VINDREU?

AVUI  DISSABTE, 14 d'abril de 2012 a les 18h

A la Llibreria-Teteria AMALGAMA,

c/ Francesc Ciurana, núm. 17

2a Presentació de la meva primera auto-publicació.

“PARAULES SENZILLES”

Hi esteu convidats!

Us estic immensament agraïda a tots, per donar vida a aquests petits escrits diaris que resten immòbils dins d’un xip del meu ordinador.

UN PETÓ!

Mònica

L'ÀNIMA DELS CABELLS

La certesa que en el cabell

de la persona hi radica la seva ànima,

encara és una creença d’algunes

civilitzacions existents.

Dedicat al meu amic DAVID SUQUET (perruquer)

Resto embadalit per tota

ànima que em vol transmetre

tanta vida com la vida en sí.

Dòcils i delicats brins sedosos,

amarats d’un exquisit aroma a romaní

llisquen amb subtilitat

per les meves mans i dits.

Ballen amb certa finor

com si en fossin grans dansaires

escoltant una cançó,

mentre la meva inventiva

s’alça sense aturador

per donar caire a uns filaments

nats i seductors que volen

ser una prolongació externa

de l’esperit que porten dins.

El frec de llargs cabells negres i

bruns em deixen extasiat, més

la fermesa d’uns cabells rossos i

curts, em roben el sentits.

Siguin llargs o siguin curts

els reverencio amb delit

i en caic impàvidament rendit.

Haikus...retalls de vida

La boira baixa

m’atrapa i m’embolcalla.

Sola en el no res.

Els raigs llargs del sol

escalfen la roja flor

arraconada.

La bonica flor

es trepitjada pel peu

ingrat de l’home.

Llangardaix al sol

jo asseguda al seu costat,

tarda tranquil·la.

A GUST!

Estic pletòrica i radiant

en el profit d’una espaiosa vida

que ha estat assentada arran de mar,

arran de terra i per gran vista

la immensa plana. Una existència

que s’apaga amb cada únic gest,

amb cada terme sense poder

retenir-la en el seu trànsit irrespectuós

del temps. Molt m’han acompanyat

períodes ennegrits i cicles atraients.

També èpoques on la saviesa

d’una subsistència innegable,

em facultaven acceptar episodis

no buscats, diades espinoses

que em perforaven l’epidermis i

jornades sedoses on la olor més

dolça em banyava de plaer.

Estic exultant, sí, no ho nego pas,

mes tot és deu al fet de poder

recordar temps passats sabent

difuminar els cruels estralls

que m’han segat l’esperit d’aquesta

entitat tan viva, tan meva.  

SUPÈRBIA O VANITAT?

No sé si per vergonya,  o  bé per por

a ser jutjat pel teu cercle tancat.

Tal vegada no agradi el que faig, més

tan sols una paraula, un comentari...

Hauries estat la meva  estrella bondadosa!

Mentre que així et veig com plasma

que només pot  brillar envoltat

d’estrelles de renom.

A VOSALTRES... 7000 visites

6-ELS MONÒLEGS INTERNS DE LA CLOTI

MESTRE, els seus deixebles diuen i fan coses molt curioses. Acabo d’anar a una de les seves cases repartides arreu. He de reconèixer que em va encantar, doncs hi abundava l’austeritat, cosa que vos és el que predicàveu, i no sempre els seus masovers ho han acatat, però això és un tema que tenim pendent de comentar. El que més m’ha sobtat, no és el fet que ens entreguessin un ciri, cosa adient, ja que la llum és un dels símbols de la vostra morada, sinó un fet que em va descol·locar una miqueta-força. El vostre seguidor ens va dir que el ciri hauria de romandre encès fins esgotar l’última flama de vida. MESTRE... encara no havien passat ni vint minuts, va hi ens diu : —Apagueu el ciri! Imaginis la meva cara de "tontina" quan ja tenia clar que hauria de mantenir-lo encès set hores (ho vaig calcular agafant la fórmula de la velocitat en que cremava i l’allargada que portava). Reconec també, que després em vaig alegrar, perquè m’havia plantejat el fet de com tornaria a casa amb el ciri cremant  i conduint al mateix temps. Ai MESTRE, quines incongruències que diuen els seus hostalers! Hauríeu de delegar alguna feina als seus arcàngels perquè li donessin un cop de mà....això se n’està anant en orris MESTRE. També, tot desitjant que no se m’ofengui, a alguns masovers els hauria de jubilar JA! No estan preparats per assimilar entre el que demanen i la resposta que reben. Que què vull dir? Doncs que hi havia uns nens que estaven fent la Professió de Fe, i el masover els hi va fer repetir el que ell deia, més els nens ho repetien amb la seva veu tranquil·la i dolça. Però, no sé  per quina raó, els hi va dir que fessin el favor de repetir-ho més alt. MARE DE DÉU, SENYOR! Els nens el van obeir(com s’ha de fer, ell era una persona gran i sabia “el que es deia”). Però el masover no va calcular que els nens són tot energia i quan van repetir de nou amb la veu més forta, ell és va esglaiar de tal manera que tots els apunts que portava a les mans(es veu que no s’ho sabia de memòria, després de tant anys a la mateixa professió...catxis) li van caure de les mans. S’imagina l’estampa MESTRE? Quan els apunts van tornar a les seves mans, gràcies a uns col·laboradors vestits de blanc, l’ordre dels apunts havia variat i ja no sabia per on anava... Sap com ho va arreglar? Doncs després d’una repetició més digué, bé és igual ja està...I SE’N VA ANAR A FER UN ALTRE COSA AMB UN BOL D’AIGUA. Jo patia de debò, perquè vaig pensar que com el nens haguessin de dir alguna cosa amb aquelles veus infantils però fermes, el bol aniria a prendre pel.... Està bé, està bé, parlaré bé! Hi sàpiga que també li va donar per parlar dels bitxos que s’arrosseguen per terra, però clar, sense dir-los pel nom. Aleshores jo no sabia exactament si parlava de bitxos rèptils o de bitxos humans... MESTRE! Envií algun exercit dels seus per jubilar al masover i donar entrada a alguna ànima jove i  amb l’esperit dolç i amable...perquè encara no li he dit que les mirades d’aquest eren fulminants, ja que si el “coro” no cantava quan ell ho esperava, rebien una mirada que els travessava de ple.

Ai, MESTRE!, em sembla que teniu molta feina... Per cert, si necessiteu ajuda, penseu que en aquest país hi ha molt de d’atur... i molts ganduls també!