divendres, 4 de desembre del 2020

Pça.DOLORS CONDOM

 .


La meva estimada DOLORS CONDOM, catedràtica de llatí, amb la qual vaig conviure l,últim any de la seva vida,  tindrà una "Plaça" amb el seu nom a Girona. Comvivíem ella, Ciceró i jo. Gràcies mil per tota aquella vivència. Em va deixar un bon record i l,herència de tots els seus llibres dedicats de la Ma.Angels Anglada, junt amb la seva AULA MAGNA

dijous, 22 d’octubre del 2020

Crit impotent


Definitavement ens han anulat, ja no som persones, som individuus. Les persones erem grupals, ara ens han dividit en mers individus. La força ja és individual i solitària. Quan s,arriba a aquest extrem ja podem dir que estem dins un camp de concentració on les lleis i les ordenances tan sols serveixen per separar encara més i els botxins són els que hauríen de vetllar per nosaltres, mers presos que l,únic pecat que hem adquirit que no guanyat, és estar vius. Mentre els botxins es neguin a pensar, nosaltres continuarem cami del crematori.

dijous, 8 d’octubre del 2020

Digues-m'ho tu...

 


Tu que m’has viscut, tu que m’has escoltat, tu que m’has parlat... Digues-me  tu on resideix la fina pell del meu ser davant tota injustícia percebuda i sentida... Digues-me tu on brollo quan tot s’esmicola a menys d’un pas d’on estic... Digues-me tu com nedo apartant tot el que em destorba per a seguir avançant... Digues-m’ho tu, tal vegada he d’escoltar-te per no perdre’m en el camí cap a la solitud... Digues-m'ho tu... que em coneixes..


Pintura de PAULA MÍNGUEZ: Http://www.muralesycuadros.com


dijous, 17 de setembre del 2020

Únic i sol batec

 No discernia el que deia aquella veu del que cantava. L’únic que experimentava era la pura vibració de les notes musicals ben acoblades. Una cama lliscava darrera de l’altra, els peus anaven sols, el cos es movia segons on es dirigien les passes incontrolables. El sentiment de volar era tan vigorós que per uns breus instants, entre les notes i la veu del cantor, la vida se li convertí en un punt infinit que abastà tot l’entorn, no hi havia ni principi ni fi, era tot un batec farcit de color.

dimecres, 16 de setembre del 2020

Divergent


Sóc dissident, sí! Sóc incapaç d’acceptar unes normes abominables contra-natura. No vull ser ovella del ramat, vull ser persona en tot moment i envoltar-me de persones, no de lloros que repeteixen tot el que els inculquen oblidant-se de que poden tenir criteri propi. La zona de confort és l'avant-sala de l’infern, de la vida no viscuda, dels sentiments no expressats, dels somriures perduts, de les alegries amagades. No crec en els medis oficials de notícies, i molt menys en els anuncis patrocinadors de consumisme. No tolero els programes televisius usats per tenir a la gent entretinguda per evitar qualsevol pensament, i molt menys als tertulians que parlen majoritàriament per omplir temps suposant i creant situacions que ni tan sols es compliran. No crec en els polítics, i molt menys en els que es creuen polítics i tan sols són “galls” de corral.  Sí, sóc dissident!



Il·lustració de Yaoyao Ma Van



diumenge, 13 de setembre del 2020

Excusa'm!

 


Excusa’m si penso dispar, si actuo diferent, si parlo amb vocabulari propi. Pretenc ser el que soc, sense interferències absurdes i abominables que no entenc. Ser compresa  i acceptada no pretenc, això ja ho he descartat fa temps. L’evasió és el que em permet seguir en aquesta “matrix” dirigida per dimonis. Excusa’m per viure!

dissabte, 12 de setembre del 2020

In-oblid

 


No m’oblidis, això demano!

Els petits records són la vida palpada.

Oblidar-te de mi és oblidar-me de tu,

No m’oblidis, fes-me viure!

Viure et faré perquè no t’oblidaré.



