3-QUATRE AMIGUES!!!!

Una terrassa qualsevol, amb un soroll qualsevol, un dissabte qualsevol ;

-Hola noies!-saludà l’Elvira

-Que tal reina?- preguntà la Lucia.

-Ja era hora, si que has plegat tard!- digué la Beth.

-És culpa dels peixos!- murmurejar la Rocío.

Les noies en aquell moment van entrar en una conversa increïble!

 -Ah si?-digué la Beth estranyada.

- Si! Jo en tenia dos i ara només n’hi ha un!-digué la Rocío.

-I "eso"?- preguntà la Lucia.

-No sé! Un dia vaig arribar i tan sols n’hi havia un- afirmà la Rocío.

-I l’altre?- preguntà la Beth .

-Va marxar! I no va dir res!- afirmà la Rocío.

Les noies es van mirar incrèdules.

-COM QUE VA MARXAR SENSE DIR RES!- digué cridant la Beth amb cara de”loca”.

-Els peixos no salten de la peixera i marxen sense dir res- es va afanyar a dir la Lucia!

-Què peixos “niñas”?- preguntà la Rocío.

-Els teus nena! Tu has dit que tenies dos peixos i que un va marxar!- digué la Beth

-Jefes!! He dit que tenia dos JEFES!!!!

Converses pintoresques on el soroll és evident!

ULLS DE NIT

Et vull veure en la foscor
com el gat del meu veí,

refugiat el molt rufí

on en neix la bella flor.

Entre mates i rosers

s’hi acomoda molt tranquil

vigilant-ne els afers

com un foraster hostil.

Ja li ronda la mixeta

aspirant fer nou amic

però en defuig molt moixeta

quan en rep un fort pessic.

Sigil·losa gira cua,

evitant el dolç refrec

que regala per promíscua

a qualsevol gat marrec.

En segueixo desitjant

poder veure’t sense llum

anhelant i somiant

els teus vespres de costum.

HAIKUS...tardor al meu poble.

Serra estrident

i serradures volant.

Plataners pelats.

Campanes sonant

ocells fugint esglaiats,

les dotze en punt.

Fulles cremades

al final de la rambla,

neteja a fons.

La fulla seca

reposa amigable

sobre el gripau. 

Pepa i Trini! MAI M’HA AGRADAT LA POMA AL FORN!

—No entenc perquè et poses així Pepa! Tan sols he dit que aquesta aigua no és clara.

—Home Trini! És que ho vols tot perfecte!

—Déu meu! Jo?

—Trini! Ens quedem en aquesta platja i no en parlem més!

—No sé que coi et passa Pepa, però jo només he fet un petit comentari en referència a l’aigua d’aquest mar. T’has llevat amb mal peu avui, eh!

—M’he llevat com sempre!

—Sí, ja ho veig! T’has posat com una histèrica per un petit comentari que he fet!

—No tan petit Trini! Has dit diplomàticament que l’aigua era bruta!

—Però que no veus les llunes que hi ha sobre l’aigua? El gasoil que deixen les barques fins hi tot es respira. No olores? Eh?

—Doncs mira Trini, si et banyes ja sortiràs amb la pell hidratada.

—Ui Pepa! No sé que et passa, però tan se val, l’aigua no és gens clara, t’agradi escoltar-ho o no.

—Es que sempre estàs igual!

—Ui, ui ui, em sembla que aquest “sempre” ve de més enrere...

—Doncs sí, ara que ho dius sí!

—Ja deia jo que anaves passada de voltes Pepa!

— Trini, encara no entenc perquè no vam poder sopar en aquell restaurant tan rústic anit. Hi vas trobar un munt de pegues, i total, vam anar a parar a un restaurant de mala mort al costat del cementiri.

—Ai Déu! El cementiri que t’ho dius, eren unes pedres antigues col·locades de manera que es pogués llegir els escrits que hi havien gravats, però clar, com que et vas  deixar les ulleres a l’hotel. I en quan al restaurant rústic, era rústic perquè estava una mica deixat de la mà de Déu.

—Sí clar, això ho dius tu, jo el vaig trobar encantador...a més, el menú i el preu estaven molt bé. En el restaurant del cementiri ens van cobrar el nostre sopar i el d’algun difunt que el va deixar a deure. N’estic segura, quina arrissada que ens van fotre.

—Que dius, que dius! Vam pagar el que vam menjar, i les postres van ser genials Pepa.

—Les Postres? Les postres? Trini que vam menjar un flam dels de tota la vida! Això també ho podies haver demanat al restaurant rústic!

—No, perquè vaig escoltar un cambrer que deia a una parella que de postres només els hi quedava; poma la forn!

FILL PRÒDIG

Diuen que va néixer un tres d’agost,

però ningú el va veure,

Ni tan sols se li coneixia mare

menys encara pare.

Tota una comarca es va enfrontar

per fer-se’l fill seu

La seva empremta es buscava arreu

i per tot racó

Cada poble de la contrada

el feia fill pròdig

Fins que un dia es va saber

que mai havia viscut,
que mai havia fet res,
que mai havia nascut.

Tot era la necessitat

d’uns pobles, faltats

d’històries i llegendes pròpies.

2-QUATRE AMIGUES!!!!

Una cantonada qualsevol, d’una ciutat qualsevol, un dissabte qualsevol ;

-Nena, mira bé a la dreta!- digué la Elvira.

-També a l’esquerra, eh!.- seguí la Lucía.

-Sobretot que el llum del sol no t’enlluerni!- afegir la Beth

-Ja ho faig, ja ho faig, ja ho faig!- acabà dient la Rocio.

Un mosso d’esquadra s’acostà i digué;

 -Què noies! No ho veieu clar?

El company del mosso el mirà de reüll.

-Ostres! He mirat a la dreta, a l’esquerra, al fons, al darrera....tot ho he mirat!

El mosso sorprès li diu:

-I doncs, a que esperes?

El company del mosso no deixava de sorprendre’s per tot el que estava escoltant.

-Es que vull estar segura!- digué la Rocío.

El mosso insistí en que hauria de decidir-se.

-Sí, ja ho sé- En fi “allá voy”.

La Rocío agafa el seu mòbil i decideix trucar al seu marit.

-Joan, estic al centre i no trobo el cotxe...

El company del mosso estava flipant.

-...Rocío, fes el favor! El cotxe és al garatge, has marxat a peu!

Les jugades entremaliades del cervell.

HAIKUS... davant de mar.

Tempestat del mar.

Gavines inquietes

en els bastions.

Onades blaves

mullen les potes del gos

quiet i aspectant.

Mar i platja gran

peixos i humans molt a prop.
Límit oscil·lant.

Espurnes fredes

prop del mar. Llavis  salats

records enyorats.