Intruses

Tres gotes li baixaven per entre els pits, mentre que dues li lliscaven pel mig de l'esquena. Aquestes últimes li donaven pura sensació de carícies, les altres li semblaven traïdora intromissió. Les cinc gotes eren producte d'uns esquitxos d’aigua provinents d’un aspersor del jardí. Amb aquestes sensacions contraposades va entendre que no tot el plaer va acompanyat d’esperança ni tota intromissió és dolenta.

Il·lustració Guido Crepax

Préssecs

Havia anat a comprar fruita a la verdularia nova que havien obert al barri. Estava buida, tan sols eren ella i el botiguer. Ella estava triant préssecs de vinya.

—No és això el que vols— va dir el venedor des de darrera del mostrador.

—Disculpi? M’ho diu a mi?— va preguntar tot girant-se a mirar-lo.

—Sí! És l’única clienta que hi ha si no se n’ha adonat!— va respondre ell sense aixecar la vista d’uns papers que estava llegint.

—Doncs va errat! Si estic agafant préssecs és perquè vull préssecs.

—No! Està triant préssecs perquè li agrada una cosa que tenen ells.

—Ai mare! I que vull doncs?—va preguntar ella desconcertada.

—Vol trobar la textura vellutat dels préssecs en les persones.

Ella, sense saber que dir es va quedar plantada mirant els préssecs.

—Em pot dir d’on ha tret aquesta deducció senyor?— va dir més segura del normal.

—Del que desprens!

—Déu meu! Que desprenc?

—Desprens les ganes d’un món com pocs!

—Vostè és vident?

—No, sóc el seu mirall tan sols!—va respondre amb un somriure trist.

Ella va deixar els préssecs que tenia dins la bossa sobre el mostrador i va marxar.

A l’arribar a casa va anar al bany i es va mirar al mirall i el que va veure la va deixar perplexa. A l’altre costat del mirall hi havia la cara del botiguer que li estava picant l’ullet.

Feia anys demanava conèixer a algú que l’entengués i aquest “algú” era ell, el botiguer.

"Delicatessen"

Envolta'm de la felicitat que desprens, jo també la tinc i penso que la felicitat al quadrat pot ser una experiència única. Dóna’m la nit, jo t’oferiré el dia i amb la lluna i el sol farem dibuixos amb les nostres puntes fregant-se. Banya’m d’amor i jo et banyaré de paraules plenes de sentit. I si no pots fer res de tot això no t’amoïnis jo seguiré vivint des del cor on tot és més senzill i planer. Declaració d'amor d'una flor a un arbre del bosc.

Fletxa sense punta

Havia palpat el que li faltava per caminar pel món, però que ho hagués tocat no la va alertar que tal sols fos un miratge massa ben definit. Per què l’univers jugava tan bestialment amb ella? Ella que tan sols sabia estimar i li era tan difícil deixar de fer-ho. Havia tocat el cel i ara l’enviaven a la foscor més absoluta de l’absurd de tot plegat. Un cop més va decidir tornar a entrar en el seu món particular on res ni ningú podia ferir-la.

Transparent

Hores es passava escoltant música i mirant el no res. Li passava, allò que en deien “el temps”, sense que se n’adonés. La sang ballava al ritme del que sonava i la ment fugia a mons paral·lels. Aterrar a la vida sempre li era molt brusc, a vegades inclús havia hagut de practicar un aterratge forçós provocant la caiguda des d’on estava, quasi sempre en el balanci de la terrassa. Anava plena de blaus pel cos, ella solia dir que eren cops de bastons de la vida real que odiava la vida perfecta. Així era ella, una ondina convertida en humana.

Pintora Ondina Lobos