Pintura de Slaveika Aladjova

diumenge, 19 de juliol del 2020

Virulència de virus



L’únic virus que palpo i veig, és el de la virulència humana amb totes les lletres i en tot els sentits. Aquesta es filtre en tots el àmbits que puc arribar a conèixer. La maldat humana no té límits, com tampoc la bondat, aquesta que trobo en tots els racons on miro quan no deixo apoderar-me per les espines i les fletxes que arriben d’arreu. Advoco per aquesta des de que em llevo fins que vaig a dormir. Aquesta és la que vull en el meu món, on no qualsevol pot entendre. Allunyar-se del victimisme i l’ego del que molts éssers humans en viuen és la fita més gran a la que podem enfrontar-nos.

dijous, 21 de maig del 2020

T'estimo



Es volia comunicar, mes no podia, es sentia atrapada en aquell castell, ho intentava de totes les maneres, però el so se li havia negat des del mateix dia del naixement. Era bonica, sempre li ho deien, ella no podia respondre i sempre, sempre, sempre la miraven i seguidament marxaven. Es sentia tan sola. Uns, li deien coses boniques, altres, li explicaven penes, molts altres li dedicaven un somriure, tan sols una persona la va fer escruixir. Va ser una jove, que amb llàgrimes als ulls li va dir ben fluixet : - T’estimo! Dius tant sense poder dir res, ets la més bella imatge de la vida en plenitud. Ella sabia que es deia Margarita, doncs tothom la anomenava així quan la miraven mentre caminaven per aquell vell castell.

dimecres, 29 d’abril del 2020

Co...cov...covi...què?!



“Co” no ve de coronavirus , ve de “condicionar”. Condicionar la vida, aquest és el nom de la nova malaltia. Hem entrat a la 3a guerra mundial, una guerra sense armes de foc, aquestes que s’haurien usat si els haguessin deixat. Els mandataris dels diners, la part dominant del planeta, havien de fer alguna cosa per a fer un “reset”, ja que aquesta economia actual havia fracassat i havia arribat als seus límits. Tenien que començar de zero...com fer-ho? Doncs agafant un llibre on expliqués com matar i disminuir la superpoblació aniquilant a demés tot el món econòmic imperant, sense sentir-se culpables de matar a persones dèbils, persones sense defenses immunològiques, persones amb malalties latents, i com no,  persones sanes que serien “els danys colaterals”. Sí, en efecte, estem en una guerra encoberta provocada per a instaurar noves maneres de viure que s'aniran aplicant durant els propers 6 anys, mica a mica, pas a pas, i quan ens n'adonem d’això ja haurem perdut molts dels drets i llibertats adquirits durant anys i panys. La majoria de personal d’aquests món resta adormit i adoctrinat, creuen encara a la caixa “tonta”, on els programes i les notícies o són trivials i infantils o són manifestacions de pànic i por per minvar el lliure pensament de gent que no es pregunta res de res i acaten tot el que diu aquesta espècie de pantalla on els figurants no són lliures d’expressar-se, sinó que segueixen unes regles i normes vingudes de més a dalt. Els periodistes, actualment són lloros de repetició, No haurien d’existir els noticiaris, haurien d’existir només notícies d’investigació en tots els àmbits, tal vegada així, només tal vegada, podríem crear una humanitat amb criteri i sense condicionaments. L’altre resta d'humanitat es titllada de paranoics-conspiranoics, amb criteri propi per expressar-se, assumint els insults i egocentrisme dels adormits i dominats. Jo ja he triat el bàndol i tu?


Il·lustració Sara Herranz

diumenge, 29 de març del 2020

Joc de taula



Des del càncer vaig veure claríssim, com una revelació, que la vida era un joc. Els de dalt juguen a escacs i son les peces fortes. Els de baix, nosaltres, som els peons. Els de dalt juguen i fan “jacque mate” quan volen, els de baix ens limitem a jugar al joc de l’oca, amb la vessant que els daus els llença la mateixa vida. El que no m’hauria imaginat mai es que a la casella del confinament i poguéssim cabre tants.

dimarts, 24 de març del 2020

VIDCO-20

Quan estic a un pam de terra soc pura essència, sense interferències, sense limitacions, dono el que soc i sento en plenitud. El verb jutjar no hi té cabuda, per la senzilla raó que tot és el mateix. Quan baixo a terra ferma la realitat em destrueix i m’esmicola constantment. Soc dura amb la societat per què no enfronta una realitat que ens està matant. Soc incapaç d’anar de víctima i molt menys accepto el victimisme, ja que tots patim i hem patit el que està passant el nostre veí. No puc callar davant evidències i sobretot no puc callar per a no ferir. No sé amagar el cap sota l’ala i vaig directe a la jugular. Tots i cadascú de nosaltres pensem, actuem i vivim com millor sabem per afrontar aquesta situació que ens ha tocat viure. Quan estic a terra ferma no estic d' “hòstias”!

divendres, 6 de març del 2020

La lluna, la pruna...



