La conferència havia arribat
al seu fi. La llentia estava pensativa en el seu seient, mentre els de la sala
s’anaven aixecant, no sense parlotejar i comentar. Un cop d’un cogombre la va
treure de les seves cabòries. La pastanaga s’havia arribat a la taula dels
ponents i els felicitava pel bon enfocament que havien donant als temes de
llibertat, tolerància i sociabilitat. El pèsol ja era fora del local, un cigró
amb ulleres de pasta li estava escalfant el cap sobre la poca possibilitat
d’aconseguir el que els conferenciants havien exposat.
La llentia, estava arribant
a la sortida quan va sentir aquell nom amb el qual tan sols la cridava una
llegum. Al girar-se, el cor se li va disparar, era la seva amiga d’infància a
la qual feia anys que no veia.
— Xet! —va dir saltant la
Llentia.
—Llia! Llia! Quina alegria!—
va dir la Mongeta del ganxet —mentre s’abraçaven.
—Xet! Xet! Quan de temps! —
anava dient la llentia ben joiosa de poder abraçar a la seva companya
d’experiències infantils.
La pastanaga va passar pel
costat i se les va mirar amb un somriure.
—Vosaltres dues teniu molt
per explicar-vos! — va dir la pastanaga apropant-se a elles.
La llentia i la mongeta del
ganxet es van des-abraçar i li van dedicar una rialla conjunta.
La pastanaga traspassà la
porta del local i veié al pèsol que havia vist abans d’entrar, intentant
escoltar a el cigró. S’hi apropà.
—Estimat cigró, estàs
perdent el temps amb el pèsol. No veus que no pot escoltar-te?—va dir
taxativament la pastanaga.
—Què és sord?—va preguntar
el cigró mirant a una i a l’altre.
—No! No, no! Fixat bé amb
els ulls! —va dir la pastanaga.
El pèsol no entenia res del
que estaven dient aquells dos que tenia al davant.
—Ostres, sí! Ara ho veig!—va
afirmar el cigró.
És el que ens passa a tots,
primer fem i després si hi pensem observem. I primer hauríem d’observar.
Continuarà...
