Atònit, capto una essència argilosa,
lliscant per tot racó amb atreviment,
impregnant d’una entitat melosa
aquest cos temptat agosaradament.
S’està desprenent quelcom, intervé
arrasant-ne el cor, la ment i l’ànima,
bellugant-se amunt, avall també,
deixant-ne una breu estela ínfima.
Friso digerir-ho amb sotilesa
aquest guirigall que em tensa la pell,
i que ni tan sols la racionalitat, apressa
fer-s’hi un solc enmig del desgavell.
M’està amarant el cos, saciant-lo
del que no n’és visible, ni tampoc palpable
penetrant-lo i aromatitzant-lo
d’una fragància dulcina i notable.
L’allau invasiu m’ha ben atordit
i no n’encerto aturar l’avalot
que em crema els llavis i els dits
fent-me sentir Artur o Lancelot.
N’estic presoner del tot, cadenat,
l’atac n’ha estat exitosament calat,
n’he volgut fugir, però en resto lligat,
aquest orb de llum m’ha ben desballestat.
En sóc esclau d’aquest setge raptor,
que m’ha omplert sense cap mena de por
cada fracció fins l’últim racó;
del bell-tràgic elixir de l’amor.
