CONSTEL·LACIONS FAMILIARS

Llisquen prou ardits per les palissades

a passes petits i ben sigil·losos

anhelant ser éssers afectuosos

de moments i de vides travessades.

Apoderant-nos del vostre colpiment

palparem afligits els fils enllaçats

revelant nostres estímuls ajaçats

revivint vostre passat detriment.

Tot alleugerint el vostre aldarull

que romp asprament el nostre present

tantegeu oliar a través del trull.

Imparables bastions d’humilitat

voltegen amb afany el cercle traçat

transferint afecte amb subtilitat.

LA VERITAT

Caminava per trobar

la font de la veritat

més enllà  de l’horitzó.

Necessitava esbrinar,

i envestia prou animat

qualsevol repte  censor,

poden així desxifrar

encoratjat i alenat

l’única asseveració.

El desafiament va actuar,

i el recel  em va quedar antiquat

quan de cop en vaig percebre

un descomunal miratge

on la franquesa impugnava

l’enfilall de grans fal·làcies.

En un moment, un esfinx

amb dos caps va germinar,

i cità amb serenitat:

“La certesa no existeix,

més  la falsedat tampoc,

La unitat és il·lusió

i tu l’autenticitat”

Cançó silenciosa!

Ja saps qui érem,

dues petites i entremaliades papallones

en els estanys grans de la vida

respirant cada fil d’aire

que ens arribava amb els batecs impecables

de les nostres ales

....

Ja saps qui som

dues formoses gavines

dn el mar de la rutina

atrapant cada fil d’aire

que ens rebota amb el batecs informals

d’altres gavines

....

Ja saps qui serem

dues serioses òlibes

en la foscor del bosc

sentint cada fil d’aire

que robarem amb precaució

del bell mig de la nit. 

HAIKUS...Seqüència

Muntanyes blanques.

Aigua segura a les fonts

de les contrades.

Tronc d’arbre caigut,

amagatall d’esquirols

vius i juganers.

Terra rogenca,

herbes verdoses i altes,

cau de formigues.

Pedres de colors

sobre un camp erm i deixat.

Gloriós temps passat.

VETLLO....VISC

Vetllo per escriure un bell poema ,

poema transmutat a música, 

música suau, exquisida, dòcil,

dòcil com una carícia de nadó.

Vetllo per un bell poema musical i dòcil.

Visc per fer-lo realitat,

realitat sonora, grata, amena,

amena com un dibuix de colors,

colors dolços com cançó de bressol.

Visc per una realitat amenitzada i de colors.

Però més que res, vetllo i visc per donar-te

el compàs meravellós que la vida et pren.

Vetllaré les hores nones per composar-lo

i viure els dies tristois per recitar-te’l.

PENSO!

Que en diria el meu cor

si sabés el llenguatge

que utilitza la meva ment?

Ben segur que tindria

una lleu sacsejada.

No podria entendre com

a dins la mateixa olla

hi poguessin vibrar

freqüències tan dispars.

Una tan impassible

i l’altra tan sensitiu.

Malgrat tot, jo hauria

d’explicar-li  la subtil

lluita constant, perquè

no en governi més una

que l’altre. Ai, el meu cor,

com patiria sabent

que la ment no sent.

UN PETÓ!

No hi ha paraula més gran que aquesta per a dir-vos!

Em vàreu acompanyar en la meva presentació pública, desplaçant-vos  per passar una estoneta amb mi.

El fet de tenir-vos, veure-us i abraçar-vos m'ha carregat d'una energia tan plaent, que jo, que descric sentiments...em costa trobar les paraules adients.

Sempre amb vosaltres,

Mònica