La petita nena va esbrinar amb la seva curta edat que “vestir de dol” era vestir-se de negre perquè algú molt estimat havia mort. Les preguntes brollaven cada vegada que escoltava la cançó.
-Com podia vestir-se de dol la lluna, si sempre anava vestida de blanc?
-I la pruna? que com a molt es vestia de morat fosc.
-I qui s’havia mort?...
La petita nena tenia un mar d’embolic dins el seu cervell.
-I qui era son pare?... I sa mare?...
-I a qui cridaven? A la lluna o a la pruna?
No entenia aquella cançó que li cantaven tant.
-I qui era la germana del sol? La lluna o la pruna?
Aquestes cançons enlloc de adormir-la la desvetllaven més, i a l’escola quan la cantaven, ella intentava preguntar i sempre li responien que era una cançó tan sols.
La petita nena amb el temps i els anys va comprendre que la majoria de la gent parla per repetició no per convicció. Aprendre no tenia mèrit, el mèrit radicava en la repetició, que era la llei d’aprovació.

dijous, 5 de març del 2020

El Predicador



L’espècie humana, una raça destructora i creadora al mateix temps. Em costa entendre, i molt, com encara existeix. He arribat a pensar que a la fi estem tots morts a l’altre costat, el nostre ego es tan immens que inclús un cop morts ens fa viure igualment per què es nega a morir. Ell, el famós ego que neix dintre les nostres entranyes i es ben ubica, ja que ell és el rei de la zona que habita. Conec personatges que l’ego els encega, parlen de meditació, d’amor, d’ajudar...però el seu ego els té ben enganyats perquè no paren de fer mal al pròxim i al de més enllà. Els hi en fot el dolor que creen, s’escuden en les seves pròpies mentides fins l’infinit.

Dedicat a tot predicador amb un ego pestilent com a única vivència de vida!

dimecres, 4 de març del 2020

Punt negre



Cada matí, des de feia molt de temps, la Moia sortia al terrat a veure la gran extensió de cel  que cada dia li oferia un espectacle diferent. Aquella matinada, però, va ser diferent. El cel es mostrava tal qual era, sense núvols, sense boirina i amb un color ben peculiar, un color no definit, tot i que era en un to blavós. Estava bocabadada mirant aquell espectacle senzill i sense res, mentre a la ma hi tenia el seu cafè matinal. Un punt negre a la llunyania va captar la seva atenció, era l’únic que hi havia en aquell quadre perfecte no pintat. Com que volia esbrinar que era, va entrar a buscar els binocles, cosa gens senzilla per cert, ja què mirant aquell punt negre va ensopegar amb la pota d’una cadira, lliscant-li de la ma la tassa, esclafant-se aquesta contra el terra. Ignorant aquell despropòsit va seguir per a anar buscar aquelles lents tant potents. Només sortir altre cop a l'intempèrie  se les va posar a l’alçada dels ulls,  però enlloc de manipular les lents per veure-hi clar, anava caminant endavant trepitjant així un “afer” que havia fet el gos, al mateix temps que xocava amb els estenedors. Un cop aconseguit arribar a la punta de la terrassa va adonar-se que ja no hi havia allò negre i ínfim que li havia cridat tant l’atenció. Girant-se per anar a deixar els binocles va veure diferents punts negres arran de terra; el cafè escampat arreu, la tassa esmicolada, les trepitjades d’”afers perrunes” i una cadira estimbada cap avall. La seva vida no era fàcil, les coses materials li complicaven tot. No havia vist un punt negre, no , n’havia vist quatre, i aquests molt palpables i clars, i sense binocles.

dilluns, 24 de febrer del 2020

Cant de Sirenes



-Escolta’m!
-Digues Maria!
- Tinc un nan aquí.
-Un nan?...A on?
-A sobre la falda i pesa.
-I que hi fa a la teva falda, que vol?
-Busca feina, tu n’hi podries trobar?
-Que sap fer?
-Cantar...ballar....i xerra molt!
-Val, miraré de buscar-li feina, però digues-li que es posi a terra que sinó després et faran mal les cames.... Per cert, com es diu?
-(uns segons en silenci com si estigués escoltant)... Fredo, diu que es diu Fredo!




