El marit ideal

—Besa’m,  però no prenguis mal—va dir la Maria a en Josep.

 —No entenc perquè em dius això, si saps que sóc el marit ideal—va respondre en Josep amb veu suau i tranquil·la.

—Marit sí, Josep! Ideal...ideal...ideal...

—No acabis la frase Maria, que et veig venir!

—Vols dir Josep? Si no vas veure venir el colom—va dir la Maria amb sorneguera.

—No era un colom Maria, sempre estem igual, era l’esperit Sant.

—Esperit sí, però Sant?

—Ja hi som! Parem aquí Maria! —va dir en Josep amb la mosca al nas, ja.

—Així ja no seguim amb l’acte amorós Josep?

—No! M’ha entrat mal de cap!

—Vols una aspirina?!

—Una copa de conyac vaig a prendre’m!

Quan va ser fora de l’habitació la Maria sabia que era el marit ideal...ella no tenia que posar mai l’excusa del mal de cap ja què sempre era ell que acabava tenint-ne de veritat.

R.I.P.

Avançar amb l’esperit alegre no és fàcil, gens.  Tampoc ho és deixar enrere el que t’ha empès a anar endavant. Som éssers individuals i col·lectius, però si la individualitat es regeix pels costums i pensaments del col·lectiu, estàs mort. Has de perdre per guanyar. 

Revés

Quan va entrar a la panxa de la seva mare no va ser acceptada, però ella es va aferrar a la vida. Des de petita, la seva lluita, sempre va ser en agradar i ser acceptada. La vida va transcórrer i amb ella la seva desventura. Al final, ella va entendre que la seva tragèdia tan sols era haver-se equivocat de panxa i de món.

Il·lustració : Girly_m