sempre un daltabaix, i no es podien separar perquè la llei no ho permetia. Ell, el cor, ja no sabia que més fer per demostrar-li a ell, el cervell, que l’amor és molt ampli.

diumenge, 6 de novembre de 2016

El basc, la punseta, el gallec i la moscacojonera


La punseta, així la va batejar el gallec vingut del nord amb un esperit obert i rialler, quan aquesta va explicar una transmutació de l’ADN on les cèl·lules mutaven arran del fum del tabac que penetrava dins el cos, això que ella era una fumadora com cal. La moscacojonera era la companya de pis de la punseta i li agradava riure’s d’ella, sobretot quan “ella” quedava sana i estalvia de la punseta que tenia el do de acollonar-la constantment. La punseta, el gallec i la moscacojonera van viure instants diferents observats per la lluna inexistent amagada darrera els núvols que no li deixaven fer el tafaner d’aquells tres humans que prometien converses extravagants i incomprensibles. El basc, ben adormint, no es va assabentar de res,  s’havia lliurat incondicionalment als braços de Morfeo.
Els portals sempre han d’estar oberts perquè la rutina surti a donar un tomb i doni pas a la “vida”. 


Obra de: Bob Salo

divendres, 4 de novembre de 2016

Forat negre

M’estressa de mala manera
superar aquest buit de vida.
Les notes ben lligades i una
veu en particular em reconforta,
ho reconec, tan mateix no puc
penetrar dins la veu ni les notes,
això també em trasbalsa torbant-me
l’enteniment. Aleshores pujo el volum
i me’n vaig lluny, molt lluny, però tampoc
allà hi ha cap ingredient que m’ompli
del que n’estic tan anhelada però sí
puc desdibuixar un somriure ple.



Pintor: Jan Van Eyck

dilluns, 31 d’octubre de 2016

Guerra "freda"




Com sempre, com cada dia, com cada hora passada la vida ens fa viure. Ho triem? No! Ens obliga. Tenim drets als respecte? No! Estem venuts. Per la qual cosa he decidit vendre’m al món i m’ ”auto-obligo” a avançar en post del meu benefici. Egoisme? No! Supervivència. 

dissabte, 22 d’octubre de 2016

Disfrutant...que no gaudint ;-)



Cantava com una possessa mentre es banyava, tenia molt mala veu, però ella seguia i seguia, sobretot amb les cançons italianes. Era una creu que ningú havia d’aguantar, ja què vivia sola. Un dia, quan estava cantant a ple pulmó una cançó de la Rita Pavone, es va ennuegar amb l’aigua de la dutxa que li va entrar a la gola sense que ella pogués reaccionar. Ni un minut va passar fins que va caure fulminant a terra morta per asfixia, això és el que va declarar l’autòpsia practicada. Ella, però, ni se n’havia adonat que s’havia mort  i seguia cantant mentre es banyava i dutxava.

dijous, 20 d’octubre de 2016

Visca els llestos!!!!


Quan vaig llegir una frase expressada per Vincent Van Gogh que deia; “Si escoltes una veu dins teu que diu que no pots pintar, aleshores pinta, i la veu serà silenciada”. De sobte vaig pensar—Nena, aquesta veu que sents tu, també l’has de silenciar!
Dit i fet, quan la veu em va dir:—“No facis cap cigarreta”, aleshores vaig encendre el “cigarro”, i voilà, la veu es va silenciar.

Hi ha gent molt i molt llesta que ajuda a gent molt i molt ignorant!


Font del dibuix: Neda

dimecres, 19 d’octubre de 2016

Non esiste l'amor


Asseguda en un balancí davant del finestral, respirava al so de la música que arribava de l’Spoty Free on ella tenia seleccionades veus i musica al seu gust. Sospirava breument per trobar la “xispa” que la feia sentir tan bé. No sabia que ho provocava, però tenia tants moments d’èxtasis escoltant la música que tan li agradava que no entenia com sobrevivia a tots els moments gratificants que algunes notes li transmetien. La veu dels cantants la torbaven i sabia que si existia el cel, aquest seria així. Era feliç, ella és feliç, perquè ella sóc jo.




