 |
| Raquel Sarangello |
Tornava a l’hotel després d’estar tota la tarda
en una reunió angoixant. Va mirar-se el mapa de la ciutat per situar-se. Se’n
va adonar que si creuava per varis carrers fent diagonal s’estalviaria el taxi
i també li tocaria un xic l’aire. Els carrers pels que s’anava aventurant no
eren exactament com s’havia imaginat. A part de poca llum i havia olors desagradables vingudes de l’asfalt.
Va pensar que allà les rates s’alimentaven amb nutrients potents. També va observar que
hi havia grupets intimidadors aposentats per les aceres, però va pensar que si no els mirava l’ignorarien.
El pas d’en Cinto s’anava accelerant per moments, i uns passos a darrera seu
també. Per assegurar-se que la persona que caminava al seu mateix pas no el seguia, va
girar a la primera cantonada. L’individu en qüestió va seguir amb el mateix pas però
va avançar en línia recta.
—Estic paranoic!-va dir-se en Cinto.
Quan ja portava uns quants metres i veient al
final del carrer, va observar que un home venia de front i directe. En Cinto,
va afinar la mirada i va veure que portava la mateixa xupa que l’home que li
anava al darrera feia pocs minuts. Automàticament es va posar en alerta, però
de poc li va servir. En qüestió de segons es va trobar estirat al terra amb una
costella trencada, el nas partit i sense dos dents. Com va poder es va llevar i
va entrar en un bar de putes que tenia a pocs metres. Gràcies a elles va poder
recuperar-se una mica, però no de la manera tradicional en que treballen elles
sinó a la manera de mare; gel al nas, gel a la boca i perquè no van gosar
posar-li gel al pit per por que se’ls hi quedés glaçat.
A la fi en Cinto no és va estalviar al taxi, i a
més a més de no tocar-li l’aire va ser tocat per un manat d’hòsties.
L’endemà és va saber que un boig s’havia
dedicat a apallissar a homes que anaven sols pels carrerons del casc antic de
la ciutat.
