—Saps qui sóc?—em va preguntar mentre dormia.
—No!—vaig respondre en el son.
—Bé, quan et despertis ho sabràs!—va afegir.
—Esperaré doncs! Ara estic massa bé per desvetllar-me—
vaig dir-li.
—No tens curiositat?—va indagar amb sorpresa.
—Sí, i tant, però com que ja ho sabré quan em desperti
no cal avançar res— vaig afirmar.
Després d’una agradable migdiada sota la immensa
figuera d’aquell jardí i amb els ulls ben oberts observant la perfecció de les
muntanyes, els prats i de tot l’entorn ho vaig saber.
—Eres la vida!— vaig dir amb un somriure.
