dissabte, 18 de febrer del 2012

Pepa i Trini PARLAR PER PARLAR


—Trini, vols dir-me alguna cosa?
—Jo? No!
—Segur Trini?
—Que et fa pensar que tinc alguna cosa per dir-te Pepa?
—El teu silenci.
—Ai mare! Doncs precisament el silenci és el contrari de voler dir alguna cosa Pepa!
—Alguns silencis potser sí, però el teu no Trini.
—I quina diferència hi ha entre el meu i els altres?
—El teu crida Trini! El teu silenci crida!
—Pepa, que estàs dient!
—El que m’has preguntat Trini!
—Mira Pepa, estic en silenci perquè no tinc res a parlar, res més.
—No et crec Trini!
—Doncs ho hauràs de fer Pepa, perquè no tinc res a dir.
—Ni una paraula Trini!
—Ni una Pepa!
—Estàs segura Trini?
—Ja n’hi ha prou Pepa! On vols arribar amb aquesta conversa tan absurda?
—Doncs a parlar.
—Parlar de què Pepa?
—Això ho sabràs tu Trini, jo no tinc res a dir!

divendres, 17 de febrer del 2012

COM SEMPRE...


Caminava guaitant, com sempre, per davant del cafè on esmorzaves. T’hi vaig veure un dia i mai més vaig deixar de mirar. Tu, com sempre, estaves llegint el diari i com sempre amb la tassa fumejant entre els dits. Mentre tu elaboraves aquest ritual quotidià, jo n’elaborava un altre un xic diferent. Un dia, com sempre, mirant a través de l’aparador buscant-te vaig topar de front amb un home que duia barret, dic duia barret, perquè es va quedar sense després del nostre xoc, el barret havia anat a parar dins d’un bassal.   Un altre dia, vaig lliscà per un tall d’alguna verdura provinent del mercat del costat, com sempre tot buscant-te a través del vitrall. Tot això passava, com sempre, mentre tu esmorzaves i llegies la premsa. Mai havíem creuat una trista mirada. Eres el meu amor platònic i jo la teva ferida seguidora. Un amor físicament dolorós, com sempre, darrera el vitrall del cafè.

dijous, 16 de febrer del 2012

HAIKUS....fauna


Passatge desert,
arbres i ombres, silenci,
ratolí corrents.

Papallona gris
reposa al cim d’ un tronc sec.
Tarda tranquil·la.

Gavina volant
en la foscor de la nit,
blanca solitud.

So de passos ferms,
gos esbalaït guaitant.
Atenta espera.

dimecres, 15 de febrer del 2012

AGUSTÍ


—No viurà més d’un any!
Frase amb molt de sentit per qui volia escoltar-la.
Aquestes paraules em van fer marxar d’aquell despatx fred, petit  i fosc. No tenia perquè estar allí pal plantada. De fet, que més podia dir aquella veu després de les paraules anunciades. Res! Completament res! No podia dir res mes! Vaig sortir a l’aire del carrer guiant-me per l’instint, i vaig acabar al despatx d’un amic repetint-li, però amb sorneguera, el que aquella veu segura de si mateixa havia dit. La resposta del meu amic, no va ser reconfortant, al contrari, va ser més dolorosa: —Accepta-ho!
Aquella bufetada em va rebotir per terra. És que tothom s’havia tornat boig o què?
Incrèdula i perduda, vaig anar cercant les mirades amb les que em creuava pel carrer. Totes m’esquivaven. Perquè? Jo tan sols volia entendre. Després d’aquella nefasta súplica, les notes musicals d’un violi em van fer ressorgir a la realitat, la meva realitat. Vaig dirigir-me cap al jove que tocava l’instrument i mirant-lo als ulls em va saber donar gratitud i una mirada plena de vida també. Vaig lliurar a la funda oberta d’aquell violí quatre monedes: una per ell, una per a mi i dues pel músic. Amb la meravellosa melodia, vaig saber que l’única manera d’acceptar-ho era entendre-ho, i per entendre tenia que informar-me. Aquella tarda mateix em vaig convertir en una rata de biblioteca, quan mai n’havia trepitjat cap. Em vaig treure el carnet de totes, i no en vaig deixar ni una per a visitar.
La “finalitat de la malaltia” era la liquidació d’un mateix, això ho vaig entendre entre els quatre volums indagats. El “perquè?” Aquí vaig trobar varietats de respostes i volia entendre-les totes, totes m’eren vàlides. Vaig seguir la recerca, amb els textos sobre “la mort”. Ell anava fent el procés amb patiment i jo, amb pàgines i pàgines que em protegien del dolor. Va arribar un dia, en que les meves lectures van ser a base de “vida després de la mort”.
Ell ja havia marxat, i jo vaig trobar la seva presència a les biblioteques que em van saber donar el que tant anhelava saber. Estimo als llibres com l’estimava a ell, i els llibres m’han ensenyat a viure i a entendre.

dimarts, 14 de febrer del 2012

LA PERDONO...de totes maneres.


