dissabte, 10 de juny del 2017

"La Capulla"

Creia en les ànimes, i no entenia com l’havien posat en aquest món tan brusc. Però el que ella desconeixia era que l’havien enviat perquè comprengués que no totes les ànimes provenien d’allà mateix, volien donar-li una lliçó que no oblidaria quan tornés a casa. Amb el temps havia aprés a torejar el dolor, però sempre hi havia pedres que ella no esperava. Allà era “flower powers” i aquí era “la capulla”



Pintora Emilia González

Color violí

Ell va descobrir que ella s’amagava darrera un pot de tint color violí. Això el va descol·locar, ja que ella era autèntica en tot i aquest fet el va fer dubtar. Però ell no sabia que ella es tapava les canes per un sol motiu. Mentre ell cavil·lava i vagava per entendre aquell fet, ella vivia ignorant el trasbals que havia ocasionat a la ment d’ell quan li va dir que es tenyia. Ell ja no la mirava igual, ella ho percebia. Ell la va deixar, no volia a ningú que no fos ell mateix en el seu entorn. Ella no va entendre mai que va passar. Ell seguia buscant la perfecció de la naturalitat en tots els àmbits. Ella seguia tenyint-se perquè una gitana que va llegir-li la mà li va dir que és moriria un dia quan tingués els cabells blancs.

dimecres, 7 de juny del 2017

ELL

La seva llibertat em trasbalsa. La seva manera de moure’s em rendeix. Em sento tan tosca al seu costat. Quan em toca la pell em fonc. Les seves carícies són suaus i dolces. Quant amor, Déu meu! Però no! Sóc jo! Només jo! Una femella tosca, absurda, despistada i alguna cosa més que me la guardo per a mi. Jo només vull ser com ell; espavilat, elegant i guapo. Vull ser com ell, el gat. Així és ell.

dilluns, 5 de juny del 2017

L'última ventada

La qüestió no era aquella, era ben diferent. Eren dos mons paral·lels sense cap lligam que els unís. Ella, vividora de la vida, ell encasellat en el món. Es van conèixer una tardor quan les fulles ja banyaven les aceres i els boscos lluïen estores de colors. Van viure els vents, les neus, el fred... Ella sempre indagava en la profunditat dels seus ulls, ell tan sols és veia a sí mateix reflectit en la mirada que l'indagava. Quan els primers brots de la primavera van despuntar, ella es va retirar amb les restes de les fulles mortes a terra i una ventada se la va endur món amunt.  



II·lustració Catrin Welz-Stein

diumenge, 4 de juny del 2017

Sang viva

Feia temps que no sortia, però aquella nit ho va fer. L’ambient no era tumultuós. Va ballar totes les cançons que va tocar l’orquestra. Estava en el cel, així ho va confessar a la seva amiga. Ho va ballar tot; tangos, valsos, rock, country, salsa, boleros...sempre sola, però. La pista era d’ella i les gotes de pluja que queien del cel la besaven...el cel existia i era al costat de casa. A estones aspirava el fum dels joves que fumaven maria i reien, aleshores volava amb els peus a terra.



Pintura de Cynthia Cristina