Pintora: Lyse Paquette

dilluns, 17 d’octubre de 2016

Història de tardor



Quan ella va dir —“Bona tarda!”, a l’entrar a la botiga, els ulls d’un client que estava llegint una etiqueta de vi d’importació van quedar immòbils. Aquella veu, dues paraules tan sols, el van atrapar. Mirant el tall petit de paper blanc escrit, que ara li importava ben poc, va començar una lluita interior on la ment li deia que seguís llegint, mentre el cor li deia que mirés a la propietària d’aquella musicalitat de veu que li havia travessat el cor. Mentre estava discutint amb si mateix, el botiguer va preguntar —“ A qui toca ara?”.  Un silenci breu, acompanyat seguidament de la veu d’ella dient—“A aquest senyor!”. Ell no es va moure ni un mil·límetre mentre el botiguer va afegir—“Disculpi, el puc ajudar?. Ell, aleshores es va veure perdut, va fer un tancament d’ulls tot respirant profundament i alçant el cap se’l va mirar tot responent—Ho dubto! El botiguer amb ulls sorpresos va dir—Ho provi?. Ell, sense mirar a la dona de la veu, somrigué i digué — La vull a ella!. El botiguer, torçant el cap, va respondre sense preàmbuls—No depèn de mi, senyor! Ell, sense apartar la mirada dels ulls del seu interlocutor va afegir—Ho veu, com no podia ajudar-me!

Pintora: Francine Vaysse

dissabte, 15 d’octubre de 2016

"marialluïsa"

Compte una vella història que en un lloc molt remot vivia una família molt humil. S’alimentava de la seva pròpia collita i bevia de les aigües cristal·lines d’un pou profund. Un dia la mestressa de la casa va anar a recollir herbes medicinals per a fer remeis casolans. Mentre recollia “marialluïsa” va veure que de la terra en sortia un tros petit de llautó. Va regirar la sorra per a veure que era i es va trobar una làmpada àrab. Hi havia unes inscripcions il·legibles i unes pedres precioses color ceruli que l’envoltaven. Un cop a casa va agafar la aquella meravella i es va posar a netejar-la amb delicadesa. Absorta com estava i enlluernada per la brillantor de les pedres no va veure que del forat petit en sortia una espècie de fum blanquinós. Quan la va tenir ben lluent la va col·locar en el centre de la taula. El geni sortit d’aquella làmpada la va estar observant en tot moment sense que ella se n’adonés de res. El que va fer aleshores aquell geni va ser l'acte d’amor més pur vist mai. No es va mostrar a ella, ni li va fer demanar els tres desitjos que tenien com a obligació els genis. El geni va entendre que aquella dona ho tenia tot; tranquil·litat, vida i amor. Si els genis no concedien tres desitjos a la persona que els alliberava, perdien tota la seva fortalesa i màgia, convertint-se en poques hores en una pedra. Aquell geni va decidir que no malbarataria la vida d’aquella dona amb coses materials que li pertorbessin la seva felicitat.

L’endemà, la dona, mentre escombrava, va trobar una pedra sota un petit moble on hi guardava les seves relíquies, que no eren més que un mocador de sa mare i un llibre de son pare. Era una pedra negrosa i no entenia com havia anat a parar allà a sota. La va agafar per a tirar-la al pati, però quan la va tenir a la ma va notar una sensació de protecció envers a la pedra. Se la va mirar i amb un somriure va la va posar junt al mocador i el llibre.

Pintor: Ruben Crespo Perez

dijous, 6 d’octubre de 2016

Regala "absència"



El negre no és un color,
és l’absència de color.
I així és l’aspecte de la vida
quan regales absència; buida
i plena a parts iguals. Buida
de “tòxics” i plena de “pau”.

dimecres, 28 de setembre de 2016

Fustigació


Quan el va veure a la cantonada del carrer el cor li va fer un tomb. No creia que la pertorbés tant tornar-lo a veure. Ella l’havia oblidat, l’havia aparcat mica a mica a un raconet de la seva memòria, on ja portava temps no aflorant.

—Per què li passava això? Per què el passat tornava?—es preguntava mentre l’observava.— Era una prova?

Immòbil a la vorera, sense apartar la vista d’ell va sobreposar-se, i seguint un impuls intern li va anara a plantar cara.

—Bona tarda senyoreta? Que li poso?—va dir ell amb molta dolçor.

—Res, no vull res. Fa temps que hi vaig renunciar per problemes de salut, però he volgut enfrontar-m’hi i admetre que puc veure’l, puc sentir la olor i no caure en el parany d’engolir-me’n un.