És ben cert el que li diré i sap per què?
Perquè li ho dic a vos, 
a vos que mai em vàreu escoltar. 
Un engany forjat que ja no
em desgavella ni m’oprimeix.
Ara que he aprés a viure, li vull dir
que tan em fa si m’escolta, de fet
inclús li parlo fluix. Sí, sí, li ho dic a vos,
la que em va  menysprear quan n’era
nena d’il·lusions.  Ingratament
us  trobeu  amb el que em
vau donar, la humiliació per decret.
Professores com vos han fet malbé
petits infants que són els adults d’avui.
Enhorabona! Va fer una feina impressionant, 
em va marca de per vida...però m’he curat 
i el seu nefast fer m’ha fet veure 
que és el que no s’ha de
fer mai amb una persona....per això la perdono. Gràcies!

dilluns, 13 de febrer del 2012

HORTALISSES (Capítol 3)


La intervenció d’una tomata verda presentant als ponents, va ser la que va donar pas a la xerrada. El pebrot vermell va ser el primer en exposar el seu pensament.
—He vingut avui aquí per ratificar la meva creença per una llibertat dintre aquesta comunitat tant variada que formem entre tots. La llibertat que jo proclamo és la de la tolerància. Hem de creure que podem crear una societat on l’únic que importi és el saber de cadascú, independentment del color, la forma i l’alçada...

La pastanaga anava movent afirmativament el cap. La llentia estava molt atenta a tot el que dia aquell pebrot vermell. El pèsol, des del darrere només  pensava en aquella llentia tan descarada que havia conegut feia pocs moment al carrer.

La bleda va ser la següent en dir el seu pensament.
—Estic d’acord amb el que ha dit el meu company de ponència, però a més vull afegir que hauríem de ser més verdures i hortalisses del que realment som. Amb això vull dir que hauríem d’usar l’empatia envers els nostres iguals. Amb ella entendríem més conceptes i sabríem més sobre nosaltres mateixos...

La pastanaga continuava fent moviments afirmatius, i les fulles verdes del seu cap voleiaven segons al ritme a que es movia. La llentia pensava que el que deien estava bé, però que hi hauria molta feina a fer. El pèsol cada vegada estava més capficat amb les paraules que havia dit aquella pastanaga abans d’entrar : “vosaltres dos esteu a anys llum l´un de l’altre”.

La fava va començar el seu discurs amb una paraula abstracte.
—Velleve! Amb aquesta paraula us vull donar força. No és una paraula reconeguda però us l’explicaré. La vaig crear jo el dia que vaig tenir clar on volia arribar. Volia fondre el que som en un sol mot que especifiqués el meu pensament. Aquesta paraula està formada per tres: verdura-llegum-vegetal. Agafant la primera síl·laba de cada mot tenim VE-LLE-VE. Vull que veieu que tots som vegetals i com a tals ens hem d’encaminar cap a una societat que ens beneficiï i que més que unes lletres formant un mot que ens englobi a tots.

La pastanaga continuava movent el cap endavant. La llentia al·lucinava amb el trencaclosques que havia fet la fava. El pèsol, no entenia ben bé el que la fava acabava de dir i es va perdre en els seus propis pensaments.

Era el torn del moniato. Aquest tenia una veu forta i segura.
—Estimats amics, m’agrada veure la sala tan plena. Això em confirma que ja comencem a moure’ns pels pensaments positius cap un món lliure. Jo voldria afegir un altre concepte, i és el de la informació. Tota informació que vingui a vosaltres, no la doneu per bona, però accepteu-la, destreu-la, profunditzeu-la i tragueu-ne pròpies conclusions amb més informació. Això, amics meus, us farà amos dels vostres propis pensaments i us donarà seguretat envers a la pròpia existència...

Els moviments de la pastanaga eren cada vegada més expressius. La llentia havia decidit començar per les idees expressades per el moniato. Les trobava interessants amb una dosi de sentit comú. El pèsol s’havia perdut gran part de l’exposat en la conferència perquè estava capficat amb tot el que havia viscut abans d’entrar a la sala amb la llentia i la pastanaga.

La tomata verda va tornar a agafar la paraula i va demanar que si havia alguna preguntar per fer en els ponent ara era l’hora de fer-ho.

Una cigrona d’edat avançada va ser la primera en llevar la ma.

—Això que dieu està molt bé, però voldria saber a on ens portarà aquesta llibertat de la qual han parlat tots vostès.
Hi va haver un remor de fons que confirmava el desconcert de molts envers a les paraules escoltades.

Els oradors es van mirar entre sí i va agafar la paraula la fava.
—Senzillament ens portarà a una vida amb més coneixements sense pretendre ser el que no som. Les informacions que ens han estat inculcades ens ha minvat el nostre enteniment. I el que es pretén amb aquestes xerrades es que cada un de vosaltres sigui el que sigui, s’integri com a tal en aquesta societat tan variada però al mateix temps tan igual. Prou de la lluita individual. Prou de supèrbia innecessari. Prou de...

La sala en ple va començar a aplaudir amb força. Hi va haver un reguitzell de preguntes que amb les respostes adequades  anaven deixant cada vegada més clar el fonament de la conferència.

Continuarà......

diumenge, 12 de febrer del 2012

LLÀGRIMES DE COLORS


M’ennuego amb les llàgrimes de colors, 
petja sòlida de la meva vivència 
que progressa a gambades per aquest món
cruel,  quan en perdo el nord  d’aquesta existència  
tan grollera i al mateix temps tan fascinant.
En són nèctar substancial de les meves passes  
prometent-me  l’equilibri  ambicionat 
sense cap més fortalesa que els colors
forts i  vius que em marquen el camí
traçat en un nan racó del meu orgue
primordial, el cor, quedant-me amb complit
de la lluminositat per tot record.