-Joan, que fas aquí parat a la porta?
-Esperant al meu pare!
-Que t’ha dit que vindria?
-Sí...
-D’acord! Fem una cosa, anem al jardí i quan vingui jo l’acompanyo al jardí i allà estareu bé.
-No, no...jo el vull esperar aquí!
-Molt bé! Però t’aparto de la porta, no sigui que quan entri et doni un cop a la cadira de rodes i prenguis mal...va bé?
-Valen!



-Bon dia Hermínia!
-Saps el meu nom?
-I tant!
-Que ens coneixem?
-Una mica, sí ;-)
-Jo no t’he vist mai!
-Perquè m’amago Hermínia!
-Ah! Ets punyetera eh!



-Vols beure algun suc preciosa?
-Sí, si us plau...Com et dius?
-Mònica!
-Tingui, un suc de taronja boníssim!
-És per a mi?
-Sí, tot per a vos!
-Com et dius?
-Mònica!
-I això que és?
-És per a vostè, un suc de taronja!
-Ah! Que bé!.... Com et dius?
-Mònica!



-Que mires Patrícia?
-A aquell home!
-Quin home?
-Aquell d’allà...no sé que fa, però mira molt!
-Et mira a tu?
-A vegades.
-Que vol?
-No ho sé, només mira.
-Tranquil.la, segur que es una visita i no troba a qui busca.
-Segur. Ves a preguntar-li.
-Sí, ara hi aniré, però abans m’has d’acompanyar que hem d’anar a canviar-nos.
-I si marxa?
-Si marxa es perquè ja ha trobat a qui ha vingut veure.
-Ah, molt bé!


El meu dia a dia com a gerocultora. 
Noms ficticis per preservar la intimitat.






diumenge, 2 de febrer del 2020

De professió : Vocació! Arrels Fundació Les Vetes


Tan sols podem donar si sabem rebre, i no em refereixo a coses materials, sinó que parlo de la delicadesa i la senzillesa de la paraula “amor”. Mot aquest que engloba infinitat de vessants. Hi ha amors i amors hi ha. Del que vull parlar aquí és de l’amor incondicional, aquest que reps i dones sense intermediaris ni freqüències externes que t’aboquen cap a un o altre. Aquest amor del que parlo és pura essència, és pura energia que s’intercanvia entre mirades, somriures i gestes. Es aquest amor que no necessita de la paraula per fer-lo conscient. Les residències geriàtriques necessiten d’aquest amor humil, net i espontani en el seu dia a dia. Ells estan fora del seu àmbit, acostumar-se a una llar nova i diferent no és gens fàcil. Moltes vegades no entenen que hi fan allà i volen anar a casa, però ara la seva casa és aquesta els hi agradi o no. Escollim per a ells el millor sense poder tenir en compte la seva opinió, ja que aquesta està atrofiada per la seva malaltia o bé perquè el seu cervell ja no és racional. Quan podem entendre això, podem donar i acabem rebent més que no pas donem. És una simbiosis on el rebre és més poderós que el donar.

diumenge, 19 de gener del 2020

Venuts



Vivien en estatges, hi havia un munt de passadissos i cambres arreu. Les estructures eren moltes i quedaven separades unes d’altres per uns quants metres. A fora, les besties alades volaven per la zona, quan feia vent planejaven com si fossin fulles de paper, i les seves ales quedaven immòbils i esteses.  Vivien conjuntament amb altres espècies, unes millors que d’altres , però a la fi totes buscaven el seu lloc per viure, caçar i donar pel sac. Aquesta era la realitat amagada i que no afrontava la raça dominant, que no era altra que la humana.

divendres, 10 de gener del 2020

Dalai-Dani



Ballava amb les espurnes de salinitat que li regalava el mar, aquest no li demanava res a canvi, i això, a ella la fascinava. Tot i així, ella, va voler oferir-li la més neta de les seves mirades. Ell, el mar, ho va percebre i li va enviar una onada suau, lenta, fresca i clara. Ella intuïa que la naturalesa l’escoltava, a la seva manera, però la sentia. Amb el que no va comptar va ser amb l’aparició d’un Dalai enmig d’aquella solitud costera. El Dalai li va fer saber que qualsevol raça  animal superava amb escreix l’espècie humana. Ella, ja ho sabia, però quan se li va confirmar un estrèpit de notes i lletres van començar a dansar amb una eufòria immensa dins el seu petit-gran món.


Dalai significa oceà.
Dani significa justícia de Déu.