dissabte, 24 de març del 2012

HORTALISSES (Capítol 4)


La conferència havia arribat al seu fi. La llentia estava pensativa en el seu seient, mentre els de la sala s’anaven aixecant, no sense parlotejar i comentar. Un cop d’un cogombre la va treure de les seves cabòries. La pastanaga s’havia arribat a la taula dels ponents i els felicitava pel bon enfocament que havien donant als temes de llibertat, tolerància i sociabilitat. El pèsol ja era fora del local, un cigró amb ulleres de pasta li estava escalfant el cap sobre la poca possibilitat d’aconseguir el que els conferenciants havien exposat.
La llentia, estava arribant a la sortida quan va sentir aquell nom amb el qual tan sols la cridava una llegum. Al girar-se, el cor se li va disparar, era la seva amiga d’infància a la qual feia anys que no veia.
— Xet! —va dir saltant la Llentia.
—Llia! Llia! Quina alegria!— va dir la Mongeta del ganxet —mentre s’abraçaven.
—Xet! Xet! Quan de temps! — anava dient la llentia ben joiosa de poder abraçar a la seva companya d’experiències infantils.
La pastanaga va passar pel costat i se les va mirar amb un somriure.
—Vosaltres dues teniu molt per explicar-vos! — va dir la pastanaga apropant-se a elles.
La llentia i la mongeta del ganxet es van des-abraçar i li van dedicar una rialla conjunta.
La pastanaga traspassà la porta del local i veié al pèsol que havia vist abans d’entrar, intentant escoltar a el cigró. S’hi apropà.
—Estimat cigró, estàs perdent el temps amb el pèsol. No veus que no pot escoltar-te?—va dir taxativament la pastanaga.
—Què és sord?—va preguntar el cigró mirant a una i a l’altre.
—No! No, no! Fixat bé amb els ulls! —va dir la pastanaga.
El pèsol no entenia res del que estaven dient aquells dos que tenia al davant.
—Ostres, sí! Ara ho veig!—va afirmar el cigró.
És el que ens passa a tots, primer fem i després si hi pensem observem. I primer hauríem d’observar.

Continuarà... 

divendres, 23 de març del 2012

LA VISIÓ DE LA VEÏNA


Jo tinc un veïna, una veïna molt llesta,
que pel matí m’explica boniques històries,
i arribant al capvespre la més dura realitat.
Em relata amb enuig, però amb dolça veu
que el nostre petit món, és plagi d’una entitat:
“El cos humà”.
I segueix la veïna relatant-me que;
El cervell del món està format per cèl·lules
que irradien el seu mal fer, confonent
el poder de manar amb el poder de deposar.
El braç dret és farcit de cèl·lules privilegiades,
teòrics recomanats i antics pensadors.
Mentre que el braç esquerra és ple de peons,
alfils  i intel·lectuals no reconeguts.
El tronc és la distància marcada
entre els dos braços, ja que el centre
no existeix, tot i que les cèl·lules dolentes
intenten infiltrar-lo. El melic és petit, perquè
hi van a parar les grans idees dels bons homes.
El baix ventre esta ocupat íntegrament
per l’abús de poder, per la manca de pensament
i pels projectes en benefici propi. És la part més
moguda d’aquest món cel·lular. I sense
oblidar les cames, en diré que elles,
són el cubell dels residus pesants
que el bon funcionament del cos no pot engolir.
I segueix la Veïna dient-me que tal vegada demà
em parlarà dels dits, el cor i el recte final.
Jo tinc una veïna, una veïna molt sàvia.

dijous, 22 de març del 2012

CLOC-CLOC!


Cloc-cloc! La música dels talons de les botes 
a les fustes del passeig a prop de mar la tenien
catatònica. Els breus pensaments no avançaven
endavant , però tampoc cap enrere.

Cloc-cloc! L’aire fred del mes de març es filtrava
pels petits espais buits del  jersei  llarg
de llana d’un color blanc i gris. La vida
seguia exempta d’ aturador, sense fre.

Cloc-cloc! El sol l’albirava mentre l’escalfava
amb els raigs calents de mitja tarda.
Cada quatre passes les onades
la saludaven amb el rebot a la terra.

Cloc-cloc! La solitud buscada i trobada
era bon fàrmac per la seva ànima ferida.
Tornaria a casa amb sensació lleugera
d’haver deixat alguna tristesa
a la platja que la féu feliç.

dimecres, 21 de març del 2012

LA BUIDOR


Profunda, immensament malcarada,
mestressa misteriosa del món empíric
que signes la teva miserable entrada
amb notes discordants d’un oníric,
patètic i cruel cant. Ets altiva,  
m’ocupes allunyant-me de mi mateixa.
Ets dura igual que pedra i viva
com foc d’una llar tancada amb reixa .
Ets freda com el gel. Per què véns?
Jo no t’he cridat, t’odio, no et vull sentir,
més no sé com t’apropies de mi.
Però sàpigues que aquesta creuada, almenys,
la penso vèncer  jo, i l’amor que no
et professo morirà al meu cor.

dimarts, 20 de març del 2012

TU QUE ETS POEMA


Vosaltres, petites lletres 
dansaires que us acobleu
donant-me gran sentiment.
Vosaltres, belles paraules 
lligades que us estimeu
donant-me bocins d’amor net.

dilluns, 19 de març del 2012

CERVELL ADORMIT


Hem pujat amb unes tradicions i un obrar que no ens pertany. La vida evoluciona i amb ella els costums i el fer. Som el que som i fem el que fem per unes idees que ens han minvat la creativitat i l’auto-estima. La vida com a tal és creixement. Els mals d’aquest món es deuen en unes creences inculcades sense base afectiva real. La estupidesa dels ésser humans és no voler avançar amb tolerància. L’ idiotisme col·lectiu és el que crea murs que es solidifiquen amb més idiotisme provocat  per uns ideals personals que arrastren a tots aquells que no volen veure més enllà. Els humans ens entossudim a mantenir unes normes que ens mantenen segurs dins un cau faltat de vivències pròpies i noves. Els que juguen són ”locus”, els que es queden enclaustrats “limitats”. La vida i les sensacions fan evoluciona la ment i l’ànima. Sabeu que podeu ser lliures?...No us limiteu amb la paraula llibertat com l’enteneu actualment, té altres connotacions en del seu interior.

diumenge, 18 de març del 2012

NOSALTRES SOM TU! (Catalunya)


Som un país amb cognició,
el nostre saber ens omple l’esperit
més amunt de les serres i
més avall de les muntanyes.

La nostra lluita és plena d’ortigues
que esquivem amb les puntes dels peus
mentre ballem amb vigorosa energia
al so dels nostres cants.

Tenim la voluntat de ser
i això ens ha portat al zenit
de la nostra terra fèrtil
de la nostra terra gran.

Clamem a l’aire els nostres mots,
són llavors proliferes
per honorar la nostra llengua
per honorar la nostra gent.