Anava directe cap a la botiga de queviures, estava
fent un guisat i s’havia oblidat de les herbes aromàtiques. Aquella nit tenia
un invitat molt especial, el seu pare. Feia sis mesos que no el veia, la feina
que tenia el feia viatjar per tot el món, sobretot per països exòtics. L’Alícia
ja s’havia acostumat a las grans absències d’ell. De fet, mai li van crear cap
trauma, ja que de ben petita havia assimilat que el seu progenitor feia el que
més li agradava i això el convertia en una persona alegre i plena de recursos.
La botiga havia tancat, eren les cinc i deu minuts, i no hi havia cap comerç a
prop. Hauria de fer algun invent per donar-li a aquell cuinat un gust i un
aroma diferent al que pretenia.
Va arribar a casa i remenant armaris va trobar un
sobre amb herbes de tots els colors. No recordava on l’havia comprat, i tampoc
hi havia cap etiqueta que digués el que contenia. El va obrir i la flaire que
li va arribar va ser d’una olor encisadora i coneguda. No s’ho va pensar dues
vegades i va incloure les herbes irisades al caldo fet de tomates, porros,
pebrots i alls.
A les vuit del vespre van tocar el timbre. Ella,
satisfeta i recordant la puntualitat del pare va obrir la porta.
Un home d’estatura alta, amb un barret tipus “màfia
italiana” la mirava seriosament.
L’home, dolçament es va presentar i li va demanar
si podia entrar, venia de part del seu pare. El somriure d’ella es va convertir
en una ganyota d’estranyesa. Un cop a dins, l’home li va dir que feia molt bona
olor fos el que fos el que cuinés. Ella, sense obrir la boca i amb un missatge
d’ulls li va pregar que li expliqués que feia allà i a on estava el seu pare.
L’home va prendre seient i va pregar-li que ella fes el mateix. Fent el que li
deia es va asseure a la butaca que quedava davant d'ell.
Aquest va començar a explicar-li una història sobre
el seu pare... L’home un cop va acabar es va llevar, li va donar la ma i va
marxar. Ella encara asseguda a la butaca no entenia gaire bé el que havia passat i
tenia gravat al cervell el que li acabava de dir aquell home tan elegant.
“ El teu pare t’envia una abraçada ben forta, ha
creuat a l’altre costat, el saquet d’herbes que has trobat era la seva vida. Un
dia, el va deixar al darrera de les llaunes de l’armari de sota la cuina. Ell
em va vendre la seva ànima i vam acordar que la seva vida dependria del dia que
aquell sobre s’obrís. Diu que no t’amoïnis, ja que l’únic que volia ell, és que
la persona que més estimava fos la que decidís la seva partida. Et dona les
gràcies eternament, i m’ha dit que t’especifiqués que res ni ningú et podria
robar l’ànima, ja que amb la seva decisió s’havia assegurat aquest fita envers
tu”.
