 |
| Alicia Evita Medina |
A la Mia li agradava tenir les parets farcides de
quadres. Tan li feia de qui eren, tan sols adquiria els que li feien
pessigolles a l’ànima. En tenia de petits, grans, rectangulars, vells, moderns,
antics.... Tots i cadascun d’ells l’havia comprat perquè la visió de la pintura
plasmada en el llenç la transportava. Tots, menys un. Aquest era el més petit i
restava en un racó de l’entradeta. L’havia trobat al costat d’un contenidor
junt amb altres estris d’algú que havia decidit fer redecoració i s’havia
desfet del que ja n’estava tip. Quan es llevava amb el pes de la vida a les
espatlles, se’l mirava i es repetia mentalment el que hi havia escrit al dors. El
dibuix no era especial, tan sols un sol groc ataronjat sobre un fons negre, res
més. El groc era intens, el taronja suau i el negre molt negre. El que la va
fer decidir a endur-se’l va ser la dedicatòria, escrita amb lletra desigual i
vocabulari vulgar: Collons,
deixa’t d’hòsties i aprofita que ets aquí!
