L'AMBIENT

La remor del capvespre

són les restes del dia.

Avui, però, és  espessa,

pesa inclús en les ales

dels ocells que voregen

prop de casa, prop de mi.

Que ha passat a l’ambient?

Una onada calenta

tal vegada, o bé una tempesta

provinent d’algun lloc llunyà

i que no s’ha deixat

apreciar per la meva

percepció endormiscada.

Un xiuxiueig carregat

de paraules  grolleres

m’esmorren de ple

amb la crua realitat.

HAIKUS...País català

Cinc barres grogues,

quatre barres vermelles,

és Catalunya.

Al nord Pirineus,

a l’est Mediterrani,

sud i oest; Espanya.

Visca el català,

llengua catalana.

Independència.

Degusta el menjar

català; pa amb tomàquet

i també l’all i oli.

MUDABLE

Clamo a l’aire desesperadament

que aquest atroç pensament  que em fatiga

i m’esbiaixa sense cap mirament

m’ignori per sempre com enemiga.

Maleeixo el dia en que la seva figura

va entrar il·lustrada fins el moll de l’os,

fins llocs morts de mi. Perversa tortura

d’un petit retall poc cavallerós.

Tot és el mateix

Com l’aigua, la vida passa.

Però, passa l’amor com l’aigua?

La vida estima l’amor

com l’aigua origina vida.

Però, passa l’amor com l’aigua?

La vida regala amor

com l’aigua que ofereix vida

Però, passa l’amor com l’aigua

Aigua peregrina que corres...

Vida efímera que camines...
Amor etern que atures...

No sé fer res més que...

No sé fer altre cosa que estimar,

inclús el terme més lleig el cobreixo

d’afecte.  No me’n desfaig  d’aquest rol

que em té forçada a una creu,

com Déu, i en la qual caic

de tan en tan i de sempre en sempre.

No sé fer res més  que escriure,

omplo a l’amor, però també a la mort

amb mots pèrfids, però també honrats.

Esclava del meu catàleg absurd,

em dono a l’aire, a l’aigua, al vent,

a qualsevol moviment d’aquesta roda

giratòria que em mareja de sentiments.

TOT

La sensació de frescor es manifestava a la seva pell. L’aire fi provinent de mar feia que  s’irisés per moments. Es sentia plena i estimada dins aquells braços càlids que la rodejaven amb amor. Feia temps, tal vegada massa que havia anat sola pel món. Aquell nou aspecte de la seva vida la tenia trasbalsada, hipnotitzada. Un amor rodejat de barrots. Cada un d’ells era una sensació farcit de sentiments. No es sentia lligada, més aviat compresa. Això feia que la seva mirada, la seva expressió i el seu petit somriure desprengués un allau d’alliberació com un volcà que s’ha retingut durant segles. Restava quieta gaudint del “tot” que l’envoltava. Vetada de moviment per no trencar l’encís momentani  esperava que el temps s’aturés. Però a part de no estancar-se, va sonar una sirena. Era el timbre del despertador que havia tornat a robar-li un dels moments grats d’una nit ben clara.

Robada!

Em roben de nit el que necessito de dia.

Comprenc  poc aquesta maledicció on

estic abocada. Serà un estat inofensiu que

jo enlairo violent? Confusa, espero l’arribada  

d’alguna senyal clara que m’assereni.

L’espera no em farà pas doblegar,

crearé el fil d’Ariadna amb brins de tissú, i
la seva lluentor m’aportarà forces

internes que em conqueriran tot

el cos humà imperfecte que jo sóc.