Capacitat

En Jan i la Lena era un matrimoni que havia viscut molt i parlat poc. Un dia, en Jan va voler esbrinar aquest fet.

WILMAN ARIZA PANIAGUA

—Lena, jo no parlo gaire, però és que tu tampoc.

—Què em vols dir amb això?

—Que a vegades podem donar la sensació que no tenim res a dir-nos.

—Sí, ho sé Jan! Però això em preocupa ben poc, perquè jo t’escolto molt!

—Però si ja saps que parlo poc Lena!

—Que no escolti les teves paraules no vol dir que no et senti, tan sols és que t’escolto amb els sentits que desxifren la remor sorda que acompanyen a les teves gestes.

En Jan, l’entenia perfectament, doncs ell feia el mateix, per això no necessitaven converses constants per explicar-se a si mateixos.

Els sentits s’han d’utilitzar per veure el que no es veu i sentir el que no es diu.

El pla o "el plan"

—Tengo “un plan” Jartur!

—Serà útil Marianu?

Michele Devinant

—Creo que sí! Está muy bién especificado.

—Bé, això no és bàsic, la importància rau en si es un bon “pla”.

—Me lo han recomendado Jartur!

—Coi! No és teu?

—No! “Un plan” así lleva faena hacerlo!

—Per Déu! No anem pas bé, eh Marianu!

—¿Como que tu lo harías no?

—Si calgués, sí. Però jo ja no necessito “un pla” Marianu.

—¿Estás seguro Jartur? Este es muy bueno. Funciona tanto de ida como de vuelta, el trayecto està diseñado para ver la costa y el interior por carreteres secundarias. Ademàs, te vas encontrando vistas impresionantes y muy buenos restaurantes.

—Perdona? Què em dius què Marianu?

—Ai Jartur! Que no te enteras! Es una ruta buenísima para llegar a Barcelona desde Madrid haciendo zig-zag.

No ens feu perdre el temps... Si us plau!

Rafael Arjona

Els editorials d’alguns diaris

i revistes, haurien d’estar

donats de baixa per la senzilla

i única raó que la “palla” supera

amb escreix la finalitat de l’escrit.

Arranjament exclusiu

Aron Wiesenfeld

No sempre estava disposada a obeir ordres, n’era rebel de mena. La seva lluita variava des d’un trist petó a una gran ofrena. Actuava segons es sentia atreta, el seu inconformisme era conegut per tots, tampoc la podien provocar perquè ella els calava en un tres i no res. La mare, la germana i la tia l’admiraven, però no així el pare, l’oncle i l’avi. Aquella família estava dividida envers l’actuació de la Peki. Quan va créixer més, en tots els aspectes, va prendre una gran decisió, va posar fi a la seva vida amb una dosi d’alcohol i somnífers(no volia patir en el transit). Una única nota va deixar:  “Inclús amb el dret a viure em rebel·lo, i l’agafo perquè em pertoca des del dia que vaig néixer”. Més avall amb lletra petita va afegir: “Ho sento, però m’estimo, Peki”. Des que va marxar, les pica-baralles familiars van continuar envers ella, però aquesta vegada la mare, la germana i la tia no ho entenien, en canvi el pare, l’oncle i l’avi ho havien entès a la perfecció.