Estàvem, ella i jo, prenent
tranquil·lament cafè quan va sonar el timbre de la porta. La sorpresa va ser
“descomunal” en esbrinar qui hi havia a
l’altra costat de la peça de fusta.
—Ave amica!— digué ell—
entrant cap a dins i asseient-se a la butaca que hi havia davant d’ella.
Ella, flipava, però el que
és jo “ al·lucinava”! Era Dominus Ciceró!
—Bene valemus amica mea!— va
dir dirigint-se a ella.
—Me n’alegro molt per a tu amic Cicerò— digué ella
contrariada—però, el que és jo, estic molt cardada.
—Doleo amica mea!—va
respondre ell tot movent el cap.
Jo, com que no entenia res
del que deien, el llatí m’era com el xinés, em limitava a observar les
expressions, ja que aquestes són universals.
—Però, Dominus Cicerò, vos no
estàveu mort?— va preguntar ella.
—Mortussss? Nunquam!!!—va
dir Domine Ciceró amb rotunditat.
—Caram!—digué ella— I fins
ara no heu vingut a veure’m, doncs?
—Non invitatus me!—li
recriminà ell.
—Home! Ara tampoc us he
invitat i heu vingut...
Jo abans de que continuessin
i cansada de no entendre res, vaig
dirigir-me al Mestre demanant-li que parlés català perquè jo el pogués
entendre.
—Cap problema noia—em digué
Domine Ciceró—parlo totes les llengües, però com que no he vingut a parlar amb
tu, sinó amb ella, et fots.
Estorada per la resposta, li
vaig agrair la franquesa i vaig marxar...ja que vaig notar clarament que la
meva presència feia “nooosssaaaa”..
Ells dos van estar
conversant...en llatí(cal dir-ho) fins
altes hores de la matinada!!!
Em va quedar clar que
Dominus Ciceró no tenia pèls a llengua i deia el que creia i pensava sense cap
mena d’embut.... era un gran comunicador, però amb el temps devia haver anat
perdent la paciència.
Sempre podré dir que vaig
intentar fer el cafè amb el Mestre Ciceró!
.jpg)
