Crec que el que vivim en
aquest món és una pel·lícula muntada per l’univers. Nosaltres som els protagonistes
inconscients de les històries. Això sí, el guionista te una sorna que no se l’acaba.
A l’espai deuen haver-hi unes cues impressionants per poder veure com ens en
sortim de les bromes que ens gasta el que dissenya els arguments. Tot plegat fa
pena i desperta tendresa, som vulnerables i ens creiem forts.
dissabte, 18 de novembre del 2017
divendres, 17 de novembre del 2017
dijous, 16 de novembre del 2017
"EL" terminació
Observava la baixada del sol de la tarda, ho feia des del gronxador de la terrassa. No pensava en res, tan sols mirava. De sobte va notar uns braços que l’acollien càlidament. Allà, però, no hi havia ningú. Tot seguit ho va comprendre, una ploma blanca es va allotjar sobre la manta que li tapava les cames.
dimecres, 15 de novembre del 2017
Desamor
Mentre li acariciava l’esquena, cantava interiorment una cançó que va aprendre de petita, li evocava records d’amor de la infantesa. Per moments va desaparèixer del lloc i es va trobar amb el somriure de la senyora que li va fer viure una infància diferent i gratificant. Va tornar a la realitat amb mirada trista: ni era aquella època ni ell desprenia amor.
dimarts, 14 de novembre del 2017
dilluns, 13 de novembre del 2017
diumenge, 12 de novembre del 2017
El fet, no la causa
Havien sortit de bon
matí, ell ben despert, ella mig adormida. El trajecte no era massa llarg, el
sol il·luminava amb potència amagada, total no hi havia sol tampoc, estava ennuvolat.
Ella només frisava per un tallat ben carregat, ell passava de llarg totes les
àrees de servei. Ella les veia passar com si marxessin a tota velocitat en
direcció contraria. Per molt que ella rondinés, ell tirava carretera amunt. Aquí
va descobrir que per poder fer un tallat només calia tocar-li els collons,
literalment. Va funcionar, però aleshores ella ja estava ben desperta i sense
haver pres el tallat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)