 |
| Sergio Vergara |
No ho veia gens clar ella. Tots aquells ulls sortits d’òrbita
mirant-la fixament l’angoixaven molt. No li agradava sortir del cau, hi estava
bé allà. La seva mare no entenia la dèria que li havia entrant a la Mima. A cap
dels seus descendents els hi havia passat res igual. Intentaven fer-li entendre
que els ulls que ella deia no eren cap perill, tan sols eren mirades inertes,
sense vida. Però ella els hi argumentava que els havia vist plorar llàgrimes
blanques i espesses que feien pudor, i que a més a més eren molt llargues. Els
altres li deien que no li podia passar res perquè les llàgrimes s’esquivaven
molt ràpidament i es veien de lluny. No hi va haver manera de persuadir-la d’aquella
fòbia tan extrema. Sempre més va viure a dins i tots el que l’estimaven li
portaven menjar i beure, i quan alguna de les seves amistats no apareixia pel
seu cau, la Mima s’imaginava que les llàgrimes l’havien atrapat, i aleshores
resava per elles. Així va viure la Mima la seva curta vida per falta de
moviment. Havia nascut en un edifici molt alt i allà mateix es va morir. Des del
seu cau observava els taulats dels edificis més baixos, els quals estaven farcits
de xemeneies que fumejaven durant la tardor, l’hivern i part de la primavera. La
oreneta Mima és va perdre viure la vida per l’engany del seu cervell.
