Quan estic a un pam de terra soc pura essència, sense
interferències, sense limitacions, dono el que soc i sento en plenitud. El verb
jutjar no hi té cabuda, per la senzilla raó que tot és el mateix. Quan baixo a
terra ferma la realitat em destrueix i m’esmicola constantment. Soc dura amb la
societat per què no enfronta una realitat que ens està matant. Soc incapaç
d’anar de víctima i molt menys accepto el victimisme, ja que tots patim i hem
patit el que està passant el nostre veí. No puc callar davant evidències i
sobretot no puc callar per a no ferir. No sé amagar el cap sota l’ala i vaig
directe a la jugular. Tots i cadascú de nosaltres pensem, actuem i vivim com
millor sabem per afrontar aquesta situació que ens ha tocat viure. Quan estic a
terra ferma no estic d' “hòstias”!