El venedor ambulant de coto fluix de sucre va somriure, però al mateix temps va  pensar que acabava de perdre una venda.

diumenge, 25 de setembre de 2016

La Penyora

La tarda gris d’octubre va submergir a la Ivette en el seu món de melangia, melangia que l’acompanyava des de que tenia us de raó. Ella, n’hi deia la “penyora” que havia de pagar per mantenir-se en aquest món sana i estalvia. Sempre apareixia sense previ avís i en moments intempestius. Avui, però, en sabia l’aflorament sorgit. Acabava de veure una pel·lícula on el diàleg n’era breu i els sentits extensos.
Va agafar l’abric, la bufanda, la gorra de llana i el mp3. Va posar-se els auriculars acomodats a les orelles i es va dirigir cap els Camps Elisis que estaven a dos carrers del seu apartament.
La melangia la cremava i al mateix temps la feia fugir a un món idíl·lic on les carícies, els petons i les abraçades tenien els ingredients que ella anhelava en el món real que no la satisfeia.
Una cançó l’acompanyava constantment, ja que se l’havia gravat reiteradament en una carpeta on el títol era “Bon”.  Caminant entremig de les fulles caigudes i fent passes compassats va tenir el millor orgasme de la seva vida. Filaments de felicitat s’escolaven per les seves venes, llàgrimes arribades de l’ànima regalimaven galtes avall  i un plaer de goig peculiar la van enviar a un món on hi va veure que l’esperança no estava perduda. L’alquímia entre la melangia, l’aire fresc, el color del cel i la seva cançó “C’est ci bon” en la veu de Maximilien Philippe, va fer el prodigi de que tornés a creure en l’amor “pur”. 

dijous, 22 de setembre de 2016

Veure per Creure







S’han d’obrir els ulls de la ment,
els ulls de la cara solament capturen
escenaris. Per la qual cosa, segons
tinguem de desperta la ment podrem
opinar amb criteri i arguments.

dissabte, 17 de setembre de 2016

Canvíem l"usa" per l"usem"




La por, quan ens “usa” ens fa febles,
la por quan la “usem” ens fa lliures.
No hem de témer al saber, i el saber
no està a la vista. No ens quedem
amb el que ens diuen, això tan sols
provoca únicament que no pensem.
Hem d’investigar, no ens podem fiar
de la informació dels medis habituals,
aquests estan infectats i no aporten
més del necessari per tenir-nos
“imbècils” i “acollonits”. Com deia
el profeta: “la veritat us farà lliures”,
però clar, l’hem de buscar, no hem
de permetre que ens la donin mastegada,
ni amb sabor triat. L’hem de mastegar
nosaltres i notar-li el gust que té.
La por tan sols serveix per estar alertes.


dissabte, 10 de setembre de 2016

TV=TELETUBIS

Els programes televisius dedicats en gran part a la política no són més que un entreteniment farcit d’especulacions. Són equivalents, de fet,  al programa de Salvame, on els contertulians criden, es trepitgen i intenten fer la feina dels altres asseguts en una cadira calenta. La paraula s’ha convertit en sons repetitius sense significat i amb notes desafinades que no transmeten res més que fresa.

dijous, 1 de setembre de 2016

Ens ho mereixem!


Som el remat obedient
que no es rebel·la envers
el pastor. Li seguim el rastre
sense negar-nos a l’evidencia.
Tenim un pastor “curt” i un gos
“maltractat”. Som més que ells,
però la inseguretat de la nostra
modesta vida ens frena. Se’ns
mengen tot el prat i se’ns beuen
tot el líquid que ens pertany. I sabeu
què? Anirem a votar per seguir-los
el joc... No som millors que ells!!!!



dilluns, 22 d’agost de 2016

La fi del món

Cada dia és la fi del món!
La fi de tot existeix en cada
esser viu, en cada espècimen
viu, en cada cosa creada. La fi
del món passa a cada instant,
però no global, sinó individual.
Cada dia es mort algú o
desapareix alguna cosa!
La fi del món és real!


dissabte, 20 d’agost de 2016

Canon's



La bellesa és un sospir,
tan sols això, res més,
no és perdurable, com
tampoc ho és la felicitat.
Cada petit moment
d’aquests són èxtasis,
on cadascú aprecia
el que realment sent
en aquell precís instant .




Pintura de Horacio Cardozo