HAIKUS...Llar i natura

Goteja la font,

cada gota un so sord.

Terra  mullada.

Rierol de bosc

aigua pels animalons.

Natura solvent.

Botes al bassal

del vailet enjogassat.

Fang sec al matí.

Sopa fumejat,

caliu a la llar i baf

a les rajoles.

HORTALISSES (Capítol 2)

Després d’un temps breu pel que està llegint i d’un temps llarg pel que està esperant, la Llentia va tancar el llibre i es va quedar mirant a l’horitzó que era a poc metres, ja que aquell indret estava farcits d’arbres que lluïen esplendorosos.

—Disculpi!— va dir el Pèsol— veig que ja acabat de llegir la història que la tenia captivada.

La Llentia estava absorta amb els seus pensaments. La veu del Pèsol la va fer girar cap ell.

—Perdoni, em deia alguna cosa?— va preguntar mirant-lo per primera vegada.

—Sí, li deia que...tan se val, tan és!—va respondre el Pèsol.

—I ara! No, no! Si em deia alguna cosa, li prego que m’ho repeteixi si us plau!

—Quan he arribat m’ha dit que no la molestés, volia acabava el que estava llegint. Podria saber de que parla el que la tenia tan concentrada? —va dir-li molt educadament el Pèsol.

—No ho entendria!—va respondre secament la Llentia.

—Vostè no em coneix. No pot opinar així de mi—li digué el Pèsol un xic ofès.

—Veig que te l’ego una mica alt vos!— digué amb to sarcàstic la Llentia.

—No serà vostè qui li té, opinant sense coneixença sobre mi!— respongué el Pèsol amb un gest inquiet.

Allà al davant ja hi havia un cúmul de llegums i verdures esperant que obrissin la seu on es feia la conferència. Una pastanaga que estava a prop d’ells va decidir afegir-se a la conversa.

—Perdonin-me per immiscir-me però no he pogut evitar escoltar la seva breu conversa. La meva opinió, que segur que els interessa ben poc més penso dir-la ja que sinó em pujarà la pressió és que vostès dos estant a anys llum un de l’altre.

La Llentia i el Pèsol se la miraven curiosos.

Una veu potent i clara anunciava que ja podien passar cap a dins el cau i asseure’s segons la numeració en que havien adquirit les entrades.

—Que tinguin bona tarda!— va dir la Pastanaga marxant en direcció a l’entrada.

La Llentia es va llevar del banc, i dirigint una mirada al Pèsol també li va desitjar una bona tarda i va seguir els passos de la Pastanaga.

El Pèsol, assegut encara al banc, s’havia quedat atònit per les paraules de la Llentia i les de la Pastanaga. Un altre Pèsol que passava per davant seu li va fer el comentari que les portes ja eren obertes que entrés aviat, ja que no deixaven entrar a ningú quan la xerrada era començada.

La Llentia tenia el seient en la quarta butaca de la segona fila. La Pastanaga ocupava la tercera butaca de la primera fila. El Pèsol havia comprat l’entrada massa tard i estava situat a la vuitena butaca de la desena fila. Hi havia trenta files de dotze seients.

Els conferenciants estaven asseguts davant una taula situada sobre una tarima. Hi havia una bleda, una fava, un pebrot vermell i un moniato.

Continuarà......

A VOSALTRES....3000 visites

1- JAZZ

El contrabaix dóna el ritme per les notes següents. Un racó, dues butaques verdes amb reposa-braços, una tauleta antiga amb una minsa làmpada il·luminant l’escena. Ella té cinquanta-sis anys, ell ja passa dels seixanta. Ella li parla, ell l’escolta. Es miren als ulls. El cos d’ell es va apropant al d’ella. Ella parla, ell se l’escolta. Es somriuen. Les mans d’ell ja reposen sobre les cuixes d’ella. Es miren sense cap mot pel mig. La música continua avançant en la nit més freda de l’any. Cada rialla d’ella, és un avançament d’ell. Ara els  colzes d’ell ja descansen en els reposa-braços de la butaca d’ella. Les mans ja estan a l’alçada de la espatlla d’ella. Un comentari d’ell, desperta de nou el somriure d’ella. S’escolten els aplaudiments de la sala per la peça de musica tocada. Els dits d’ell han arribat als llavis d’ella. Ella es deixa mimar, els dits d’ell li perfilen  els llavis prims. Ella li besa les puntes dels dits índex i cor. Ell se la mira mentre rep les grates carícies d’aquells llavis fins. Es tenen ganes, desprenen desig en silenci. Una tonada alegre comença a sonar i un impuls vingut des de la part més baixa d’ell fa que la seva boca cerqui l’escalfor de l’alè d’ella. Per segons han tocat el cel amb els peus a terra. Un seguit d’aplaudiments trenquen el moment sorgit de l’anhel de ser estimat. Es miren, saben que per uns moments es tindran. Passen entre mig dels espectadors de la sala. Ella porta un mocador de coll llarguíssim que va tocant a la gent a mida que avança. Ell la segueix amb la jaqueta a la ma. És la nit més freda de l’any, més serà la nit més càlida d’ells.