Llàgrimes de pètals... GIRONA TEMPS DE FLORS 2013

Els pètals de les flors ploren llàgrimes transparents

que banyen el terra que els alimenta. Ploren per tu,

per la teva rudesa. No entenen com pots passar

pel seu costat i no veure-les  quan la seva fita és

donar bellesa als teus ulls tristos. Només et poden

cridar amb el seu aroma, és el seu vocabulari.

Els hi ha estat negada la paraula,  a canvi, però,

les han cobert d’olors diferents que les identifica.

Totes elles estan aquí per a tu! Gaudeix-les i les

faràs viure en el teu món particular, i tal vegada,

tan sols tal vegada les faràs viure en el cor d’algú.

L'home errant

Alt, un xic encorbat i amb pas tranquil, avançava l’home errant per aquesta terra amb una túnica i un bastó per tot guarniment. No volia res pesant que l’impedís avançar pels camins triats a l’atzar i sense destí definit. S’alimentava del que trobava pels camps i del que li oferien les persones que es creuaven al seu pas. Tenia la mirada clara, tot i que els ulls eren negres com el carbó. Portava anys així. No romania més d’un dia en el mateix lloc. Però, tot això va canviar quan es va creuar en el seu camí un altre home errant amb mirada clara també, però aquest tenia els ulls blaus com el cel. Es van mirar, es van saludar i després de fer quatre passes més, tots dos es van aturar. Al mateix temps es van girar i es van observar. S’havien trobat. Ara entenien moltes coses. Tots dos havien caminat arreu del món sense saber-ne el motiu. Ara ho tenien clar. Es van apropar un a l’altre i mirant-se en silenci van saber que ara ja podien parar, ja que cada un d’ells era la part que li faltava a l’altre. Des de que van néixer es van sentir perduts. El primer va néixer sense ànima i l’altre va néixer sense amor. La fusió de les seves aures van crear un nou ésser que va poder viure en pau. Els homes errants van desaparèixer de la faç de la terra i ningú els va enyorar. El nou home es va establir en un lloc i va poder actuar segons les regles i normes, però mai va conèixer la llibertat del caminar errant.

Ratolina Tina!

Mapache Salado

Et vas casar amb el gat

i vas tenir gats-rat.

L’ambició et va molt perdre

i amb ella et vas mal vendre.

Ai, ratolina Tina!

Innocent saps que no ets,

mes tranquil·la descanses

sabent que la justícia

per rates n'és regida.

Filigranes a la base

T’he vist decidit creuar el carrer per entrar a la botiga de regals sense dubtar. Em compraràs la copa blava de vidre que tant em va agradar quan la vaig veure mentre passejàvem? Has sortit amb una bossa... Me l’has comprat! Me l’has comprar! Posaré cara de sorpresa quan me la donis, ets un encant. Ja sé on la posaré: sobre el moble rústic del quarto de bany. Tinc ganes de tenir-la entre les mans, és tan bonica amb aquella filigrana a la base tan excepcional. La persona que la va dissenyar va posar tot el seu art en aquesta creació.

Van passar un parell de dies des de que el va veure entrar en aquell establiment, i el regal de la copa blava de vidre no donava senyals de vida.

Potser no era per a mi...Tindrà una amant?

Els dies passaven i la copa blava de vidre no apareixia per enlloc. Un vespre, tot sopant, va prendre el valor de dir-li. Ell, després d’escoltar-la no va poder evitar posar-se a riure. Li va fer saber que la bossa que va veure era un regal que el seu cap havia encarregat per algú que ell ignorava. Si li tenia que ser franc, no havia pensat més en aquella copa blava de filigranes a la base.

Quin desconcert tan gran ... Ni regal... Ni copa... Ni memòria...

El primer que va veure ella quan es va despertar del coma sofert feia deu dies arran d’un accident de trànsit, va ser una copa blava de vidre amb filigranes a la base sobre un moble que hi havia en un racó de l’estança.  Quan es va anar recuperant, li va donar les gràcies al seu marit per aquella copa tant especial. Ell, sorprès, li  va dir que no era d’ell el detall. Que aquella copa l’havien deixat per a ella, però ningú sabia com hi havia arribat.