Papa...llo...na

Sota les ales d’una papallona

voldria descansar. Ho desitjo

quan les tempestes vingudes

del fons de la terra em mostren

una realitat llardosa, coberta

d’injustes supuracions que tapen

el que troben en el llarg camí

del despertar. Descansar voldria

amb tu, papallona d’ales fràgils.

Curs de Silenci

Raúl Soldi

El professor va començar a parlar. Donava la sensació que l’aire per respirar no anava amb ell. Els alumnes estaven atònits. La xarrameca  de l’home no donava peu a pensar el que estava dient, i menys encara a digerir tot allò que sortia per aquella boca inquieta i espitada. Alguns inscrits, com si el llavi inferior  de la boca els hi peses  van començar a obrir-la. Els ulls els mantenien fixes en el professor xerraire. Mentrestant l’home seguia escupin paraules amb diferents tonalitats, i sempre, amb la sensació de no agafar aire per omplir els pulmons. De sobte, però, va callar. Dins el cervell dels oients encara hi ressonava la veu d’aquell instructor.

Els aprenents no havien llegit el títol del taller, havien donat per fet que el curs era sobre la primera paraula. Havien assistit a una classe sobre la no lectura total i les preses dins el món actual efectuada per Damià Silenci. 

Secret?

El secret de la mort es troba en el cor de la vida.

Aquestes paraules tan clares escoltades en una conferència no m’han aclarit gens les meves inquietuds. Tal vegada, no sóc ni prou llesta, ni prou oberta mentalment per entendre-ho. Intento regir-me per la senzillesa com a únic protocol, per obtenir el fons real de la meva existència, o sigui la realitat...la meva realitat. Cada persona un ànima, cada ànima un món, cada món una normalitat i cada normalitat diferent. Nombroses vegades, per a no dir quasi sempre, distorsionem la realitat (la nostra) i això ens fa vulnerables o forts, sigui quin sigui el procés viscut o patit. Em pregunto si el secret de la vida és el cor de l’amor.

Un bon home...

El palmell era rugós, hi havia tota una vida reflectida. Les mans eren grans, bastes, amb uns dits molsuts  i curts. Una zíngara, li estava llegint mentre li anava passant el dit índex per cada solc marcat. Li deia coses que ell assentia breument amb el cap. La zíngara sense deixar anar la ma d’aquell bon home, va alçar la mirada per trobar-se amb la d’ell. Quan anava a desplegar els llavis per pronunciar alguna cosa que l’havia inquietat, ell, amb ulls plorosos es va avançar dient-li que havia encertat en tot, però que això que tenia intenció de dir-li ara s’ho estalvies. Ella va mossegar-se els llavis mentre ell li oferia un somriure obert i tranquil.

Dies més tard, en els diaris sortia un fet insòlit:  Un bon home s’havia suïcidat dintre d’una església. L’havien trobat penjat en una capella petita amb els fils llargs que aguantaven unes làmpades antigues.

La zíngara, no havia vist el suïcidi, el que havia vist era la seva tornada a la vida per repetir un procés que no havia acabat, però ell no li havia deixat dir res més tot i que ella ho havia intentat.

Soles, Sol...

Era llum d’aquesta que fa gran claror.

Tothom li deia Soles però es deia 

Soledat. Tot va passar massa ràpid, 

massa aviat. El raig d’un llampec 

la va marcar.

Ara brilla més que abans i el raig que la 

va atacar ha caigut a l’oblit d’un infern

pel que no vol tornar a passar.  Ara

tothom li diu Sol però és continua dient 

Soledat.

Avança pels carrers amb un somriure 

als llavis sentint els batecs de tot el que

l’envolta.

Soledat era el seu nom, Soledat és el seu nom.